dimecres, 22 d’agost del 2012

5 preguntes per respondre el 10

Primera: és encertada l’estratègia del PP? Trobo com a mínim sorprenent que confiïn guanyar mobilitzant només l’electorat de dreta. Que no apostin més fermament per captar el vot de centre. Que amb les seves propostes, els seus fitxatges i els seus companys de viatge mobilitzin l’electorat de l’altra banda de la trinxera.
Segona: el PSOE pagarà una factura política a Catalunya? Costa creure que les infraestructures, el finançament, l’Estatut o l’encariment del cost de la vida no afectaran el seu compte de resultats electorals.
Tercera: i els altres tres, què? CiU, ERC i ICV hauran de lluitar per obrir encara més l’escletxa del bipartidisme actual. I ho tindran difícil, perquè la federació ha d’afrontar el repte de funcionar, com aquell que diu, sense candidat; perquè els republicans compten amb un bocí de militància i votants en contra; i perquè els ecosocialistes no es deslliuren de la imatge de crossa social del PSC.
Quarta: i l’abstenció? Recordem que a Reus, les passades municipals, més de la meitat de la gent que podia votar no ho va fer. I el clima de desencís –desafecció, que diria aquell- no era llavors tan acusat com ara. Per tant, els registres del 9-M podrien ser de rècord.
Cinquena: i el vot en blanc? A banda que hi hagi certa figura enarborat la bandera –blanca, suposo-, el cert és que aquest vot no para d’augmentar. I tot apunta que seguirà una línia ascendent.
Les respostes, l’endemà de les eleccions. Les llegireu aquí.
(Aclariment: aquest article va sobre les eleccions generals del 9 de març de 2008)

diumenge, 19 d’agost del 2012

Llarga vida a la festa major


El meu primer Sant Pere va ser el 2002. Recordo que, quan va petar la Tronada i el Mercadal va quedar cobert per un banc de boira espessa amb olor de pólvora i multituds, vaig al·lucinar. Me'n feia creus, que una festa major pogués ser així.
Vaig pensar quin contrast no hi havia amb les festes majors dels pobles petits, les quals no compten amb els calers que hi destinen Reus o Tarragona, en les quals no s'hi fa més d'un acte a la mateixa hora, a les quals cada any hi va menys gent. Vaig pensar, amb tristor, què ens havia dut a aquella situació: l'envelliment de la població, el despoblament, la deserció dels que s'estimaven més la platja o la muntanya que la festa major del seu poble...
Va passar el temps i va arribar la Misericòrdia d'enguany. Malgrat la pluja, vam viure la Cercavila del Masclet, la vigília de la patrona i la Diada al Santuari. Va ser un bona festa major, rematada amb la passejada infernal dels Diables de Reus i el castell de focs.
I va donar la casualitat que l'endemà de Misericòrdia jo tornés a anar de festa major, aquest cop a Cervià de les Garrigues. I que després del pregó tornessin a haver-hi Diables, aquest camí de l'Espluga de Francolí. Veient l'entusiasme d'aquella gent pel senglar que escopia foc, i de la canalla que ballava amb els dimonis sota les espurnes, em vaig dir que no havia d'estar trist perquè uns tenen tant i els altres tan poc, sinó que havia d'estar content perquè, en un poble com Cervià, continuaven desitjant llarga vida a la festa major.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Un dissabte de novembre

Vaig arribar a Vall-de-Roures abans d'hora. Vaig comprar un pa de pagès al forn de Guarc, vaig esmorzar al Cau del Llop i vaig anar a cremar-lo als carrers costeruts i empedrats de l'altra banda del pont. A les dotze era a la llibreria Serret. Vaig signar exemplars d'Oli en un llum a un noi de Cretes, a un home d'Arnes, a una noia de la Portellada, a un senyor de Maella, a dues xiques de Sabadell, estudiants de filologia catalana a la Universitat Autònoma, i a un barceloní d'ascendència pirinenca i prioratina.
Un moment que no hi havia ningú, vaig demanar a Octavi Serret el llibre Memòries d'una desmemoriada mula vella, de l'escriptor de Pena-Roja Desideri Lombarte. Em va dir que no el tenia, que s'havia exhaurit. Però me'n podia oferir un altre, també de Lombarte: el recull de poesia Romanços mai contats/Boires i borrims.
Me'l vaig polir aquella mateixa nit. I encara ara no em sé avenir del tresor que Octavi em va lliurar. Les llegendes de bruixes i bruixots garratiben; les històries de bandolers són eixerides i trempades; les topades entre carlins i liberals fan saltar espurnes de sang i foc; els paisatges estan tan ben acabats que hom pot sentir el cruixir dels còdols sota els peus; els poemes d'amor són florits; les poesies que presagien la mort, serenes.
I el millor de tot, el llenguatge. Força, vivesa, passió. Senzillesa complexa. Fidelitat a una parla, la del Matarranya, que creix a dalt dels tossals, que cau dels núgols, que és empesa pel cerç, entre les fulles seques.

dimecres, 8 d’agost del 2012

El buc insígnia de Reus

No hi puc fer res. Cada vegada que hi sóc a davant, tinc la impressió de veure-hi una nau varada enmig de la ciutat. El Mercat Central de Reus, amb les seves línies racionals, senzilles, esquemàtiques, se’m representa un vaixell. La proa no surt en punxa, sinó que està tallada recta. Les vidrieres horitzontals donen certa sensació de majestuositat, d’elegància. L’antena sembla el centre emissor i receptor de les comunicacions, i hom diria que, allà dalt, ha de comparèixer d’un moment a l’altre el Gran Timoner per albirar l’horitzó. A babord i estribord hi ha un seguit de cornises que semblen posades expressament per deixar-hi els bots salvavides, i a popa hi ha el que sembla un petit terrat, envoltat d’una barana, perquè el passatge pugui contemplar els solcs que deixa, rere seu, l’embarcació. A dins, la tripulació que fa bategar el vaixell està formada per peixaters, carnisseres, herbolaris,dolçaineres, cafeters, xarcuteres, flequers, floristes i verdulaires. I a fora, la mar que l’envolta adopta una forma o altra en funció del dia de la setmana. De dimarts a divendres només es veuen cinc o sis ones, en forma de serra, fetes de fusta i ferro. Els dissabtes i els dilluns, per contra, l’onatge es desferma i el buc insígnia de Reus ha d’obrir-se pas com pot entre onades furientes, sorolloses i multicolors de calces, discos furtius i de curs legal, cullerots de fusta, cobrellits, sabates, joguines, xurros, planter d’enciam i conills de gàbia.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Les coses petites

El passat abril, a Santa Bàrbara, comentava a la Carmen, la Tere i l’Alfred que, d’articles d’opinió sobre la crisi, les retallades, el pacte fiscal, la monarquia, la desafecció política, els bancs o la prima de risc, els mitjans de comunicació en van plens. En van tan plens, que això ja és motiu perquè n’escrigui poc o gens.
En canvi, m’agrada escriure sobre els temes dels quals poca gent en parla: les tomates de penjar, el bibliobús, el pa torrat escaldat, la pedra seca, la coca tapada de Sarroca, el centre del món de Juncosa, les festes majors o el Komando Garrigues. Sento que hi tinc més a dir, perquè em resulten coses properes, coses que formen part de mi. 
Són, per a molta gent, coses petites. Coses que no mereixen titulars ni ser debatudes en les tertúlies. Però les coses petites són les veritablement grans. Perquè les coses petites sempre hi són, passen desabercebudes però, al cap i a la fi, són les que ens ajuden a passar els dies i empènyer els anys. Én canvi, la crisi, les retallades, el pacte fiscal, la monarquia… Avui hi són, demà –o passat demà- potser no hi seran.

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'agost de 2012).