Diumenge. Migdia
de fira a Vall-de-roures. Octavi té una cua que arriba fins al carrer. Despatxa
diaris, revistes, arxius definitius, cromos, jocs d’ordinador, cartutxos de
tinta per a impressores… I llibres. Li dic que em fa una il·lusió especial
asseure’m en aquell tamboret baixonet i ballaruc. Endavant, diu ell. Jo me’l
miro. Aquest home no para. És sol a la llibreria i encara té temps d’encolomar
llibres a la gent que només va a comprar el diari. Salvant les distàncies,
sembla Oliveira da Figueira.
Octavi és
xerraire. I xerra depressa. En un moment et pot recomanar la lleixa sencera. Jo
penso que tinc clar què vull quan entro a la seva llibreria. Quan surto,
m’adono que porto un llibre de més. Ell és especialista en girar truites.
Octavi s’ha fet a
si mateix. No crec que, a la vida, li hagin regalat massa coses. Ha sapigut
convertir un comerç de Vall-de-roures, als confins de la llengua, en una
referència literària de primer ordre. Ho ha fet quasi sense ajudes públiques,
però em sembla que això li és indiferent. Penso que està millor així, sense
dependre de ningú. Fa el que vol, quan vol i com vol.
Dissabte. Capvespre de tardor a Lleida. Octavi
rep, a l’Auditori Enric Granados, el Premi Nacional a la Projecció Social de la
Llengua Catalana. Estic content per ell. Però sobretot estic content perquè el
país s’ha adonat de la importància d’Octavi i li ha reconegut en la seva justa
mesura. No acostuma a passar gaire, que es reconegui el talent d’una persona
mentre encara belluga. Això és un punt a favor nostre, sens dubte. Esperem que
d’ara endavant tots els Octavis tinguin el premi que mereixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada