Cada terra fa sa gerra

Érem a Deltebre, a la Mostra Gastronòmica Mescla, parlant de cuina i literatura. El Pep Carcellé, rapitenc maldito, va començar a burxar-me sobre l’oli d’arbequina, asseverant que a les Terres de l’Ebre també tenien bon oli. Va continuar el Jordi Boronat, exalçant les virtuts de l’oli de farga, sevillenca i morruda, amb aquella conyeta tan planera. El Fede Cortés no va tocar-me el crostó i va dissertar de vi, potser perquè al Priorat fan un oli com a les Garrigues, potser perquè el vi sempre acaba maridant amb totes les converses. I jo, després de donar uns quants tombs –literaris-, em vaig veure obligat a respondre el Jordi i el Pep.

No vaig afirmar que l’oli de la salvatge garriga era millor que el seu. En primer lloc, perquè he comprovat, amb els anys, que poques coses molesten més un productor d’oli que li vantis les qualitats de la competència. I en segon lloc, perquè no ho penso.

Si de cas, jo m’estimo l’oli de les Garrigues perquè és el meu. De la mateixa manera que ells s’estimen l’oli del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta o la Ribera d’Ebre perquè és el seu. És una qüestió de gustos, però també d’educació gastronòmica, d’arrelament a un paisatge, de defensa d’un territori, de caràcter indefugible i sentiment íntim. I considero que estan –estem- obligats a defensar-lo. Perquè cadascú ha de defensar el que té més a prop.

 

Nota: Aquest article apareix al número 425 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de juny de 2016).