Oli en un llum, 7 anys

El 20 de gener de 2008, avui fa  set anys, presentàvem a Sarroca el meu primer llibre, Oli en un llum. Érem l'editor de Fonoll Jordi Quer, i els amics David Tomillero i Ramon Camats. Era el diumenge de festa major d'hivern. I va ser l'únic dia, de totes les presentacions que he fet per aquests móns de Déu, en què he estat realment nerviós. Tremolava com una fulla de l'arbre! Per sort, les paraules dels que m'acompanyaven, a la taula i al públic, em van calmar. Una miqueteta...
Per celebrar l'efemèride, us ofereixo la fantàstica presentació que va fer el Ramon Camats aquell dia.

 Em plau molt estar aquí entre vostès per tal de presentar aquesta novel·la d’Ignasi  Revés, i és així per diversos motius, que ara els explicaré. El primer és que l’Ignasi és un amic, un amic a qui vaig conèixer en unes circumstàncies que ara els semblaran a tots vostès una mica curioses. Jo vaig oficiar el matrimoni de l’Ignasi amb la que ara és la seva dona. No dedueixin d’aquest fet, però, que jo sigui un capellà. L’Ignasi em va venir a trobar a l’Ajuntament de Lleida, on feia de Regidor d’Educació, i em va dir que em coneixia pels articles que publico setmanalment a la contraportada del diari Segre, i em va dir que ell mateix també escrivia articles a Som Garrigues. A l’Ignasi li plaïen els meus escrits, de manera que havia pensat que un home com jo seria l’adequat per a casar-lo. Així, aquesta afinitat literària constituí el nostre primer vincle d’unió, d’una amistat que s’ha anat cimentant amb el temps, gràcies a l’intercanvi epistolar a través de l’e-mail (el que són les noves tecnologies, que han permès recuperar el vell costum de la carta, ara ja sense segell ni sobre) i l’intercanvi sovintejat d’articles.

Bé, el cas és que ara l’Ignasi m’honora novament en encarregar-me la presentació d’aquesta seva primera novel·la: Oli en un llum. Hom diria que l’Ignasi, d’aquesta feta, s’ha convertit en un escriptor. En realitat, això no és pas així: l’Ignasi ja era escriptor abans. És escriptor perquè escriu, però aquesta tampoc no és raó suficient. Tots seríem escriptors aleshores: la mera redacció setmanal de la llista del que cal comprar ens hi convertiria. En realitat un escriptor és una persona que té la voluntat expressa d’escriure per a comunicar alguna cosa que ha pensat, que ha viscut o que ha inventat. Per això, l’Ignasi, que ja fa més de quatre anys que escriu articles a la premsa de comarques de manera ininterrompuda, és un escriptor, i dels que exerceix regularment, amb constància. Ha escrit sobre els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli, el conreu del vent, la rivalitat entre els pobles de les Garrigues i d’arreu, l’apressament de la societat moderna, i tants altres temes de contingut filosòfic, sociològic, polític i rural.

En conclusió, el que vull dir amb tot plegat no és altre que aquesta novel·la només confirma, des de la narrativa, una realitat que era palesa en forma de múltiples assaigs breus dels diaris, que és com a mi m’agrada anomenar les columnes d’opinió.

Però anem al cas, sóc aquí per a presentar-vos la novel·la: Oli en un llum. Per cert, que fa temps que no se’n veu, de llums d’oli. Encara en trobareu algun, però, arraconat damunt d’una empostada o penjat d’un clau de ganxo en algun rebost d’una casa de pagès. Els llums d’oli, no fa pas molts anys, constituïen l’enllumenat portàtil de les cases dels pobles on encara no havia arribat l’electricitat. Eren estris molt comuns i d’ús diari. No estranya, doncs, que el veïnatge continu amb ells generés no poques dites, que encara conservem, dites com ara: «Estar com un llum de ganxo», que significa estar sonat, o «ésser un llum», que vol dir ésser inepte o negat. Encara n’hi ha una altra, potser més coneguda: «Ser oli en un llum», expressió usada per a indicar l’eficàcia, la rapidesa, l’oportunitat, d’un remei o d’una solució. D’exemples n’hi ha a cabassos: «Li vaig portar la bicicleta a arreglar i, noi, oli en un llum».

No dubto a empenyorar la meva paraula si els dic que la qualitat de l’obra, la seva oportunitat i el plaer que proporciona la seva lectura responen perfectament als valors del títol que tan dignament porta. Oli en un llum, és una novel·la ambientada a les Garrigues, per bé que algunes escenes tenen lloc a la ciutat de Lleida. Narra la història d’un pagès de secà, en Joan. Ametllers i oliveres són el seu afany diari, i té projectes de futur pel que fa a les terres, i il·lusions que la dura realitat de la pagesia no marceixen. Joan és un representant de la joventut pagesa actual, entre la tradició i la modernitat, a mig camí, també, entre el camp i la ciutat; una joventut que malda per viure d’una terra que cada cop dóna menys per a viure i que, com més va més, té un futur incert.

La novel·la té dotze capítols, que corresponen als 12 mesos de l’any:

1-Març, Marçot (març, de la dita: «març, marçot, mata a la vella a la vora del foc i  a la jove si pot)

2.-Cada gota val per mil (abril: del mateix refrany, de tots conegut)

3.-No te quites el sayo (maig: de la dita castellana: «hasta el cuarenta de mayo...)

4.-N’hi ha a totes les cases (juny: «Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases»)

5.-Ni dona ni caragol (juliol: el refrany fa així: «al juliol, ni dona ni caragol»)

6.-A les set ja és fosc (agost: «a l’agost a les set ja és fosc» refrany que es refereix al fet que a l’agost comença a decaure el dia).

7.-Les figues són mel (setembre: «per Sant Miquel -29/9- les figues són mel»)

8.-Fuig de l’ombra i busca el foc (octubre: «octubre, octubrot, fuig de l’ombra i busca el foc»)

9.-De tots Sants a Sant Jordi (novembre: hi ha Sant Andreu, el 30 de novembre)

10.-Confós es retira (desembre: «el desembre congelat confós es retira)

11.-Poca feina es pot fer (gener: «al gener poca feina es pot fer»)

12.-Lo sol de febrer (febrer: «lo sol de febrer emmascara com un carboner»)

Es tracta d’una única història, però cada capítol s’ambienta amb les circumstàncies de l’any en el món rural: temps de collita d’olives, temps d’esporgar els arbres, fred i calor, l’aspecte canviant del camp, el floriment dels ametllers, les gebrades d’hivern, les xafogors de l’estiu, les olors que a cada moment es poden sentir al tros... a banda de la història, que s’aguanta per ella mateixa, l’ambientació del llibre, l’espai que li fa de context i el temps que s’esdevé dins d’aquest espai es poden sentir. Vull dir amb això que, de forma explícita, l’Ignasi ha volgut que el lector, pagès o de ciutat, pogués flairar tant les olors com notar sobre la pell –tot llegint– les diferents sensacions que hom viu al camp. Hi ha novel·les musicals, en què l’autor ens fa sentir contínuament els sons ambientals. En aquest cas, les sensacions que ens fa arribar la lectura són olfactives, visuals i tàctils, i en les darreres hi compto les que proporcionen les diferents temperatures al ras.

LLOC: Els esdeveniments passen a Vilanova de les Garrigues, poble que no existeix pas, però que, segons la descripció: «Té uns carrers estrets, costeruts, zigzaguejants, herència d’un temps en què la prioritat era defensar-se de l’enemic, i no pas construir amples avingudes a peu pla». Vilanova és com qualsevol altre poble de la comarca de les Garrigues, petit, amb un bar,el de la Cooperativa, regentat per un antic pagès, un poble on totes les cases tenen nom i on tothom es coneix personalment, raó per la qual no és possible mai fer res en la intimitat. Quan una xicota té nòvio tots els veïns se n’assabenten al cap d’una setmana, i fins i tot saben del cert si és bon noi o no, on treballa, quants diners guanya i quin és el nom dels seus pares. I quan un xicot torna més alegre del compte de la discoteca un dissabte, l’endemà mateix, encara no s’ha refet de la ressaca, que ja sap tothom si es tracta d’una borratxera de cubata només o si s’hi barreja el consum de porros.

El TEMPS: la novel·la transcorre en l’actualitat, avui mateix.

ARGUMENT: la novel·la té un protagonista clar, en Joan, solter, trenta-un anys, que viu amb els seus pares. Casa seva és cal Carrau. Són pagesos, posseeixen poca terra i, per tant, es veuen obligats a fer de mossos o jornalers (que és el terme actual) d’altres pagesos més benestants. Joan té el projecte –que son pare jutja completament desassenyat– de reconvertir la millor finca d’ametlles que tenen en una d’oliveres, posar-hi reg i tot el que convingui, amb la finalitat d’incrementar els ingressos familiars. Son pare s’hi oposa: una desconfiança ancestral a la novetat acompanyada d’una premonició en són els motius. Enfrontament, doncs, entre pare i fill –suavitzat per una mare intel·ligent– enfrontament entre la tradició i la modernitat. Tot plegat en un context de limitats ingressos i poques expectatives per al camp.

En Joan té amics. La colla, amb qui surt els caps de setmana i amb qui es troba al bar per a beure i fer-la petar. Entre els amics hi ha de tot: el granger, el mosso d’esquadra, el manobre, l’amo del bar de la cooperativa, el pagès emprenedor, l’amic d’Almatret que també és pagès i, és clar, les nòvies i amigues que, llevat de la del protagonista –que té molt relleu com a personatge– apareixen gairebé sempre en segon pla.

Les converses que entre ells tenen ja les podem imaginar, i moltes d’elles, a banda de les que els corresponen, apunten als temes centrals de fons de la novel·la : les dones, els ingressos de la pagesia que viu entre la tradició i la renovació, entre la subvenció i el risc, la política agrària en general, la feina dels pagesos, la collita, les inclemències del temps, l’exili dels pagesos des del camp a la ciutat, l’amor a la terra...

En Joan no té nòvia, i això que ja té trenta-un anys, i els seus pares prou que voldrien que s’aposentés... un dia coneixerà una noia. I ja no explico més perquè és millor que ho facin vostès. Només dir-los que, entre moltes altres coses, aquesta novel·la també conté una història d’amor.

RECURSOS LITERARIS: La novel·la té un narrador omniscient, cosa que significa que hi ha una persona que narra els fets tal i com es van esdevenint, des de fora, sabent tot el que passa i tot el que pensen els personatges; un narrador que, a més, opina i jutja el que passa i dóna la seva opinió.

«Clec, clec, clec, clec. Les borrasses van enformar una petita pluja  de fruit sec. El Joan s’ho mirava pensant si no hauria valgut més la pena esperar fins al setembre, que els arbres es llevessin la roba, que les ametlles es fessin visibles a l’ull humà i estiguessin més obertes i fluixes. El Josep (aquest és el pare) se’l mirava pensant que segur que pensava que hi havia anat massa aviat, a collir. Aquell badoc volia exposar-se que les pluges fortes i traïdores del setembre llancessin a terra la collita que encara quedava a dalt dels arbres. I llavors què, de cap per avall? Ja hi anaven prou, de cap per avall. I només hauria faltat que, com aquell any, després de l’aigua creixés un herbassar de mig metre d’alt, que amagava l’ametllam al seu interior. La Teresa (aquesta és la mare) va pensar que fins i tot en silenci aquell parell trobaven la manera de barallar-se». Pàgina 97.

«En Joan va pensar que no hi havia res a fer amb aquells vells. Eren fills d’una altra època, l’època dels rucs i de les someres, el segar i el batre, les borrasses de roba, els llums d’oli, les quarteres, els vencills i les llunes. El temps de les ereres, els carrers sense asfaltar, els forns de calç i els masos de volta. Tenien el cos al segle de les telecomunicacions i la realitat virtual, però l’esperit se l’havien deixat al segle de la postguerra, la foscor i la ignorància». Pàgina 99.

Un altre recurs literari, és el monòleg interior. A cada capítol n’hi ha un, i ben reeixit. A través d’ells sentim directament, sense l’intermediari del narrador omniscient, la veu del personatge. Vet ací un exemple del rumiar del Josep, pare del protagonista, que amb el pensament es dirigeix al seu fill i alhora reflexiona sobre una gebrada terrible que ha acabat amb els olivers de la comarca sencera:

«L’oliver, que ho aguanta tot, fins i tot la sequera, no és prou bo per aguantar el fred. I l’ametller, que no aguanta la sequera, que el fred li mata les floretes cada dos per tres, que és un arbre que no dóna ni dos rals (te sona això?), ves per on, ha sortit airós de tan fred. I l’any que ve potser mos ajudarà a sobreviure i tot! Qui mos ho havia de dir, no noi? I tu que hi volies fer un muntatge, als Plans, de colló de mico. Olivers per aquí, olivers per allà, una bassa a la partició del tros, reg gota a gota... En quatre dies, rics. Tu amb un Ferrari, i jo i ta mare tot l’hivern a Benidorm. Oli en un llum, tu, oli en un llum! I pensar que hi va haver un moment, un momentet només, en què vaig pensar que podies anar ben encaminat. Sort que després m’ho vaig rumiar bé i ho vaig veure clar. S’ha de tenir de tot, noi, s’ha de tenir una mica de tot. Sembla com si el cel t’hagués enviat un senyal per dixar-ho ben clar, això». Pàgina 175.

I finalment, els diàlegs. Els diàlegs de la novel·la són genials. Naturals, vius, enginyosos, plens d’acudits, de proverbis i de frases com ara: «fotre’s per les bromes», encarir-se. «dormir fins a talúries», dormir fins tard. «tenir aspecte de pobre Peret», aspecte d’infeliç. Quant als diàlegs, no en reproduiré cap bocí per no fer-me prolix, però els recomano una lectura atenta.

PERSONAL

Ignasi Revés ha volgut fer la primera presentació del seu llibre a Sarroca, que és el seu poble i on hi té les arrels profundament clavades: aquí, amb perdó de la seva dona, hi té forts lligams emocionals. No solament amb les persones sinó amb el lloc mateix, tant pels records que li du com per alguna cosa intangible, l’estimació de l’espai, que neix en cadascú de nosaltres quan hem après a respectar un lloc i a conèixer-ne els topants.

Dic tot això perquè estic convençut que les circumstàncies de la vida d’una persona i, especialment les dels seus primers anys, determinen de manera molt important la seva manera de ser, les seves inclinacions, la seva actitud davant la vida, també les seves il·lusions i les seves esperances..., coses totes elles que expliquen les peculiaritats del seu pensament, i, és clar, de les seves produccions artístiques i literàries.

Montaigne és qui ho va expressar amb més claredat, fa quatre-cents anys. Ell va inventar un gènere literari: l’assaig, on conreà el que ell anomenava la pintura del jo. Montaigne, en efecte, digué que la matèria principal dels seus assaigs, que eren força semblants al que avui anomenem articles de fons dels diaris i que tractaven tota mena de temes, era ell mateix, allò que pensava, allò que havia viscut i allò que havia llegit.

Tenia raó Montaigne, quan escrivim, tant si es tracta d’assaigs, d’articles d’opinió, de novel·les o de poesies, en realitat ens escrivim. Una novel·la, per imaginativa que resulti, sempre té el punt d’arrancada en la vida de l’autor, si més no en les seus pensaments més íntims, en els seus interessos, confessats o no. En l’assaig és encara més evident, car hom escriu sobre els temes, socials, polítics, religiosos, que el preocupen, posant de manifest, tant per aquests com per les opinions que sobre ells manifesta, qui és, com pensa, quina és la seva manera de ser. Si això passa en els gèneres literaris en què, aparentment, hom pot treballar, això és, escriure, des d’una certa distància, com serà en la poesia, on hom no pot fer altra cosa que treure la matèria, el tema, l’impuls i l’energia per a escriure del seu propi fons personal, del seu propi cor.

Deia Tolstoi, autor d’obres immortals com Guerra i Pau i Anna Karenina, que l’escriptor només mereix aquest nom de veritat si quan escriu deixa un tros de la seva pròpia carn al tinter, cada cop que mulla la ploma.

Valguin doncs aquestes metàfores per a il·lustrar la idea que l’escriptura només és autèntica quan aquell que escriu hi posa tota la seva ànima, el seu esperit i, com deia Montaigne, en l’acte d’escriure, s’escriu a si mateix. L’escriptura és una cosa que permet a l’ànima d’un individu transparentar-se a través de la seva creació, perquè, en efecte, no hi ha nuesa més gran que l’escriptura.

Amb això, més clar ja no ho puc dir. Aquest llibre que estem presentant, ja des del títol: Oli en un llum, escrit en una terra d’oliveres i d’ametllers, expressa, en bona part, les arrels emocionals d’aquell que els ha escrit.

Ignasi Revés, doncs, escriu per a escriure’s: aquests llibre, encara que no contingui la seva història, conté la de la seva gent, les seves preocupacions, les seves cabòries.

En segon lloc, Ignasi Revés escriu per a descriure, construeix un espill perquè tots els pagesos, i els fills que pagesos que ja no ens dediquem a la terra, ens hi vegem reflectits.

Ignasi Revés, finalment, escriu també per a conservar, en aquest cas les paraules, expressions i accents ponentins que la uniformitat dels mitjans de comunicació i la colonització lingüística barcelonina han condemnat a mort.

Em permetreu ara que us llegeixi un bocinet d’un article que l’Ignasi va publicar fa anys, a Som Garrigues:

« A vegades som els últims en adonar-nos de la sort que tenim. No pas per tenir un oli que val un imperi, ni per viure en uns paratges allunyats de la vida frenètica de la capital, sinó per la nostra peculiaritat lingüística. Per la nostra concreta forma de parlar i d'anomenar les petites coses de cada dia.

El parlar garriguenc es distingeix per estar molt lligat al territori. Hi ha un bon munt de paraules que designen les valls, les muntanyes, els rius -?- o les planes. També n'hi ha moltes que fan referència al clima: del sol més roent a la gelada més seca hi ha un ampli ventall de denominacions. I la palma se l'enduen les que guarden relació amb l'agricultura: aquí hi surten reflectides les feines del camp, els estris de pagès o les classes dels fruits. No cal que en doni exemples, segur que en sabeu més que jo.»

I al final de l’article, en to ferreny, sosté el següent:

«Però la finalitat d'aquest article no és només descriptiva, sinó també reivindicativa. Perquè molt sovint n'hi ha que s'esforcen a suavitzar l'accent, a orientalitzar-lo, de manera que es converteixen en imitadors del noble parlar de la Gran Via. Els deu fer cosa xerrar com els parents, els amics, els veïns del poble o els dels pobles veïns. Deuen pensar que no queda bé...

Ja s'arreglaran, no sóc ningú per obligar-los a parlar de tal o tal manera. Però que sàpiguen que perden l'oportunitat de fer servir un llenguatge ric en expressions i matisos, en frases fetes i refranys, en diminutius i augmentatius. I que no es guanyaran pas el cel per buscar la pronunciació més ensucrada de la frase. Com a màxim, el que aconseguiran serà que es faci tan embafadora que no es pugui ni pair.»

Aquesta llengua a la qual es refereix l’Ignasi, és la nostra, és la parla que alguns s’atreveixen a ridiculitzar impunement en determinats programes televisius però que, amb orgull i sense vergonya, nosaltres volem continuar usant. Tal vegada aquesta resistència, com la tossuderia de romandre al tros, sigui per als pagesos com oli en un llum.

MONCADA

«Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei».

Aquesta llarga frase, que obre la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada, està cridada a passar a la història, no solament perquè és comparable, per l’estil, la capacitat d’evocació, pel que sap suggerir o anticipar i per la gràcia que desprèn a altres començaments igualment genials i de molta gent coneguts, sinó també perquè, més enllà de la qüestió literària, enceta un relat extraordinari que reconstrueix la memòria d’un poble. Pel que fa al primer punt, qui no recorda el començament del Quijote cervantí? Tornant a Moncada: la descripció de l’enderrocament de la casa, que pot servir en altres contextos per a suggerir qualsevol procés destructiu irreversible, a la novel·la simbolitza la desaparició del poble de Mequinensa, primer ensorrat amb màquines i després inundat per les aigües del pantà.

Ignasi Revés, que en molts aspectes fa una cosa molt semblant a Moncada, en certa manera, també ha representat un procés de destrucció en aquest fresc que és la seva novel·la, i sinó de destrucció, sí de desaparició irreversible: el de la pagesia tal i com la coneixem ara. El problema, però, no és que es tracti d’allò tan conegut de «cal renovar-se o morir» sinó que, qui sap, ni amb renovació ni res, no hi hagi res a fer.

PER ACABAR LA PRESENTACIÓ:

Els romans donaven gran importància a l’agricultura. Fos quina fos l’ocupació ciutadana que tinguessin, als ciutadans de la república els enorgullia poder dir que tenien cura directament de les seves terres. Cincinatus, que fou dictador de Roma en dues ocasions (en temps de la República el dictador només era una magistratura excepcional, creada expressament per a prendre decisions ràpides i molt necessàries, com defensar l’estat d’una invasió dels bàrbars), cada cop que va deixar el càrrec tornà a les seves finques.

«Agricultura», segons l’etimologia llatina, significa llaurar la terra, en el sentit de treballar-la, de preparar-la per a ser sembrada i obtenir-ne fruit. De l’agricultura a la cultura, doncs, només hi ha un pas, que la metàfora dóna fàcilment. «Cultura» no és altra cosa que cultiu, ara no de la terra, sinó de l’esperit. La idea és la mateixa: sense treballar l’esperit no hi ha productes de la cultura; no hi ha art, no hi ha ciència, no hi ha literatura, no hi ha teatre.

Ciceró fou el primer a aplicar el verb i el concepte als homes, en el sentit de «cultivar l’esperit» excolere animum, que significa això mateix, cultivar l’esperit, donar-li allò que cal, el que li convé, treballar-lo adequadament, amb propietat, tenir-ne cura, simpatia, una mica de consideració i respecte.

Cultivar l’esperit, però, no és altra cosa que preparar-lo, educar-lo. De la mateixa manera que hom ha de preparar la terra per a poder sembrar-hi alguna cosa que després floreixi i doni fruit, si volem produir cultura, cal educar els esperits. D’aquesta manera, l’educació resulta ser la vertadera base de la cultura entesa com a producció cultural.

L’obra d’Ignasi Revés és un producte cultural, un producte del conreu de l’esperit, del seu esperit. Un esperit, però, que acompanyat del seu cos i dirigint-lo, abans ha conreat la terra. És bo recordar-ho perquè això ens fa entendre la connexió entre el treball de la terra –que ens procura els aliments– amb el treball de l’esperit.  Tant de bo nosaltres tinguéssim, com els antics romans, el mateix respecte i la mateixa consideració pels que hi treballen. Tindríem, de ben segur, una millor agricultura i seríem més cultes; també, probablement, molt més feliços.

Moltes gràcies.