Què serà del Komando Garrigues?

Sembla que el procés de pau al País Basc està una mica encallat. De les declaracions d’uns i altres hom pot deduir que ningú no vol cedir en excés, potser per evitar que els prenguin el pèl, potser per impedir que la gent del seu bàndol els faci la pell. I se succeeixen registres de locals de l’entorn abertzale, robatoris de pistoles, detencions de presumptes etarres i episodis de kale borroka. Quan un perpetra una acció, la que sigui, tots estem pendents de la reacció de l’altra banda de la trinxera. Els dies passen i els anys s’empenyen, i sembla que, des que ETA va declarar l’alto el foc permanent -un llunyà 22 de març de 2006- les coses hagin avançat ben poc.

Tampoc sembla agosarat afirmar que el procés de pau garriguenc no va ni amb rodes. A hores d’ara, no tenim notícia de cap alto el pot (de pintura) permanent per part del Comando Garrigues. Tot i que les pintades ja comencen a avorrir, perquè són les mateixes de sempre, i que algunes, fins i tot, s’han començat esborrar a les façanes, parets, tàpies i senyals de trànsit de la salvatge garriga, no hi ha cap nova que permeti afirmar que l’activitat subversiva de mata i coscoll té els dies computats.

No tenim notícia, tampoc, que les institucions s’hagin decidit a resoldre el conflicte. De moment no hi ha hagut cap pronunciament en aquest sentit, ni del Consell Comarcal, ni de l’Ajuntament de les Borges, ni dels Mossos d’Esquadra. Per no haver, no hi ha ni rumors, cosa ben estranya en una comarca com aquesta i en unes institucions com aquestes. Ni rumors que s’han

iniciat contactes amb l’entorn del Comando, ni rumors d’una amnistia total als comandos que decideixin plegar de fer grafits, ni rumors que les negociacions les porta, personalment, la batllessa de les Borges.

Ara, s’ha de dir tot, això no vol dir gran cosa, perquè el fet que desconeixem que hi ha contactes no significa que no n’hi hagin. No pot ser, que s’intercanviïn missatges en clau aprofitant la pàgina de Classificats del SomGarrigues? Qui diu que l’anunci “Venc cotxe seminou, amb pocs quilòmetres i bé de preu“ no és una comunicació xifrada que es pot traduir per “Volem negociar, però no acceptarem ultimàtums”? Habitualment, quan es fan aquestes coses, no acostumen a sortir a la superfície fins que els implicats decideixen fer-les sortir.

Si és així, crec que les parts haurien de posar unes bases prou sòlides perquè el diàleg no fes figa a la primera de canvi. Haurien de crear cert clima de confiança, tot comprometent-se d'antuvi a arribar a acords. Haurien de constituir una mesa de negociació on hi fossin tots els actors de la comèdia: polítics, comandaments policials, activistes, propietaris de les superfícies guixades i un enviat especial del bisbat de Lleida, per allò de la remissió dels pecats i la vida perdurable.

I si no és així, i tot aquest article ha estat un elucubració gratuïta, volandera i completament prescindible, recomano al Comando que, si ha de continuar a l'espona de la llei, almenys ho faci amb pintades i continguts distints. Que escrigui amb colors cridaners, i lletres d'aquelles que els monjos pintaven als còdexs medievals. I que faci campanya per demanar l’esbandida total i absoluta de la broma plana. Una iniciativa semblant recolliria una de les reivindicacions històriques d'aquesta terra, tan escarnida per la broma al llarg del temps, i tindria, no ho dubtéssiu pas, la meva adhesió incondicional.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 175 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de desembre de 2006 a l'11 de gener de 2007)

Nota 2: Aquest va ser l'últim article a la meva secció Broma plana del SomGarrigues. Però no pas el meu últim article al SomGarrigues...