Al llarg dels anys heu conreat una literatura de viatges a la qual heu sabut donar un to personal i alhora atractiu. M’he llegit uns quants d’aquests llibres i he quedat fascinat com descrivíeu, amb la senzillesa més gran del món, paisatges d’aquí i d’allà, muntanyes, valls, salts d’aigua, secans, boscos, conreus, pobles, castells, bars, fondes, implacables tardes de sol, matinets regats per una pluja finíssima. I m’ha captivat, sobretot, la forma d’explicar la gent que anàveu trobant pel camí, d’una agudesa, tendresa i ironia difícils d’igualar.
La vostra ha estat una tasca molt important per al nostre país, perquè en el seu moment vau ajudar a difondre comarques de les quals ben poca cosa se’n sabia fora dels límits geogràfics. En aquest sentit heu estat un pioner, un precursor. Recordeu el viatge al Priorat l’any 1957, i els pagesos que veremaven, i la cooperativa del Masroig, i els vinets que us servien? Doncs ara aneu-los al darrera, a pagesos i vins! Per bé que es queixaven de la vida del terròs, d’un temps ençà el Priorat ha passat de mort a vida. Recordeu un altre viatge, trenta anys més tard, a la Terra Alta, i la visita que féreu al poble vell de Corbera? Doncs ara aquest lloc és una parada obligatòria per a tothom qui recorre els espais de la Batalla de l’Ebre. Recordeu l’anotació que féreu al "Viatge al Pirineu de Lleida" que deia que cap monarca espanyol havia trepitjat mai la Vall d’Aran quan, a mitjans dels anys vint del segle passat, es va inaugurar el Túnel de Viella? Potser el d’ara es llegí el llibre i, per aquesta raó, al fort de l’hivern no s’hi mou!
Aquests dies presenteu el vostre últim llibre, "A peu per Aragó", i heu dit que pot ser l’últim de la sèrie. Però, acte seguit, heu afegit que us agradaria acabar-la a Catalunya. La qual cosa ha fet que recuperés una il·lusió que fa temps que tinc: perquè no veniu a les Garrigues i n’escriviu el llibre que ha de tancar la seguida? Perquè no a les Garrigues, a quatre passes de casa vostra?
Durant la presentació del llibre també heu dit que, a Catalunya, pràcticament no queden zones que conservin formes de vida naturals. I no us enganyaré dient-vos que les Garrigues és l’excepció que confirma la regla. Però tampoc podré deixar de dir-vos que, tot i els canvis que ha patit, les Garrigues encara té molt d’autèntic. Per exemple, hi trobareu camins asfaltats, sí, però en tan mal estat que us recordaran el caminots que patíreu a la Terra Alta. Hi trobareu molins d’oli equipats amb el material més modern, però també gent que cull les olives igual que fa cent anys. Hi trobareu restaurants on s’hi poden tastar les novetats gastronòmiques de la temporada, però també els casals municipals on sembla que la vida s’hi hagi aturat. No hi trobareu les parelles de guàrdies civils que ensopegàreu al Pirineu i a la Segarra, però sí que hi podreu trobar, a davall de cada pedra, un mosso d’esquadra.
Les Garrigues mereixen, crec jo, que hi pareu atenció. És molt important que un escriptor com vostè, que tant ha fet per difondre els territoris menys afavorits expliqui al gran públic la geografia, l’economia, els costums, els menjars i fins i tot les fílies i fòbies dels garriguencs. Estic segur que les Garrigues, d’aquesta manera, agafaran l’empenta decisiva per deixar de ser una de les últimes ventafocs de Catalunya. Perquè tenen molt per oferir, moltíssim, el que passa és que això la majoria de gent no ho sap.
Atentament,
Ignasi Revés
Nota: Aquest article va aparèixer al número 158 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada