Amor particular

Feia molt temps que no ens trobàvem. Massa. Però, abans i tot de seure a taula, tornàvem a ser els estudiants de Ciències Polítiques i Sociologia de fa vint anys.

Vam exposar quins camins ens havien dut a aquell sopar i quins camins s’obrien a davant nostre. Si havíem rodat el món o si havíem tornat al Born. Si per ventura ens hauríem imaginat mai, quan estudiàvem a l’Autònoma, què faríem tot allò que hem acabat fent.

Vam parlar de política, el nostre amor particular, però tampoc gaire. Perquè ara hi havia espai per a la família –amb fills o sense-, els monòlegs, la literatura, la música, la teca i el vi. Van aparèixer els professors de la facultat, però no per parlar de Teoria i Ciència Política, sinó com a font inestroncable d’anècdotes i somriures. Vam recordar els politòlegs i sociòlegs que no havien pogut acudir, i ens vam prometre que acudirien a la propera trobada.

Havien passat vint anys i tornàvem a tenir vint anys. La carrera no era el nostre passat: era el nostre present.

I en aquest present vivim.