He vingut a
presentar-vos un amic. Es diu Ignasi Revés, és de Sarroca de Lleida, tot i que
ara mateix viu a Reus, i treballa de funcionari (actualment a la secretaria
d'una escola,) tot i que és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB.
L'Ignasi és
conegut sobretot com l'home dels esmorzars de forquilla, a causa de dos dels
seus llibres: Esmorzars a Lleida i Esmorzars de l'Ebre. Diguem
que va rescatar (son llibres del 2009 i 2010) la idea d'aquests tipus d'esmorzars
i els va tornar a posar de moda.
Us puc confessar que en aquella època l'Ignasi estava més
gras.
Com diuen els detectius J&J en algun
dels seus relats l'Ignasi "és aquell
home de Sarroca que primer esmorza i després ho explica".
Jesus M. Tibau (escriptor cornudellenc
afincat a Tortosa), per la seva banda, parlant de Esmorzars a Lleida, diu de l'Ignasi que "ens fa gairebé olorar les diverses delícies culinàries de què gaudeix.
Però (...) ens parla també dels espais, de les persones, de les històries
petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir
comensals de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al seu plat.".
I aquesta és potser la virtut de l'Ignasi en aquests dos
llibres: amb l'excusa de fer un esmorzar de forquilla ens explica que hi ha al voltant
d'aquest fet; tot un món que potser naltros no havíem sabut veure i que ell ens
descriu perfectament.
Però un any abans, l'Ignasi havia publicat una novel·la: Oli en un llum. Un
llibre ambientat en un poble qualsevol de les Garrigues on el protagonista i el
seus amics intenten viure de la terra. "Una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització", com
diu el Vicent Sanz(autor de Traiguera afincat a l'àrea metropolitana de
Barcelona) en una ressenya que fa del llibre.
Continuant amb aquesta ressenya, ens diu d'Oli en un llum que "És el retrat de la societat rural dels
Països Catalans, perquè no ens enganyem: no varia gaire del pla de Lleida
al Maestrat o al Llevant de Mallorca (o
aquí) La condició perifèrica, la resistència contra les adversitats, la
lluita per definir la trajectòria vital dels joves són els mateixos. Els
ulls de la societat urbana miren cap a un altre cantó. Per això aquesta
novel·la resulta peculiar i original: perquè explora un terreny pràcticament
verge de la novel·la catalana actual"
"Finalment, hi
ha un element que contribueix sobremanera a configurar tot això que hem dit: el
llenguatge narratiu que empra Ignasi Revés. L’opció de la modalitat lingüística
de la novel·la pot resultar un actiu o un passiu segons la ideologia de qui
analitze o simplement la lligga. I és que sobretot en moltes solucions
lèxiques, Oli en un llum s’allunya
de l’estàndard i fa servir solucions dialectals pròpies de la societat comarcal
representada. Per als qui fan ois de les novel·les que no casen prou
amb el català central, la novel·la pot semblar excessiva en aquest sentit. Ara
bé, al capdavall Ignasi Revés aplica exactament els mateixos criteris
lingüístics a la regió lleidatana que Joan Daniel Bezsonoff escrivint des
del Rosselló. I així fa emergir una varietat de català que
l’homogeneïtzació ignora. Una varietat que en mostra la vigoria i la genuïnitat
fora dels circuïts més convencionals."
Apart, l'Ignasi també col·labora en mitjans de
comunicació i revistes científiques i culturals, entre elles a "SomGarrigues",
de les Borges Blanques.
També ha participat en les
obres col·lectives "El riu que
parla" (2008), "Octavi
Serret. De Vall-de-roures al món" (2009), "Lleida, blanc i negre" (2009) i "L'arbreda ebrenca" (2010)
I aquí, al 2010, amb "L'arbreda ebrenca", és quan ens coneixem l'Ignasi i jo.
Ens coneixem, vull dir, amb coneixença —valgui la
redundància. O sigui que és quan descobreixo que ell és l'Ignasi Revés (lo dels
esmorzars de forquilla) i ell sap que jo sóc el Fede Cortés (lo dels
Johnson&Johnson).
Abans d'això només ens coneixíem de vista i no sabíem res
l'un de l'altre.
En aquell temps, l'Ignasi estava de funcionari a la
Delegació de Governació de Tortosa. Jo hi anava regularment a tramitar
documentació de màquines recreatives. No m'atenia sempre ell però quan ho feia recordo
que sempre preguntava si portava "maquinetes" per tramitar. "Maquinetes";
ell en deia així, Jo era doncs, per ell, "lo senyor de les
maquinetes".
Governació estava en aquell temps al palau Oliver de
Boteller, al carrer Jaume Ferran, prop de la Catedral (ara en aquell lloc hi ha
la delegació de Cultura). Llavors també treballava allí, de conserge, l'Andreu
Carranza, l'escriptor de Flix. Abans d'entrar a l'edifici, mirant a la dreta,
podies veure un primer pla del moixonot aquell que hi ha al mig del riu i que
no hi ha manera de treure.
Si ho penses, era una situació ben curiosa que tot just davant
per davant de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya hi hagués aquell
vergonyós monument franquista gens discret. De fet, encara hi és. En canvi la
Delegació del Govern s'ha traslladat a un altre palau (el palau Abària), al
carrer Montcada. L'Ignasi ha canviat de ciutat.
Però anem a L'Arbreda
Ebrenca. Aquest era un llibre col·lectiu d'aquells que s'organitzaven des
de la llibreria Serret de Vall-de-roures. En aquest cas era un recull de textos
que parlaven d'arbres en un sentit ampli.
Per qui no hagi estat mai a la llibreria Serret explicaré
que és realment petita i que, en aquestes trobades, hi ha tants escriptors que,
pràcticament, no hi caben lectors.
Aquell dia, l'Ignasi i jo, els dos plantats dins la
llibreria entre una munió de gent, vam creuar les nostres mirades. A mi em
sonava el seu rostre, però no l'ubicava. Ell en canvi va dir de seguida: "Jo
a aquest senyor el conec".
Bé, des de llavors, ens hem anat trobant en fires, jornades,
presentacions i ara, com he dit al principi, som amics.
Tenim una colla (amb altres amics que escriuen) que ens
dediquem a trobar-nos periòdicament per parlar de literatura i... esmorzar, com
no podia ser d'altra manera. Ens vam batejar com a "fato i lletres".
Les lletres podeu suposar perquè. Lo fato... també. Crec que el nom el va
pensar justament l'Ignasi.
Doncs aquest és l'Ignasi. Aquesta era la meva tasca:
presentar-lo.
Abans de passar-li la paraula i que ens parli del seu
llibre però, m'agradaria dir quatre coses sobre aquest que a mi m'han semblat
dignes de fer notar i que ell potser no dirà.
Primer voldria citar una ressenya que en fa Òscar
Montferrer al diari El Punt-Avui. Entre altres coses diu que "És fàcil pensar que, en parlar de les coses
del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors.
És fàcil pensar-ho, però fer-ho és un error. Les converses provenen de
la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut
allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi
d'universalitat que fa que el llibre pugui temptar i seduir tothom".(...)
"I, encara, un valor afegit:
víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries
de mar fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer
en el món del negre sobre blanc tot i que són la mostra més genuïna de la
llengua viva"
Per tant, tal i com en els seus llibres anteriors, ens
trobem, primer, amb una realitat molt ben retratada. Com diu al pròleg el
Baltasar Casanova, l'Ignasi "és un
bon observador i sap recrear la realitat". En segon lloc, potser a
conseqüència de la primera, la llengua (la parla, la manera d'enraonar) és un
aspecte principal.
I no és només perquè hi hagi un bon recull de termes
mariners o rescati paraules perdudes del món del mar. Ans al contrari, el seu
valor és fer visibles paraules i expressions(tal com diu la ressenya que he
llegit abans) que són el pa de cada dia però que costa molt trobar-les
reflectides a la literatura.
Aquesta és una de les coses que podreu veure fàcilment,
ja que en un llibre que recorre la costa daurada des de Calafell fins a Les
Cases d'Alcanar podreu reconèixer, en el parlar, d'on és cada personatge.
Així, el Rafel de l'Ampolla diu coses com (i intento
exagerar l'accent): "Minjàvem
pataca en arròs. De peix, no n'anàvem a agarrar perquè feia mal
temps" o "Veigues, que l'abuelo
mo'n contarà una!"
El Batista de Cambrils, en canvi, diu "Qui havia d'anar a roba't si la fenya
era nostra per menjar? Jo, molts camins, sortir d'estudi i anar a
berenar, zero". Fa servir la forma "al tanto", la
paraula "radere" i l'adverbi "allavons".
El Rafel de l'Ampolla també utilitza l'adverbi "allavons",
però el Rafel de la Ràpita diu "allavontes"(la Ràpita és Sant
Carles. És una altra cosa que adeprendreu —com diu algun altre
personatge i com fem nosaltres col·loquialment— en aquest llibre).
També apareixen mots del vocabulari mariner però sense
que sigui una cosa que embafi. És més, trobarem curiositats com la que explica
la Carme del Serrallo de Tarragona, que diu de la gent d'aquell barri: "Aquí no entropessem mai: embarranquem.
El cotxe no l'aparquem: l'atraquem. I les persianes no les pugem ni les
baixem: les hissem o les arriem. Els pescadors no diem 'lliga-ho bé',
com els terristes. Diem 'amarra-ho bé'".
Fixeu-vos com ens diuen a nosaltres: Terristes. O
sigui, tots aquells que no són mariners.
Però el que més m'ha sorprès en això del llenguatge i que
no em puc estar d'explicar és el següent. Escolteu el que diu el Joan
d'Altafulla: "Quan ets terra endins
sempre hi ha una muntanya que et tapa la vista. En canvi, en marc, és
tot pla fins a l'horitzó".
En marc. O sigui, al mar. "Marc", acabat
en C. Ma mare també diu "marc" i fins ara ens pensàvem que era una distorsió
d'aquelles que fa ella habitualment amb algunes paraules. Primer a posta, per
fer gràcia, i després perquè ja agafa la mania de dir-les malament i ja no sap
rectificar. Doncs bé, ara resulta que no, que "marc" en comptes de
"mar" potser és una expressió no pas del tot inusual al Camp de
Tarragona
Bé, no voldria acabar deixant-vos la impressió que aquest
llibre s'ha de prendre molt seriosament. En realitat es llegeix molt fàcilment.
Us confesso que jo me l'he llegit aquest estiu.... a la platja. No hi ha millor
lloc per llegir unes històries de mar.
Però si ho feu terra endins, valtros que sou tots
terristes com jo, tampoc passa res. La mar no és una cosa tan llunyana per a un
país com el nostre, tan petit i tan lligat a la mediterrània, i menys pels
baix-prioratins, que gairebé podem olorar la mar rere la serra litoral.
Descobrireu algunes coses interessants que segur que no
sabíeu, hi ha un munt d'anècdotes que us faran somriure i llegireu petites
històries originals i divertides.
Com la d'aquell pescador que va alimentar un tocino amb
peixos de riu i, després de la matança, quan va arribar l'hora de tastar el pernil,
aquest tenia gust de peix.
També sabreu perquè al port de Torredembarra li diuen el
port fantasma o perquè el port de les Cases d'Alcanar és diferent dels altres.
Coneixereu personatges com el Carlos Rom, de
Cambrils, que posa música a contalles i històries; el Ximo, el Carboner,
de la Ràpita, que ha voltat el mars del món i ha tornat al poble; el Miquel del Roig, de la Cala, músic de versions i lletres
reivindicatives; l'Antoni Mas, el ferrer de Vilaseca, contador
d'històries; el Pere Balfegó, de l'Ametlla, que forma part del Grup
Balfegó, conegut productor de tonyina roja.
En fi, tampoc no us vull desvetllar pas tot allò que hi
ha el llibre, que sinó l'Ignasi no us podrà explicar res.
Per acabar ho faré amb les paraules d'un capellà. Explica
el llibre que Mossèn Muntanyola va ser destinat a Salou en el temps en què el
turisme de masses començava a enlairar-se. Ell venia d'un poble petit, Guimerà,
i per tant el canvi d'ambient devia molt acusat(en aquell temps de sueques,
biquinis i música ye-ye). Això no obstant, ell devia ser bastant trempat: deia
que d'un cul de món l'havien enviat a un mon de culs.
Doncs això, arribem al cul d'aquesta presentació, o
sigui, al final.
I, ara
si, dono la paraula a l'Ignasi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada