Obro el calaix i
agafo la llibreta. Passo pàgines fins arribar a l’esmorzar de Torà. El títol
diu: “Hostal Jaumet, 29/11/2008”. Busco la Ramona a les meves notes.
Apareix asseguda
entre son fill Jaumet i un servidor. Els amics David Tomillero i Carles Domingo
escolten atentament. Recorda que els avis eren porcaters, que de jove anava a
buscar aigua fresca a la font. Enumera els plats que cuinaven. Fixa en catorze
rals el preu d’un dinar pretèrit. Relata la història del porró i els civils.
Per davant nostre passen firaires, mossos que porten el bestiar, recaders que
fan la ruta de Barcelona a Andorra a dalt de sorollosos camions,
contrabandistes i estraperlistes, pagesos, viatgers que van o vénen de
l’estació de tren de Calaf amb la “Rubia”, un Ford-T 6 cilindres.
Explica com fa
les perdius a la vinagreta. Son parlar és tan serè i tranquil com la seva
cuina. El fill la burxa, li treu informació, la corregeix i la completa. El
Jaumet diu que, si algun dia gosés treure la cuina econòmica on feineja la
Ramona, ella el desheretaria. Que és ella qui cuina, i que els altres només fan
“xorrades”. La Ramona de tant en tant s’hi torna, perquè pot ser vella, però no
curta de gambals.
El Jaumet diu que
sa mare el fa recapacitar. Ella ha vist molt i veu com tot torna. També veu
que, de vegades, no cal fer-ne un gra massa. El Jaumet esmenta un raonament de
sa mare, en referència a l’actual crisi:
-Vam acabar la
guerra i teníem menys que ara. Si no ens en sortim…
Tu sempre tindràs raó, Ramona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada