Utxesa

Dues setmanes abans de la Cursa d’Utxesa, vaig anar-hi a entrenar. Vaig recórrer els 6,5 quilòmetres que voregen l’embassament per fer-me una idea del que m’esperava.

Just abans de creuar un pontet, vaig ensopegar quatre fotògrafs d’ocells. I vaig recordar les paraules del Sisco Ribes: “No sabem què hi tenim, a Utxesa”.

No sabem què hi tenim i no ho sabem aprofitar. Torres de Segre, Aitona i Sarroca, els termes dels quals toquen al pantà, encara tenen molt a fer. D’acord que han promogut la Cursa d’Utxesa, que cada any atreu més corredors, però això no pot quedar aquí. Hom hi troba a faltar lloguer de bicicletes, visites per ensenyar l’arquitectura de la Canadenca o bé caminades entre els fruiters florits. Més activitats relacionades amb la pesca. Algun altre bar. I potser un lloc on quedar-se a dormir.

El futur d’Utxesa és el turisme. Un turisme de primavera i tardor; de pau, tranquil·litat i bons aliments; de natura i observació, familiar, cívic i esportiu. Un turisme vinculat a Sarroca, Torres i Aitona, i més enllà, als secans de les Garrigues i a les zones humides del Baix Segrià. Tan a prop de Lleida, i tan ben comunicat, a Utxesa li cal més difusió, això és evident, però també que ens creguem el que pot arribar a ser.

D’aquesta manera, potser hi haurà un dia en què la gent no només vindrà a Utxesa, sinó que hi acabarà tornant.

Nota: Aquest article apareix al número 420 del quinzenal SomGarrigues (del 25 de març al 7 d'abril de 2016).