Garriguenca

Un dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni. Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova, passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.

“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona. ”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.

Els versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà. 

Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).