Dues setmanes abans de la Cursa d’Utxesa, vaig anar-hi a
entrenar. Vaig recórrer els 6,5 quilòmetres que voregen l’embassament per
fer-me una idea del que m’esperava.
Just abans de creuar un pontet, vaig ensopegar quatre
fotògrafs d’ocells. I vaig recordar les paraules del Sisco Ribes: “No sabem què
hi tenim, a Utxesa”.
No sabem què hi tenim i no ho sabem aprofitar. Torres de
Segre, Aitona i Sarroca, els termes dels quals toquen al pantà, encara tenen molt
a fer. D’acord que han promogut la Cursa d’Utxesa, que cada any atreu més corredors,
però això no pot quedar aquí. Hom hi troba a faltar lloguer de bicicletes,
visites per ensenyar l’arquitectura de la Canadenca o bé caminades entre els
fruiters florits. Més activitats relacionades amb la pesca. Algun altre bar. I
potser un lloc on quedar-se a dormir.
El futur d’Utxesa és el turisme. Un turisme de primavera
i tardor; de pau, tranquil·litat i bons aliments; de natura i observació,
familiar, cívic i esportiu. Un turisme vinculat a Sarroca, Torres i Aitona, i
més enllà, als secans de les Garrigues i a les zones humides del Baix Segrià.
Tan a prop de Lleida, i tan ben comunicat, a Utxesa li cal més difusió, això és
evident, però també que ens creguem el que pot arribar a ser.
D’aquesta manera, potser hi haurà un dia en què
la gent no només vindrà a Utxesa, sinó que hi acabarà tornant.Nota: Aquest article apareix al número 420 del quinzenal SomGarrigues (del 25 de març al 7 d'abril de 2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada