Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.

L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.

Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.

Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.

D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.

Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).