“No sabem què
tenim”, vaig pensar quan visitava la bassa de Sarroca, rehabilitada feia poc. On
jugava de xiquet, on creixien les herbotes i cantaven les granotes, es mostrava
en tota la seva esplendor. De sota terra, havien aparegut més esglaons, més
paret circular i, sobretot, una impressionant llosa de pedra al fons de la
bassa. Al costat del camp de futbol, amb una vista privilegiada sobre el
castell, teníem un amfiteatre de roca i aigua. I no ho sabíem.
Ara que ho sabem,
en podem treure partit. Imaginem: el dia comença al Racó, amb un esmorzar. Quan
estiguem farts, no escalfem el cul a la cadira. Cremem l’esmorzar. Arrabal endins,
trenquem a l’esquerra i visitem els safarejos. Arquitectura bàsica, pràctica, austera.
De roca.
La ruta continua
pel camí que travessa la Vall Major. A dalt del camí, hi ha la bassa del poble,
documentada el 1800 al llibre La Baronia
de Sarroca de Lleida. Dels Santcliment als Matas, de Núria Barrachina.
De la bassa, al
castell. Atalaiarem la Guardieta, els Vedats, Utxesa, les Serres Pilans, Sunyer
i la Torre del Pau. I homenatjarem la torre del castell, que encara conserva
una mala salut de roca.
I del castell a l'església. La més bonica del meu món. Només la façana plateresca mereix una missa. Querubins, calaveres, savis barbuts, cuirasses, motius vegetals... Esculpits en la roca, en la ruta de la Roca.
Nota: aquest article apareix al número 395 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 d'abril de 2015)
I del castell a l'església. La més bonica del meu món. Només la façana plateresca mereix una missa. Querubins, calaveres, savis barbuts, cuirasses, motius vegetals... Esculpits en la roca, en la ruta de la Roca.
Nota: aquest article apareix al número 395 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 d'abril de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada