Un
dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta
Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni.
Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i
també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova,
passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa
Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i
olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.
“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona.
”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de
tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat
furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.
Els
versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els
molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers
i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb
aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi
ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens
dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la
inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà.
Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada