Una biblioteca sobre rodes

És un ocell? És un avió? És un centre mòbil de telecomunicacions? O bé és un objecte corredor no identificat que solca com una ànima en pena les carreteres de les Garrigues? No, amigues i amics, és el Bibliobús! El superheroi dels pobles sense biblioteca municipal, el defensor dels lectors empedreïts del secà, el guia espiritual de la cultura de mata i coscoll!

Bromes a banda, el Bibliobús Garrigues-Segrià és un instrument importantíssim per estacionar la cultura a pobles com Granyena, Puiggròs, el Soleràs, Aspa, Torrebesses o Almatret. I per fer-ho amb un mínim de prestacions: no només hi ha llibres a les lleixes de l’enginy, sinó també revistes, cinema i música. A més a més, el vehicle està equipat amb un sistema de connexió via satèl·lit, el qual permet accés a internet mòbil de banda ampla i al catàleg de lectura pública de la Generalitat.

Però allò que fa del Bibliobús una cosa única, autèntica, especial, màgica fins i tot, és tota la parafernàlia que l’acompanya quan arriba a un poble qualsevol: la il·lusió de la canalla per canviar els còmics, el debat que tenen entre agafar un o un altre llibre del nostre Josep Vallverdú; la inquietud dels més grans per veure si hi trobaran aquella pel·lícula o aquell disc que costen de trobar al mercat; la xerrameca, el moviment i l’expectació que resulta de tanta gent arremolinada dins i fora d’un autocar que fa tota la fila d’un transbordador espacial…
Perquè tot això continuï ben viu, s’ha de treballar per millorar-ho. El bon funcionament d’un servei no és excusa per no incorporar-hi nous accessoris que el facin més modern, més dinàmic. En aquest sentit, fóra desitjable ampliar l’oferta i personalitzar-la en la mesura del possible. Seria molt interessant disposar de material per a tots els gustos, d’obres molt comercials a d’altres francament minoritàries. Fóra una decisió molt valenta posar la qualitat en el servei per davant de criteris merament econòmics –com el Fòrum de les Cultures, vaja. I seria indispensable reconstruir el ferm i el traçat d’algunes carreteres garriguenques. Més que res, per evitar que els trajectes del Bibliobús continuïn semblant una adaptació –lliure, actualitzada i sense aigua- de l’Odissea d'Homer.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 120 del SomGarrigues (del 24 de setembre al 7 d'octubre de 2004)

El més calent és a l'aigüera

La iniciativa d’alguns alcaldes del Segrià per constituir-se en subcomarca podria semblar, a simple vista, una bestiesa. O una forma de pidolar una subcapitalitat per a Artesa de Lleida, Albatàrrec, Sudanell o Torres de Segre. Fins i tot podria parèixer, als ulls de l’expansionisme borgenc, una conspiració perquè les Garrigues mai més pogués recuperar els territoris –grans, rics i humits territoris, per cert- situats a l’oest del Cogul i de Granyena.

Però jo crec que això respon a motius ben diferents, i força ben fonamentats. Sense estar d’acord a reclamar una subcomarca per a pobles com Puigverd, Artesa, Aspa, Alfés, Alcanó, Sunyer, Torres, Sudanell, Montoliu i Albatàrrec, perquè resultaria ineficient i geogràficament un embolic, no puc deixar d’entendre què els motiva a fer-ho: la decisió de la Generalitat no construir el futur aeroport de Lleida a Alfés.

De ben segur que això ha molestat, i molt, els alcaldes d’aquests pobles, els quals en alguns casos ja tenien en marxa plans de creixement urbanístic. Confiaven que l’aeroport fos el motor que acabés de dinamitzar pobles com Aspa, per exemple, que està en peu de guerra des de la decisió del Govern de limitar la zona de regadiu del Segarra-Garrigues per criteris de protecció de les aus estepàries. O com Alcanó, un poble que tot i la proximitat amb Lleida –un quart d’hora escàs- no fa sinó perdre habitants.

Per tant, s’han sentit poc o gens representats per la Generalitat, la qual no ha fet cas de les seves demandes per fer l’aeroport a Alfés. Els han tirat una gerra d’aigua freda i gelada a les seves il·lusions, els han donat una carabassa ben grossa. I no només a ells, sinó a la gran majoria de la gent d’aquestes contrades, que veien en la infrastructura el miracle que esperaven per sortir de la misèria –la Granadella, Llardecans o Maials queden a menys de mitja hora d’Alfés.

No és gens agosarat fer aquesta afirmació. Com tampoc ho és que els contraris a Alfés no passaven de quatre ecologistes i, potser, els que hi tenien a perdre amb la competència d’un nou aeroport. Això últim explicaria la demora i el posterior rebuig de l’obra, perquè en d’altres casos d’agressió més clara al territori els projectes s’estan portant a terme. La construcció d’una pista d’esquí a la Vall Fosca n’és un exemple claríssim. Per cert, aquest projecte també compta amb el suport de la gent dels pobles veïns i el rebuig dels ecologistes.

Així doncs, s’hauria de veure la iniciativa del Segre Sud-Est –curiós subnom per a la futura subcomarca- no tant com una reacció infantil dels pobles que no han vist satisfetes les seves pretensions, sinó com un toc d’atenció al Govern. Un toc d’atenció que revela descontentament, sensació d’abandó i haver deixat escapar un tren que difícilment tornarà a passar... encara que hi posin vies noves.

Nota: Aquest article va aparèixer el 3 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Una qüestió d'imatge

Ens fem un fart de reflexionar sobre les Garrigues, en denunciem les mancances, proposem millores, elaborem teories que converteixen l’oli d’oliva en la força que mou el món... De tant pensar-hi pot ser que a algú li surti fum del cap, però és un exercici que ajuda a tenir una imatge més o menys encertada de l’entorn on ens movem. I no només una imatge física, que resulta d’identificar una serra, una vall, una carretera o el rastre d’un ramat de corders que hi pastura, sinó també psicològica, que es refereix als comportaments o a la forma de veure el món dels ciutadans de la salvatge garriga.

No es pot dir el mateix de la imatge de la comarca que s’ensenya als mitjans de comunicació. Televisions, ràdios, premsa -fins i tot premsa pretesament comarcal- o portals d’internet acostumen a situar les Garrigues en primera plana informativa quan hi ha mala collita d’ametlles, cereal o olives, quan hi ha algun accident mortal a l’autopista, quan els pagesos tallen la circulació o quan, a mig gener, es fa la Fira de l’Oli a les Borges Blanques. Tret d’honroses excepcions, els mitjans es queden amb la crosta del pa, sense saber que més endins hi ha la molla.

Per corregir aquesta situació és imprescindible emprendre una nova –que jo sàpiga fins al moment no n’hi ha haguda cap- i bona política de comunicació. Una estratègia comunicativa que expliqui que la comarca també té jaciments arqueològics com els Vilars a Arbeca, Minferri a Juneda, la Cova dels Moros al Cogul i un patrimoni encara per descobrir com són les cabanes de volta. Que digui que gaudeix de bons enllaços viaris i ferroviaris per atreure empreses. Que potenciï rutes turístiques encara poc conegudes -la del riu Set n’és una- i que en creï de noves a les Garrigues Altes. Que faci veure sense estridències que els pagesos no es queixen perquè sí, que no són tan rics com sembla, i que les subvencions són, a vegades, l’única garantia perquè subsisteixin ells i el territori. I que ho faci coordinadament, de manera que un dia insisteixi en un punt i l’endemà en un altre, però sense perdre el fil conductor que ha de ser actualitzar els coneixements del gran públic en matèria garriguenca.

Ara, es pot fer molt bona política de comunicació, però no tot depèn de nosaltres. Si resulta que volem vendre als mitjans una determinada imatge de les Garrigues i no ens la volem comprar, estem ben arreglats. Si els diaris, i les ràdios, i les televisions volen continuar amb els tòpics de sempre –potser perquè porta menys feina que documentar-se-, i reaccionen davant els nostres esforços mediàtics com si sentissin ploure, poca cosa hi podem fer. Només podem perseverar, esperar que la llum il·lumini les seves consciències o, qui sap... Fer el paper que ens han assignat d’antuvi?

Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Una de braves i una Coca-Cola (de llauna) natural

No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.

Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.

No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.

A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

Oli en un llum a Santa Bàrbara

Divendres 6 de maig vaig anar a Santa Bàrbara a presentar Oli en un llum, el meu primer llibre. Va ser a la Biblioteca José Escudé i Albesa, on l'any passat vaig fer el mateix amb Esmorzars de l'Ebre. Vaig retrobar gent com la Blanca, l'Alfred, la Montse, el Manel i la Rosa, i en vaig conèixer de nova, com la Carmen, el Daniel, la Isabel, el Joan i el Jordi. Els vaig fer cinc cèntims de la novel·la, i els vaig explicar que aquesta història tan garriguenca també podia ser una història ebrenca. Vaig llegir bocins del llibre -no va faltar el capítol del collir olives- i els vaig expressar el meu convenciment que aquest llibre li han sortit unes potetes i camina sol. Perquè fa tres anys i mig que vam fer la primera presentació a Sarroca i els bolos encara duren. I tinc la impressió que la cosa encara no ha acabat...

Terra, mar i lletres

El paisatge, té la importància que nosaltres li donem. La mar, un riu, una serra, una plana, una vall, un poble o una ciutat, una ermita o un mercat, són diferents en funció dels ulls amb què ens els mirem. Si ens els mirem com coses que ens vénen donades, que són i ja està, no deixaran de ser un decorat, un teló de fons apàtic, fred, sense substància. En canvi, si ens els mirem amb estima, si n’apreciem les virtuts per sobre dels defectes, si en tenim cura, si els incorporem a la nostra forma de ser, al nostre imaginari popular, col·lectiu, llavors els haurem donat un valor afegit molt gran.

Jo potser perquè vinc de fora, és possible, però sempre he pensat que les possibilitats turístiques de les Terres de l’Ebre són enormes: lo Delta, lo Port, la Terra Alta, la navegació pel riu Ebre, Tortosa i Amposta, localitats costeres com la Ràpita, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar, altres d’interiors com Horta de Sant Joan o Miravet, les restes de la Batalla de l’Ebre, etcètera. Tot això, lligat a una gastronomia autòctona, potent, molt saborosa, constitueix un reclam molt atractiu per a la gent a l’hora de visitar aquestes terres, perquè és molt diferent de territoris veïns com el Camp de Tarragona, Lleida, l’Aragó o el nord de Castelló i perquè hi ha molta varietat en molt poc espai.

Precisament, aquesta va ser una de les idees força amb les quals neix lo meu llibre Esmorzars de l’Ebre: fer un llibre no només de menjars, sinó un llibre de viatges. Un llibre de paisatges. Un llibre, per tant, turístic, un llibre que et ven un territori.Un llibre on s’expliquen una sèrie d’esmorzars de forquilla i ganivet des de Gandesa a Móra d’Ebre, des de Flix a Deltebre, des de la Ràpita a Santa Bàrbara, però on també es descriu què passa abans i que passa després de l’esmorzar. Per exemple, el dia que vaig a Tortosa, passejo pel centre històric, el dia que vaig a la Fatarella, visito la línia de búnquers de la Guerra Civil, el dia que vinc a la Ràpita, vaig al Club Nàutic i després al Mirador de la Guardiola, el dia de Móra d’Ebre, navego en barca fins a Miravet, i el dia del Delta Sud –jo l’anomeno així- faig un recorregut en bicicleta des d’Amposta a Sant Jaume d’Enveja. És d’aquesta manera que, jo també, intento donar un valor afegit a aquest territori, a aquest paisatge. No només a través de les descripcions dels plats, que m’han dit –si no m’han enganyat- que fan venir salivera, sinó a través de la descripció de tot lo que em trobo pel camí. Va, us posaré un exemple i així de pas faig una mica de propaganda. Trio aquest paràgraf perquè els olivers guarden una estreta relació amb mi i perquè dues persones de procedències molt diverses, totes dues dones, van coincidir dient que era un passatge molt emotiu:

Les oliveres de Santa Bàrbara són frondoses, verticals, ferrenyes, severes. Tenen branques que semblen feixos de llampecs i fulles punxegudes com puntes de fletxa. Reposen en trossos allisats, afonats, protegits per petits murs de pedra seca. Quan el cerç bufeteja la plana es menegen, es crispen, resisteixen, són ferides, retorçades, barrejades. Però quan la maltempsada passa avall es curen, cicatritzen, s’expandeixen, agafen coloret. Somriuen.

Tinguem-ho en compte: la literatura és una altra forma de fer propaganda turística. Fins i tot diria, i de ben segur l’encertaria, que escriptors com Josep Pla o Josep Maria Espinàs són els millors propagandistes que pot tenir un territori. El primer, bàsicament de l’Empordà; el segon, amb els seus viatges a peu arreu de Catalunya i l’Estat. Per cert, per si no ho sabeu, l’Espinàs té un llibre que es diu A peu per la Terra Alta, on es retrata molt bé aquesta comarca ebrenca. Ara que, no cal anar a buscar Pla o Espinàs, també hi ha grans escriptors més cap aquí, que han escrit belles pàgines sobre aquest territori. Un és Artur Bladé i Desumvila, que descriu magistralment la Ribera d’Ebre, i Benissanet, lo seu poble. Aquí teniu un fragment de, precisament, el seu llibre Benissanet:

…a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Llegint els grans autors que han escrit sobre territoris d’aquí i de més enllà, a molta gent se li desvetllen les ganes d’anar a visitar-los. No en tenen prou amb gaudir  de la lectura, volen veure amb els seus propis ulls el territori, el poble, la ciutat que va inspirar tal o tal obra. O la casa de l’escriptor en qüestió, o fer la ruta que aquell personatge d’aquella obra fa en aquell capítol, o menjar el mateix o dormir al mateix lloc que aquell personatge o escriptor, tant se val. Per tant, si hi ha gent –no sé quanta- que demanda aquesta mena de turisme, perquè no oferir-los-hi? Perquè no fer rutes literàries, les unes centrades bàsicament en un poble o ciutat, i les altres intercomarcals? Per exemple, a Tortosa la ruta Cristòfol Despuig, que va escriure Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa; per aquí, al Delta i rodalies, la ruta Arbó, rapitenc i ampostí que va escriure la mítica Terres de l’Ebre… Penseu-hi, són coses que ja es fan: a Benissanet hi ha la ruta Bladé –del qual n’hem parlat abans- i a Arnes la ruta de Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. I són coses que ja s’han fet, aquí a la Ràpita sense anar més lluny: el 2002, en motiu de la celebració del centenari d’Arbó, i amb la novel·la La ciutat invisible, d’Emili Rosales, uns anys després. Però són coses que s’haurien de fer de forma diferent, no només senyalitzant una ruta, sinó treballant colze a colze amb els estudiosos de la literatura i el patrimoni, amb associacions d’escriptors i clubs de lectura; difonent més l’obra dels bons escriptors ebrencs; creant espais museístics; promovent fins i tot l’adaptació al teatre o al cinema d’alguna de les obres cabdals de la literatura ebrenca… Jo m’imagino, sempre, què hauria passat si tot el que ha deixat escrit el més gran dels autors ebrencs, Jesús Moncada, es pogués constatar sobre el terreny. Si la Mequinensa vella no estigués sota les aigües del pantà de Riba-roja, avui, n’estic convençut, hi hauria un turisme cultural de primer ordre que visitaria la casa natal de Moncada, el Cafè de la Granota o els molls on amarraven els llaguts.

No ens enganyem: el turisme literari no portarà riuades de turistes. Però és quelcom que s’afegeix a l’oferta turística amb què avui compten les Terres de l’Ebre. Perquè d’això es tracta, d’afegir, de sumar, d’oferir varietat a la persona que visita les Terres de l’Ebre. De la mateixa manera que una persona, al matí, passa el pont de Deltebre a Sant Jaume; recorre el Delta Sud, arriba i es banya a la verge platja de l’Aluet; a l’horeta dina a la Ràpita, doncs a la tarda pot passejar pel port d’aquest poble, pels seus amples i assolellats carrers i allargar-se al Mirador de la Guardiola, on suposo que l’autor en qüestió va inspirar-se per escriure això:

Aquí, als meus peus, quasi a l'abast de la mà, veig Sant Carles de la Ràpita. És un matí transparent, net, rentat per la pluja. El poble apareix límpid, obert, precís en tots els seus petits detalls. D'ací estant veig la seva albereda (albereda sense àlbers); veig també la seva plaça oberta, que gairebé forma una creu amb l'albereda; els seus carrers amples que menen la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port.

A prop meu, aquí, al peu mateix d'aquesta muntanyeta, s'obre l'antiga devesa, envaïda per construccions; el camp d'esports, molt cofoi, amb la seva pista, les seves partes blanques i el verd de l'herba, veig les escoles, encara més ençà escalant literalment la muntanya amb un míser jardí i uns pins raquítics. Enfront de les escoles passen les vies del tren (que està en construcció) obertes a la terra roja, que es perden en una recta entre garrofers; més enllà, cap a la dreta, un pont molt alt passa per damunt de la carretera; els edificis de la Cros amb les seves teulades roges, els seus murs emblanquinats; i el dipòsit de l'aigua, com un enorme i elegant bolet; i veig més enllà, encara, les petites viles de la costa. Tot és net i petit com de joguina; i en el límit de la platja una llarga randa d'escuma que es perd al lluny del lluny. 

El coneixeu? El text es diu “El meu poble”, i el vaig trobar per casualitat l’altre dia navegant per internet. L’autor, com ja sabreu alguns d’aquí, és Sebastià Juan Arbó.

Tornem al començament. El paisatge, té la importància que nosaltres li donem. El paisatge, som nosaltres els que l’escrivim i el reescrivim. Els escriptors i els que no ho són. L’important, crec, és que el fem nostre, que passi a formar part de nosaltres. I que ens l’estimem. La qual cosa, com potser ja haureu deduït, és una altra forma d’estimar-nos a nosaltres mateixos.

Moltes gràcies.

Nota 1: Aquest és el text de la xerrada que va inaugurar les jornades tècniques Turisme, mar i gastronomia, el passat 7 de març a Sant Carles de la Ràpita.

Nota 2: Us proposo un exercici: on estan fetes totes aquestes fotos?

Un riu de crims a Falset

Dissabte 30 d'abril vaig anar a la Cooperativa de Falset-Marçà, a la presentació del llibre col·lectiu Un riu de crims. Va ser una presentació diferent, maridada amb vi, una presentació emmarcada en els actes de la Fira del Vi de Falset. Hi vaig retrobar gent de lletress com el Fede Cortés, el Jordi Pijoan-López, l'Ester Suñé, la Maria Lluïsa Gascon, la Roser Vernet i l'Alfred Sala, i en vaig conèixer d'altres com l'Andreu Palatsí i el Juanma Guillamón. Són aquestes, les presentacions de llibres que s'han de fer si hom vol fer-hi vindre gent: vincular-les a un esdeveniment més genèric, com una fira, una festa major o unes jornades culturals. Així li ho vaig dir el Fede, que va estar-hi d'acord, mentre bevíem garnatxa de Falset.

Aprendre de l'escola

Sovint, quan busco informació a internet sobre els pobles de les Garrigues, em sento com un dels primers exploradors del continent antàrtic: hi ha tanta poca cosa feta i és tan repetitiva que qualsevol novetat constitueix una troballa preciosa. Pocs ajuntaments tenen pàgines en condicions, mínimament elaborades, que facin venir ganes de saber més sobre els seus edificis històrics, els seus costums o la seva gastronomia. A més, els continguts s’assemblen tant que tant és buscar en una web com en una altra. Al final, sempre arribarem a la conclusió que aquella vila té orígens pre-romans, que fa la festa major per la Mare de Déu d’Agost i que té un oli que fa caure de cul... de bo que és, evidentment.

Per sort, la regla té sempre una excepció que l’acompanya de bracet. En el cas que ens ocupa, es tracta de les pàgines de les escoles públiques, aplegades sota el paraigua comú de la web xtec.es. Només cal buscar un centre o una Zona Escolar Rural -que aplega diverses escoles- i ràpidament podrem consultar la història, les llegendes, els costums, els antics oficis, els conreus, la vegetació o fotografies del poble que vulguem. Es tracta de pàgines austeres, humils, amb limitacions tècniques, és cert, però d’un valor incalculable. Per l’esforç que representen i per la quantitat de dades que no es poden trobar en cap altre lloc de la xarxa.

I això ho han fet els nens i les nenes de l’escola amb l’ajut dels mestres, no pas les autoritats comarcals o els ajuntaments. Amb poca cosa més que una càmera fotogràfica, la xarxa d’internet, uns quants llibres de referència i una capacitat interrogatòria que faria parlar les pedres han aconseguit moltíssim. I m’atreviria a dir que molt més que les administracions municipals o comarcals, gens preocupades a fer difusió dels pobles a la xarxa o massa entestades a fer publicitat dels respectius equips de govern.

I el més important: ho han fet sense cobrar ni un ral. Sense demanar res a canvi. Molt diferent de la forma de procedir en els temps que corren, on sembla que totes les activitats humanes estiguin taxades i desglossades per conceptes. Molt diferent d’unes pàgines web que han costat un ull de la cara i que, en algun cas, només serveixen per dir les quatre obvietats de sempre.

Per tant, perquè no es presta més atenció a la tasca dels nostres escolars? Perquè el Consell Comarcal o els consistoris municipals no posen el link –l’enllaç- de l’escola a la web oficial? Perquè no se’ls dóna més recursos perquè modernitzin el material informàtic? Perquè no els demanen ajuda per confegir una pàgina amb cara i ulls, quan en alguns pobles amb prou feines tenen una fotografia de missa i quatre ratlles escrites depressa i corrents?

Creieu-me que val la pena aquest esforç. No produeix compensacions econòmiques, però com a mínim t’omple l’esperit. A mi em va passar quan vaig llegir, a la web de l’escola del Soleràs, perquè el seu terme era tan petit i irregular. Doncs resulta que els pobles d’aquells verals van decidir, un bon dia, repartir-se el territori per treballar-lo i fer-lo produir. Van acordar que ho farien de la següent manera: a data i hora fixa, quan el sol tragués el cap per l’horitzó, els homes de cada poble sortirien cames ajudeu-me en totes direccions. Així, quan es trobessin amb els del poble veí, quedaria establerta la divisòria dels termes.

Però el destí -i encara més l’ésser humà- és molt capriciós, i es va donar que era temporada de figues. I com que l’entorn immediat del Soleràs estava ple de figueres, els homes no es pogueren resistir a fruits tan dolços, saborosos i refrescats per la matina. El que en principi havia de ser una degustació es convertí en gairebé un esmorzar, i quan se n’adonaren... Vatua l’olla! Ja venien corrent els dels Torms, i els de la Granadella, i els de Granyena!

Llavors, tot van ser presses, i com que no podien fer res més, van arrencar a córrer cap als Rasos, fins que es van trobar amb els de l’Albagés. Tot i així, no pogueren compensar la badada, que convertí el seu terme en un dels més esquifits de la rodalia. Per aquest motiu, si avui sortiu del Soleràs cap a Granyena, cap a la Granadella o cap als Torms, ben aviat trobareu els termes veïns. A un quilòmetre més o menys, a tocar de les tàpies del poble. Per aquest motiu, si avui pregunteu per la gent d’aquest poble us diran: “Els del Soleràs sempre fan tard”.

Val la pena o no?

Nota 1: Aquest article va aparèixer el 30 d'agost de 2004 al SomGarrigues Weblog.


Nota 2: L'escola de la foto no és al Soleràs, però és a les Garrigues. A quin poble?

I els despentina un cop de vent

Sempre he pensat que la forma de ser d’un escriptor es reflecteix, poc o molt, en allò que escriu. Podem endevinar alguns dels atributs –no físics- de la persona que escriu a partir del que escriu. També en podem deduir els gustos i aficions, les opinions i fins i tot les idees polítiques.

Al Jesús Tibau se’l veu, a I un cop de vent els despentina. No només perquè ell és l’autèntic protagonista de molts dels seus contes –a molts personatges li poso la seua cara, no hi puc fer res-, sinó perquè s’hi reflecteix una infantesa, una formació, un determinat gust per la lectura, la música, la història o el paisatge. Al Jesús el veiem badant al primer conte, que precisament es titula “Badar”. Badar, fer el badoc, observar, és el que s’ha de saber fer si un es vol dedicar a escriure. Al Jesús el veiem homenatjant els seus autors preferits, com Gabriel García Márquez a “Poder”, a Cristòfol Despuig a “No tengo más que darte” i a Pere Calders a “Homenatge a Pere” i a “Moment històric”. Al Jesús el veiem immergit en ple procés creatiu a “La revolució” o “L’encàrrec”. O declarant la seva admiració pel gènere femení a “Del cel a terra”. Jesús, les dones són més llestes, més vives i en definitiva millors que els homes. Veiem un Jesús vitalista a “Saltar”, un Jesús somiador a “D’una trista figura”, un Jesús funcionari a “Tràmit d’emergència” –és una de les fases del procediment administratiu, no?-, un Jesús fotògraf a “Massa pes per a unes espatlles”. Per cert, llegint aquest conte t’adones que retocar fotografies és com escriure. Uns quants retocs a la realitat i ja tens la ficció. Tenim, també un Jesús a qui no agrada el vent que baixa acanalat per la vall de l’Ebre a “Papers que s’endú el vent”, ni la pluja massa forta a “Ploure”. El Jesús tendre de “Magnetisme”, un conte fantàstic, que arriba al cor. El Jesús amic del Josep Igual a “Les pluges d’aquest agost no faran créixer bolets”, de les germanes Pallarès a “Les dones que fan espelmes” i de Jesús Fusté a “La nit de Sant Llorenç” –pura poesia, aquesta cançó, sobretot quan diu allò de: “Enrogeix la galta com un sol que es pon”. El Jesús breu dels últims contes del llibre, que més aviat semblen aforismes llargs. “Fum de records” i “Taques de cafè”, pel meu gust, són els millors. I tenim el Jesús fill de Cornudella de Montsant. És, precisament, en els contes en què parla del seu poble natal, i del paisatge del Montsant, en què el Jesús excel·leix. “Olors”, “Venjança”, “La cruïlla” o “Rectificar és de savis”, ens transporten a aquesta part del Priorat amb tanta facilitat que sembla que ens hi estiguem passejant.

I tenim el Jesús detallista. El Jesús que es fixa en un llapis, un gelat que es desfà, un anell, un cop de vent que despentina, una mosca, una vella càmera de fotos o en les pilotes que cauen del cel. Precisament, en aquest conte, titulat “Quan del cel cauen pilotes”, hi trobem unes frases que el defineixen perfectament:

Li agrada caminar sense rumb pels barris vells de les ciutats. Els carrers estrets, l’un darrere l’altre, fan giragonses, com si volguessin despistar-nos i amagar secrets incalculables. Li agrada la vida que respiren, les persianes mig abaixades, les plantes al costat de la porta, una mica de roba estesa en un balcó, la capelleta d’un sant en una raconada i, de sobte, una placeta amb bancs que demanen una mà de pintura. // Cada cop gaudeix més d’aquest tipus de bellesa.

Cada cop gaudeixes més d’aquest tipus d’escriptura, afegiria jo.

Bé, Jesús, he dit una sèrie de coses que potser no s’adiuen ben bé amb lo teu caràcter. Te conec, però no tant com per estar segur al cent per cent de tot el que he afirmat. Però, vols que et digui una cosa? Com que està clar que t’agrada Pere Calders, farem com en un conte que es diu “La verge de les vies”, del recull Aquí descansa Nevares, del mateix Pere Calders. El protagonista, un guardaagulles de tren, ha de pintar una família que surt d’un bateig. Els pinta, i després veu que ha posat un davantal a una dona que no tocava, o la gorra del pare del batejat al cap enlloc de les mans. Cap problema, la dona es posa el davantal de l’altra i l’home es col·loca la gorra al cap. Te prego, Jesús, que facis el mateix: si no t’assembles al que he dit, procura assemblar-t’hi.

Moltes gràcies.

Nota 1: Aquest és el text de la presentació que vaig fer el passat 18 d'abril, al Centre de Lectura de Reus, del llibre del Jesús Tibau I un cop de vent els despentina.

Nota 2: A la foto sembla que estiguem fent jocs de mans.