Pensar el Pirineu

Una pel·lícula em pot agradar per diversos motius. Un és que em faci pensar. Si quan arribo a casa encara li dono tombs, si l’endemà encara reflexiono sobre l’argument, la construcció narrativa, les imatges o els diàlegs, és que val la pena.

Un llibre no és tan diferent d’una pel·lícula. En el cas que m’ocupa, el llibre bo serà el llibre que faci pensar, que desperti el cuquet de saber més, que pugui canviar una opinió, que il·lustri sobre realitats poc o gens conegudes o que sigui font d’inspiració.

Pensar el Pirineu, recull d’articles d’Isidre Domenjó, és un bon llibre. Ho és perquè està escrit de forma molt planera i mesurada. Perquè fa que el lector, tot i viure lluny del Pirineu, pugui identificar-se fàcilment amb els temes que s’hi tracten: infraestructures millorables; recuperació de la cultura popular i tradicional; turisme de masses; agressions al medi ambient; agricultura en crisi permanent; oblit del territori per part dels grans centres de poder, reivindicació de les vegueries... I ho és perquè fa crítica constructiva, raonada, imaginativa. Certament original, poc vist, és el model d’administració itinerant que proposa per a la vegueria de l’Alt Pirineu: el veguer o representant polític despatxarà cada dia feiner en una capital de comarca diferent, de manera que sigui l’administració qui es desplaci cap al ciutadà i no a l’inrevés.

Qui vulgui pensar el Pirineu, i més enllà del Pirineu, qui vulgui pensar-se a si mateix, que no ho dubti. Aquest és un dels seus llibres.