Maduixes

Diumenge. Les set de la tarda. Les ombres comencen a torçar-se. Hem vingut al Farginal, l’hort del padrí Ignasi, a collir maduixes. L’Aina, la Joana i el David escullen les més roges. No són gaire grosses, ni d’un vermell esclatant, però resulten saboroses. No cal que estiguin fredes, ni amanides amb suc de taronja, ni amb l’almívar del préssec, ni amb vi ranci, ni amb sucre. Només cal mullar-les i mossegar-les, per copsar-ne un gust poc àcid i molt tendre. Només cal tastar-les al costat de la maduixera, la carxofera, la favera i l’esparreguera, de la figuera i el noguer, del presseguer i l’albercoquer, de les cebes i els alls tendres, de l’herbabona i l’aufàpia, del roser i de la Roser. Perquè les maduixes sempre seran més bones si te les menges on les has collit, perquè tindran el perfum de la terra on han crescut, de la pluja que les ha banyat, del sol que les ha enrojolat i del cerç i la garbinada que les ha mogut. Perquè les maduixes del Farginal sempre seran més bones si te les menges al Farginal, l’hort del padrí Ignasi.

Nota: Aquest article apareix al número 370 del quinzenal SomGarrigues (del 9 al 22 de maig de 2014)