La mar, a aquella
hora del matí, tenia un color blau fort, definit. Se la veia mandrosa i
enlluernada. El sol pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.
Jo m’ho mirava
des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a esmorzar. Vaig fer un glop
d’un vi negre del Montsant, La Presa, un vi de fina aroma i gust tirant a
dolcet. Confesso que, abans d’emprendre la truita de patata, no les tenia
totes. Semblava poc feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les
trobo llefiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i
així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al punt, molt
equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompanyava la truita va entrar
millor per la vista. I no em va decebre quan la vaig tenir a la boca, perquè
combinava una crosta cruixent i bocins de tomata grossos i carnosos.
Vaig repetir
sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonganissa, mitja tomateta a la
planxa i fesols. I a mi no m’agraden els fesols, perquè –en efecte- els trobo
llefiscosos. Altra vegada vaig quedar-me parat, perquè aquells fesols eren
compactes, tenien un punt d’all torrat i eren inesperadament bons.
Sovint diem que
hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que, per cert, fa anys que no tastem.
Alguna vegada hauríem de fer un esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica
aquella frase que ens deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com
saps que no t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com
Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.
S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res
escrit. Jo, a Cambrils, esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els
gustos sempre es poden reescriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada