De rebaixes a Lleida

Descomptes. Saldos. Cues, presses i empentes. Roba rebregada de tant toquejar-la. Colors vius i morts, lluïts i eixarreïts. Roba de temporada poc rebaixada. Dependents atabalats. Roba que no és de temporada més rebaixada que la roba de temporada. Aquest any es porten les faldilles amb volants, els pantalons de campana i les armilles sense mànigues. Al pis de dalt potser hi ha més gènere. Els emprovadors estan plens. Provem-ho al soterrani, que aquí dalt no queda res. M’estic posant nerviós, amb tanta gent. Va, paga y vámonos. Ja podrem arribar a final de mes?

Si fa no fa, les rebaixes d’hivern són iguals a tot arreu. Però a Lleida, ui a Lleida! A Lleida la temporada de rebaixes acostuma a coincidir amb la boira més freda, espessa, fastigosa i depriment que hom pugui imaginar. No dóna gens de bo passejar pel carrer Sant Antoni, el carrer Major, el carrer Magdalena o el carrer del Carme. Se us gelen els ossos, el nas se us torna roig com una tomata, les mans se us encarcaren. El baf que despreneu és tan compacte que diríeu que és a punt d’adquirir estat sòlid, caure i xafar-vos un peu. No, xiquets. El dia no compensa ni que els carrers estiguin a vessar de noies fermes i formoses.

Qui va de rebaixes a Lleida és conscient que ha de fer front als elements, especialment malparits a la capital del Segrià. No només la broma, sinó també l’aire gèlid que acoltella la cara i la gelor que es manté als carrers estrets i encofurnats mentre el sol no es digna a sortir. I això no atorga als compradors un plus de temeritat, de valentia o d’ardor guerrero. Simplement és el preu que han de pagar per obtenir articles més barats o, si és el cas, triar i remenar entre tota l’oferta disponible el primer dia de rebaixes.

Però, per molt desagradable que pugui semblar aquest panorama per a la majoria dels mortals, sempre n’hi ha que hi són immunes. I no són els que tenen més greixum, ni els que van més abrigats. Són aquella classe de persones que estan posseïdes, totes les hores del dia, tots els dies del mes, tots els mesos de l’any, pel dimoniet de la compra. Aquella raça estranya que no es fixa en el temps quan ha de fer una incursió a les rebaixes, perquè l’ànsia consumista ja els serveix de calefactor. Tant els dóna, doncs, que hi hagi la broma gebradora o que estigui a punt de nevar. Només els preocupa que puguin tenir temps d’assaltar, una per una, totes les botigues de Lleida a punta de targeta de crèdit.