Olivera o oliver, aquesta és la qüestió

Què voleu que us digui. Encara que olivera i oliver siguin sinònims, paraules que es refereixen al mateix arbre, jo les trobo molt diferents. Podeu pensar que ja són ganes d’embolicar la troca, o de tocar allò que no sona, o que tinc molt poca feina. I és possible que totes i tots, en part, ho encerteu. Però no hi puc fer res: quan les sento, cadascuna m’evoca un món distint.

Per començar, olivera té una sonoritat elegant, suau, lliscant. Oliver sona més sec, aspre, dur. Si ens diuen olivera sembla com si ens estiguessin parlant d’un arbre imponent, majestuós, mil·lenari; i si en diuen oliver fa tot l’efecte que ens descriuen un arbre disminuït, maldat per les inclemències del temps, que passa sense pena ni glòria per aquesta vall de llàgrimes. Si diem olivera, és fàcil que ens encallem en alguna de les quatre síl·labes –i vocals diferents- que hi ha. Si diem oliver, és més difícil que ens equivoquem, perquè hi ha una vocal menys i la erra no sona. Si diem olivera pot semblar que la pronúncia és forçada, que costa, i si diem oliver la cosa resulta més espontània.

Després d’unes consideracions que ratllen la frontera de la metafísica, cal que entrem en una dimensió més coneguda per a tots i totes. En aquesta dimensió, olivera esdevé la forma estàndard i normalitzada d’anomenar l‘arbre que produeix les olives. Els mitjans de comunicació sens dubte que hi ajuden, quan es refereixen, majoritàriament, a qüestions com el "Pla de xoc de les oliveres" o el "conreu de l’olivera". Oliver, en canvi, és l’excepció que confirma la regla, perquè som pocs els que l’anomenem així i encara menys els que l’escrivim aixà.

Ni a la salvatge garriga, veritable feu de l’oliver, es pot dir que aquest mot estigui tan eixorivit com fóra d’esperar. El periòdic SomGarrigues, sense anar més lluny, fa més referència a les oliveres que als olivers; el premi que s’atorga cada dos anys a la persona o entitat que pitjor ha treballat per a la comarca es diu Olivera Borda; i fins i tot la plataforma que reclama l’abonament íntegre de les indemnitzacions per les gelades del 2001 s’anomena Plataforma en Defensa de les Terres de l’Olivera, i no pas de l’Oliver. D’acord que, a nivell oral, la paraula oliver continua ben viva, i és el mot amb què gairebé tots els garriguencs denominen l’arbre en qüestió, però aquesta vivor no es tradueix quan l’han d’escriure ni quan han de fer públiques les seves reivindicacions.

I això que l’oliver forma part del moll de l’os de la cultura garriguenca, com ho testimonien expressions musicals com la sardana Oliver de les Garrigues, amb lletra de l’escriptor Josep Vallverdú i música de Joaquim Messalles, o cançonetes populars de l’estil Lo sol se’n va a la posta/ les gallines al joquer/ quina cara farà l’amo/ si no ‘cabem l’oliver. També ho testimonia –no ho oblidem- la singularitat que comporta pronunciar oliver transformant la "o" inicial en "au": llavors és "auliver" la paraula resultant.
Per tant, no ho acabo d’entendre, això de dir olivera quan tothom pensa i entén oliver. És francament misteriós, de veritat. Més misteriós, encara, que el significat dels lemes del comando Garrigues o la passió dels junedencs per considerar-se del Baix Urgell.