La mort d'un sindicat

La crisi de Govern que va dur a terme el president Maragall a finals del mes d’abril va comportar que Antoni Siurana fos rellevat com a conseller d’Agricultura per Jordi William, el fins llavors director general de Desenvolupament Rural. No va ser aquest, però, l’únic canvi al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP): Joaquim Llena va substituir Josep Pau com a secretari general, Montserrat Gil va ocupar el lloc de Salvador Puig a la Direcció General de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i Josep Maria Besora va ser nomenat nou director general de Desenvolupament Rural en substitució del flamant conseller.

Aquest últim aspecte, el nomenament de Besora, no fa sinó confirmar una tendència inaugurada amb l’arribada dels socialistes a la conselleria fa dos anys i mig: situar destacats membres del sindicat Unió de Pagesos (UP) en càrrecs de decisió del departament. Primer va ser Salvador Puig, qui havia estat gerent d’Agroxarxa, l’empresa de serveis d’UP, i ara Josep Maria Besora, que va ser durant molts anys responsable nacional d’organització i comunicació del sindicat agrari. Algú podria pensar que això serveix perquè el DARP sigui més receptiu a les demandes de la pagesia; perquè hi hagi garanties que no es prendran decisions que perjudiquin els pagesos; perquè el sindicat faci valer una posició de força des del govern estant.

Però no ens enganyem, no veiem perdius on només hi ha garses: el fet que hi hagin sindicalistes al govern no garanteix res, perquè la seva autonomia és molt limitada. Al cap i a la fi, han d’acabar obeint el conseller -que no és precisament d’UP- i el president de la Generalitat -aquest tampoc. A més, la suposada força que atorga a UP ser present a l’organigrama del DARP no és tal, perquè això implica que el sindicat està més lligat de mans i peus que mai. El sindicat agrari encara majoritari a Catalunya té una debilitat manifesta i una credibilitat sota mínims cada vegada que es queixa per qualsevol actuació de la conselleria. Com es menja que protestin davant els seus mateixos companys de sindicat? N’hem de fer cas o és pur teatre, perquè al final han d’acabar pactant per no tirar-se més pedres a la pròpia teulada?

Ja és prou nociu per a la independència dels sindicats agraris el seu sistema de finançament (on hi té una presència significativa l’aportació de fons públics) que només falta que els seus responsables s’integrin en l’estructura que haurien de controlar i combatre, segons els casos. I sort que no es van complir les travesses, la primera vegada que Maragall va voler fer la crisi de govern, que situaven el coordinador nacional d’UP, Joan Caball, com a nou conseller d’Agricultura! Llavors sí que el sindicat hauria quedat anul·lat del tot. Hauria quedat com un zero a l’esquerra.

Ja saben el que es fan, els socialistes. No els heu d’ensenyar res, a aquests. El què em sorprèn més del cas és que no se n’adoni, la cúpula dirigent d’UP, de la conseqüència última d’aquesta forma de fer: la mort del sindicat. Perquè es comença rient les gràcies als polítics i s’acaba, el dia de l’enterrament, resant per l’ànima del pobre sindicat. 

Descansi en pau, i amén.