Mares del temps

Hi va haver un temps on les mares, majoritàriament, s’ocupaven de les feines de casa i de pujar els fills. Els homes treballaven, guanyaven un sou i mantenien la família.

En el temps que ens toca viure, hi ha mares que, a més d’ocupar-se de la casa i els fills, tenen la gosadia, l’atreviment, de treballar fora de casa. El dia a dia, per a moltes d’elles, és un aquí caic, allà m’aixeco. Des de bon de matí fins que es fa de nit, compaginen la vida familiar i la professional. Han de conrear el temps de manera que sembli que els dies tinguin el doble d’hores.

I això és igual a ciutat que a la salvatge garriga. El temps ha igualat les mares urbanes i les rurals. Tant se val la densitat de població: els comportaments, les actituds i els efectes són els mateixos. Arribar a destí pensant en l’origen, deixar una feina a mitges per mig començar-ne una altra, enllaçar un problema amb el següent, apagar i encendre focs, donar-se als menguis i acabar la jornada sense poder dir ni fava…

L’única diferència, potser, és que les mares dels pobles ho tenen més fàcil quan s’atabalen, quan se’ls llencen les parets a sobre, quan tot surt al revés del que esperen. Per a les mares dels pobles, no resulta gens difícil obrir la porta i sortir corrent esperitades. Pels camins del terme o pel mig dels trossos acabats de llaurar. 
Sempre que faci temps, esclar.

Nota: Aquest article apareix al número 423 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de maig de 2016).