Bitlles, butxaques buides i peus cansats

El refrany deixa constància d’un fet evident: jugar a bitlles implica, sovint, que els tiradors acabin amb les cames adolorides i els peus com si haguessin caminat damunt un braseral. Però pot resultar estrany, sobretot a qui només conegui aquest esport de passada, que hom pugui apostar a veure qui tomba quatre fustotes mal tallades i carregades de pols.

La veritat és que la pràctica de confiar els pistrincs a la punteria o la imperícia dels bitllaires no és només una anècdota, sinó que es remunta a força anys enrere. Abans de la Guerra Civil, per exemple, el joc de les bitlles congregava a petits i grans a les places dels nostres pobles, i les juguesques sobre el desenllaç final de les partides hi eren el pa de cada dia. Llàstima que quaranta anys de dictadura quasi esborressin del mapa un esport tan autèntic i arrelat.

Perquè els documents més antics sobre les birles -així es deien originàriament, i així es diuen encara a les Terres de l’Ebre- daten de 1376 i de 1406, el primer a Torroja del Priorat i el segon a Igualada. O sigui, dos punts prou allunyats geogràficament perquè la tradició hi prengués d’una forma més o menys homogènia i equilibrada -pel que sembla, també el concepte d’equilibri territorial es remunta a l’Edat Mitjana.

Fa cosa de vint anys, quan el dictador ja en feia uns quants que criava malves, les bitlles es van eixorivir. Es van especificar les mesures i les característiques de bitlles -primes i altes- i bitllots -baixets i rabassuts, com ampolles de conyac-; el terreny de joc; la col·locació de les bitlles; la distància de tir… I es va establir la mecànica del joc, que a grans trets consisteix en tombar les bitlles amb els bitllots, i així anar sumant punts. La particularitat: no es premia qui les tira totes, sinó qui en deixa només una en peu. En el primer cas, s’aconsegueixen sis punts, i en el segon, deu. És la diferència entre la Llenya i la Bitlla.

Des de llavors, molts clubs d’ací i d’allà s’han animat a competir a les lligues que organitza la Federació Catalana de Bitlles. Pel que fa als d’aquí a la vora, cal destacar el Soleràs, el Castelldans i l’Albagés, que la temporada passada van jugar a Primera Divisió Territorial. Tots ells, cal remarcar-ho, de pobles petits, així com la majoria dels que fan volar els bitllots a la resta del país.

I tots ells integrats, com bé ja deveu saber, per gent gran. La qual cosa no és dolenta en si mateixa, perquè tot serveix d’ajuda a l’hora de recuperar una tradició tan bonica com les bitlles. I perquè demostra que encara queden esports on els vells poden passar la mà per la cara als joves: esports que no primen la velocitat i la força, sinó la precisió, la murrieria i la força de l’experiència.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'agost de 2005)