dimecres, 17 d’agost de 2016

Més tossuts que una rella

Anys enrere, el Jordi Quer em va recomanar la visita al Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí. Fins l’altre dia, no vaig trobar el moment d’anar-hi. Confesso que n’esperava molt, d’aquest museu. I que en vaig obtenir més.
Unes instal·lacions lluïdes, netes, àmplies, accessibles, amb una il·luminació justa, que conjuntaven amb elegància tradició i modernitat, uns estris agrícoles ben restaurats, uns àudiovisuals molt efectius i un tractament de la pagesia senzill i sense tòpics.
Ara bé, em vaig sentir contrariat. Perquè em sabia greu, un museu tan ben parit per a una pagesia catalana tan mal… fotuda. Resulta que plegava gairebé tothom, que quasi no continuava ningú –jo tampoc- i a sobre li erigíem un temple.
Això era a migdia. A la tarda, després de visitar les coves, el riu i el centre de l’Espluga, vaig tornar al museu, delerós de descobrir una llum d’esperança. I allí, assegut en un tamboret de boga, mirant vídeos de pagesos de la vinya, l’avellana i la fruita dolça, escoltant les seves opinions ferrenyes, pràctiques i desproveïdes d’il·lusió, i constatant que, si es dedicaven a la terra, era perquè eren més tossuts que una rella, ho vaig tenir clar. La pagesia no s’acabaria i els pagesos tampoc. Tenint en compte l’elevada concentració, als nostres pobles, de pagesos tossuts per metre quadrat, hi hauria collita sempre.

Nota: Aquest article apareix al número 431 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'agost al 8 de setembre de 2016).

dijous, 7 de juliol de 2016

Sempre diferent

Durant dos anys, vaig entrevistar pescadors i personatges de primera línia de mar. A tots ells, tard o d’hora, els preguntava el mateix: “Què hi veieu, a la mar?” Vaig capturar respostes de tots els colors. Confesso que vaig gaudir, quan em confessaven la seva particular relació amb la mar. I en vaig aprendre molt.
Però és ara, quasi un any després d’haver publicat Històries de mar, que sé perquè feia aquella pregunta. Realment, m’estava preguntant a mi mateix. Em preguntava què hi veia jo, a la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar. La mar de Torredembarra, Altafulla, el Serrallo, Cambrils, la Cala, l’Ampolla, Deltebre i la Ràpita.
La meva resposta? La mar és sempre diferent. Sempre. Acostumat a contemplar paisatges de secà, velats a l’hivern per la broma plana i petrificats a l’estiu per la calor i la manca de vent, se m’obre el cor quan observo el constant moviment de la mar. Les onades, encara que avancin a poc a poc, no descansen. No paren. Surt el sol i la mar obliga a tancar els ulls. Bufa el mestral i l’aigua es revolta. Un cap de fibló treu el nas a l’horitzó. Passa una barca i deixa un rastre de bromera. Tot és canvi, viatge, novetat.
Per aquest motiu, la gent que viu a tocar de la mar, s’hi confessa addicta. Per aquest mateix motiu, si la gent que en viu lluny hi pogués viure a propet, tampoc no la voldria deixar.


Nota: Aquest article apareix al número 428 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juliol de 2016)

dijous, 26 de maig de 2016

Cada terra fa sa gerra

Érem a Deltebre, a la Mostra Gastronòmica Mescla, parlant de cuina i literatura. El Pep Carcellé, rapitenc maldito, va començar a burxar-me sobre l’oli d’arbequina, asseverant que a les Terres de l’Ebre també tenien bon oli. Va continuar el Jordi Boronat, exalçant les virtuts de l’oli de farga, sevillenca i morruda, amb aquella conyeta tan planera. El Fede Cortés no va tocar-me el crostó i va dissertar de vi, potser perquè al Priorat fan un oli com a les Garrigues, potser perquè el vi sempre acaba maridant amb totes les converses. I jo, després de donar uns quants tombs –literaris-, em vaig veure obligat a respondre el Jordi i el Pep.
No vaig afirmar que l’oli de la salvatge garriga era millor que el seu. En primer lloc, perquè he comprovat, amb els anys, que poques coses molesten més un productor d’oli que li vantis les qualitats de la competència. I en segon lloc, perquè no ho penso.
Si de cas, jo m’estimo l’oli de les Garrigues perquè és el meu. De la mateixa manera que ells s’estimen l’oli del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta o la Ribera d’Ebre perquè és el seu. És una qüestió de gustos, però també d’educació gastronòmica, d’arrelament a un paisatge, de defensa d’un territori, de caràcter indefugible i sentiment íntim. I considero que estan –estem- obligats a defensar-lo. Perquè cadascú ha de defensar el que té més a prop.
 
Nota: Aquest article apareix al número 425 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de juny de 2016).


dissabte, 30 d’abril de 2016

Mares del temps

Hi va haver un temps on les mares, majoritàriament, s’ocupaven de les feines de casa i de pujar els fills. Els homes treballaven, guanyaven un sou i mantenien la família.
En el temps que ens toca viure, hi ha mares que, a més d’ocupar-se de la casa i els fills, tenen la gosadia, l’atreviment, de treballar fora de casa. El dia a dia, per a moltes d’elles, és un aquí caic, allà m’aixeco. Des de bon de matí fins que es fa de nit, compaginen la vida familiar i la professional. Han de conrear el temps de manera que sembli que els dies tinguin el doble d’hores.
I això és igual a ciutat que a la salvatge garriga. El temps ha igualat les mares urbanes i les rurals. Tant se val la densitat de població: els comportaments, les actituds i els efectes són els mateixos. Arribar a destí pensant en l’origen, deixar una feina a mitges per mig començar-ne una altra, enllaçar un problema amb el següent, apagar i encendre focs, donar-se als menguis i acabar la jornada sense poder dir ni fava…
L’única diferència, potser, és que les mares dels pobles ho tenen més fàcil quan s’atabalen, quan se’ls llencen les parets a sobre, quan tot surt al revés del que esperen. Per a les mares dels pobles, no resulta gens difícil obrir la porta i sortir corrent esperitades. Pels camins del terme o pel mig dels trossos acabats de llaurar. 
Sempre que faci temps, esclar.


Nota: Aquest article apareix al número 423 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de maig de 2016).

dissabte, 2 d’abril de 2016

Voteu "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi

Fins el 15 d'abril podeu votar "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi, una iniciativa conjunta d'Òmnium Cultural i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana per tal de promoure els llibres en català.
"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" es presenta en dues categories: no ficció i premi a la millor coberta. Què espereu a votar? Hem d'arribar a bon port!

diumenge, 20 de març de 2016

Presentació a Lleida d'Històries de mar (Ramon Camats)

Vagi per endavant que Ignasi Revés, que aquí seu al meu costat, és amic meu, ho dic d’entrada i sense que ningú no m’ho demani a fi d’evitar que, si el que ve a continuació sembla un elogi excessiu, i algú no està assabentat de la meva relació amb ell i algú altre li ho comenta més tard, no pugui desmerèixer el valor i la veritat de les meves paraules amb allò de: «va dir això i allò, però, és clar, són amics... i ja se sap».
La nostra amistat es remunta en el temps. Sembla ahir que el vaig casar amb la que ara és la seva dona, i ja tenen dos nenes la mar d’eixerides. Dic que sembla ahir però ha passat una mica de temps. Em va venir a veure un dia a la regidoria –aleshores jo em dedicava, a temps parcial, a les trinxeres de la política, que són la política municipal. No ens coneixíem de res, i volia que el casés jo perquè li agradaven els meus articles. No m’hi podia negar, i així fins ara.
Normalment avaluem el mèrit d’un escriptor pel nombre de llibres que escriu. Aquesta associació, pel cap baix, és problemàtica. Si observem la història de la literatura, especialment la recent, la de la nostra època, on qualsevol individu amb un ordinador i un processador de textos és capaç d’escriure llargues parrafades, veurem que és comparable a una exposició d’avortaments i altres criatures malaguanyades. Veurem també, que l’alcohol en el qual millor es conserven les bestieses és el cartró i la pell de les tapes dels llibres. Ignasi Revés no és d’aquests, no ha escrit gaires llibres, no és el que s’anomena un escriptor prolífic, no hi ha cap perill que sigui objecte d’aquella invectiva que l’inefable Lichtenberg adreçava a Gregorio Leti, un novel·lista italià del seu temps, d’ell digué amb sorna infinita: «escriví tants llibres sense contingut, plens només de paraules, que al final l’anomenaren Leti cacalibri».
De fet, Ignasi Revés només escriu quan té alguna cosa a dir. I quan ho fa va de dret a la molla i al contingut, no escriu ni més ni menys que el necessari, fa vertader allò que deia Baltasar Gracián: «La brevedad es lisongera... lo bueno, si breve, dos veces bueno. Más obran quintaesencias que fárragos; y es verdad común que hombre largo raras veces entendido», frases que semblen escrites expressament per a ell. Així, l’Ignasi no estima els llibres per la seva corpulència, no els escriu pas per a exercitar els braços sinó per a explicar històries, il·lustrar desvagats, documentar lletraferits, entretenir curiosos i afilar els enginys. «Estiman algunos los libros por su corpulencia, como si escribiessen para exercitar antes los brazos que los ingenios.»  Baltasar Gracián: Oráculo manual, § 105.
Tot això ho fa tant des dels articles que publica al diari quinzenal SomGarrigues, on té una secció que es titula “Broma Plana”, títol que respon a un fenomen meteorològic ben conegut, tant a les Garrigues com al Segrià, que té un valor descriptiu i alhora simbòlic. Descriptiu per raons evidents, i simbòlic perquè el substantiu “broma” no hi és debades. Els articles, mig en broma, mig seriosament, diuen sovint coses ben importants.
A banda dels centenars d’articles, que són un gènere que afila la ploma, Ignasi Revés ha escrit, amb aquest que els presento, quatre llibres. El primer, que vaig tenir el plaer de presentar al poble que el va veure néixer, era una novel·la: Oli en un llum, i va ser publicat en la ja llunyana data de 2008, a l’editorial Fonoll de Juneda. És la història d’un jove pagès, collat entre la tradició i la modernitat, entre el caràcter improductiu (en termes monetaris, és clar) de la feina de la terra i la necessitat de sobreviure i disposar dels estàndards de comoditat, ingressos i vacances que sembla exigir la vida actual, a sobre amb una nòvia que es dedica a la banca.
El segon fou Esmorzars de forquilla, d’editorials Salòria, l’any 2009, que també li vaig presentar aquí, a Lleida. Per cert, quan em penses començar a pagar alguna cosa per les presentacions que no sigui en espècies?
El tercer llibre va ser Esmorzars de l’Ebre, de 2010... amb aquest ja va anar abandonant el món de secà, rural, per apropar-se a les terres d’aigua, tot plegat coincideix, una mica forçadament, amb la residència actual a Reus, més prop del mar, encara que no a tocar, que la seva Sarroca nadiua, al mig del secà.



EL LLIBRE QUE PRESENTO
Històries de Mar, de la Costa Daurada al Delta de l’Ebre, que és el llibre que ara presentem, no enganya amb el títol, com cap dels anteriors. Conté 19 històries de la mar i dels mariners, especialment dels pescadors, gent que viu de la mar (del que hi ha dins) i damunt d’ella, sostenint-se damunt de closques fetes de fusta i ferro, fràgils i insegures, i tanmateix, són les eines amb les quals la gent de mar es guanya el pa.
L’Ignasi ha fet un recorregut de cap a cap de la costa tarragonina, d’Alcanar fins a Calafell, i ha conversat amb un munt de persones: en Carlos Rom, pescador de Cambrils; Vicenç Margalef, de la Cala (nom oficiós de l’Ametlla de mar); Manuel Aixa, “lo Moro”, Pepe Múria, pescadors de l’Ampolla; i així una bona colla més, tants i molt més com històries.
A cada “història de mar” apareix una imatge diacrònica diferent de la vida dels pescadors, però totes s’assemblen en diversos aspectes: la duresa i el risc de la professió, especialment, quan s’anava a rem o a vela i sense instruments de navegació ni sistemes de comunicació. Ara es disposa de moltes ajudes inimaginables fa cinquanta anys, però cada cop hi ha menys feina i menys tirada cap al mar. Hi ha hagut una caiguda en picat de les rendes del mar, i els seus obrers en fugen cada cop més. No hi ha nous emprenedors i només els que tenen arrels a l’aigua segueixen el rumb establert pels seus pares. A banda, el turisme ho envaeix tot i sovint és la primera opció de qui vol abandonar les “sàrsies” (les xarxes, en català normatiu) i guanyar-se la vida amb menys risc i més seguretat.  Tot plegat és ben semblant al que passa amb el món del terròs. Els pagesos, mariners de terra endins, també han passat de la mula al John Deere amb aire condicionat, però el seu món s’acaba en bona part per les mateixes raons.
Sobre el perill de la vida del pescador, el Peret del Gel li diu a l’Ignasi, i ell, que no deixa caure res a terra, escriu: “ –La mar és una traïdora que ho vol tot. La mar no és la carretera. La carretera te pren un dit, te pren la mà, te pren un braç, te pren les cames o et mata. La mar sempre mata. La mar és una destral en un filet, molt filet, que només espera l’ocasió de trencar-lo i tallar-te el coll”. (pg. 84)
Sobre la deformació professional de l’home de mar, que va molt més enllà de les paraules. Diu Francesc pedrol, El Ros del Serrallo: “ –Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l’aparquem: l’atraquem. Les persianes, no les apugem ni les abaixem: les hissem i les arriem. (...) Els pescadors no diem ‘Lliga-ho bé’, com els terristes. Diem ‘Amarra-ho bé’” «Terristes», aquesta és la paraula màgica, terristes són, som, tots aquells que no són mariners. I afegeix l’Ignasi: “Quina definició tan senzilla, pulcra, exacta. O ets de la mar o no n’ets”.
El llibre, a banda de la història personal dels pescadors entrevistats i del seu món, conté moltes anècdotes alienes explicades pels mateixos protagonistes o basades en escrits sobre el tema, com aquella de la mestressa d’un local que apagava llums de ganxo amb pets, o del capellà condecorat a la guerra civil, o la d’aquell que explica, davant d’un alt càrrec franquista, que la missa en realitat no s’ha fet en català sinó en andorrà, o la història de la bruixa presumptament prenyada que es feia a la mar...

Contingut a banda, hi ha altres aspectes a destacar del llibre: el primer és el de la qualitat de les descripcions, de persones, llocs, de converses, d’olors i de gustos. No debades l’Ignasi és un gran observador, sempre atent al detall minúscul del gest, de la pronúncia d’una paraula, de l’olor d’una estança o del gust d’una menja. Cert, per a escriure s’ha de saber mirar i escoltar. No cal dir que la quantitat d’adjectius és infinita, però administrada amb delicadesa i precisió literàries. De mostra, un detallet de descripció de no res: «La Cala, el nom oficiós, popular, de l’Ametlla de Mar, s’explica perquè els primers pobladors, pescadors valencians, van establir-s’hi al voltant d’una caleta. Avui en dia, aquesta caleta encara hi és. La mar hi brilla, el cel i els núvols s’hi emmirallen, el vent la mou, els botets s’hi gronxen i una passarel·la de fusta l’envolta».

El menjar també hi és present, no debades l’Ignasi ha escrit dos llibres d’esmorzars. Vegeu-ne una mostra en format cinematogràfic: “Al bar del càmping Sant Jordi, davant mateix de la mar, l’Amèlia em serveix l’anguila amb suc. L’anguila és suau, el suc picant. La molla del pa és molt consistent i absorbeix el suc que és un poder. Em prenc l’esmorzar amb tranquil·litat perquè lo Moro encara tardarà a arribar. Per tant, rosto l’anguila amb parsimònia, plego la ceba amb la punta de la forquilla, em torco amb el tovalló, faig un glop de vi, miro el peix espasa que hi ha penjat a l’entrada, giro la vista a l’esquerra i contemplo la mar, que avui està molt moguda” (pg.27).
Una de les coses que més m’ha agradat, a la força, perquè en els llibres cadascú hi troba el que ell mateix hi posa, en el sentit que cadascú es fixa i dóna valor allò que per a ell és més important, són les reflexions filosòfico-antropològiques sobre la vida, el treball, el caràcter de la gent i el sentit de tot plegat.

És hora d’anar acabant, que no vull pas treure-us el plaer de la lectura. Escriure és una activitat que transparenta l’ànima de qui s’hi dedica, no hi ha forma d’amagar-se darrera de les paraules.
Montaigne és qui ho va expressar amb més claredat, fa quatre-cents anys. Ell va inventar un gènere literari: l’assaig, on conreà el que ell anomenava la pintura del jo. Montaigne, en efecte, digué que la matèria principal dels seus assaigs, que eren força semblants al que avui anomenem articles de fons dels diaris i que tractaven tota mena de temes, era ell mateix, allò que pensava, allò que havia viscut i allò que havia llegit.
Tenia raó Montaigne, quan escrivim, tant si es tracta d’assaigs, d’articles d’opinió, de novel·les o de poesies, en realitat ens escrivim. Una novel·la, per imaginativa que resulti, sempre té el punt d’arrancada en la vida de l’autor, si més no en les seus pensaments més íntims, en els seus interessos, confessats o no. En l’assaig és encara més evident, car hom escriu sobre els temes, socials, polítics, religiosos, que el preocupen, posant de manifest, tant per aquests com per les opinions que sobre ells manifesta, qui és, com pensa, quina és la seva manera de ser. Si això passa en els gèneres literaris en què, aparentment, hom pot treballar, això és, escriure, des d’una certa distància, com serà en la poesia, on hom no pot fer altra cosa que treure la matèria, el tema, l’impuls i l’energia per a escriure del seu propi fons personal, del seu propi cor.
Deia Tolstoi, autor d’obres immortals com Guerra i Pau i Anna Karenina, que l’escriptor només mereix aquest nom de veritat si quan escriu no deixa un tros de la seva pròpia carn al tinter, cada cop que mulla la ploma. Una cosa semblant va dir Goethe a Napoleó quan aquest, després de llegir Les penes del jove Werther, li feu arribar una carta de felicitació. Goethe, que no coneixia el pensament de Tolstoi, però emprant la mateixa imatge, li va respondre: «Ah! Però és que jo he escrit aquest llibre amb la sang del meu cor».
Valguin doncs aquestes metàfores per a il·lustrar la idea que l’escriptura només és autèntica quan aquell que escriu hi posa tota la seva ànima, el seu esperit i, com deia Montaigne, en l’acte d’escriure, s’escriu a si mateix. L’escriptura és una cosa que permet a l’ànima d’un individu transparentar-se a través de la seva creació, perquè, en efecte, no hi ha nuesa més gran que l’escriptura.
Amb això, més clar ja no ho puc dir. En aquest llibre que presento l’Ignasi Revés escriu per a escriure’s: el llibre, encara que no contingui la seva història, conté la de la d’una gent que abans li era aliena (el també és nascut terra endins, és un “terrista”) però que ara també és la seva gent.
En segon lloc, Ignasi Revés escriu per a descriure, construeix un espill perquè tots els homes i dones de mar, i els fills dels mariners i pescadors que ja no es dediquen a les sàrsies, s’hi vegin reflectits, i també, indirectament, ens hi vegem nosaltres, els terristes. 
Ignasi Revés, finalment, escriu també per a conservar, en aquest cas les paraules, expressions i accents ponentins que la uniformitat dels mitjans de comunicació i la colonització lingüística d’arreu han condemnat a mort.

dissabte, 19 de març de 2016

Utxesa

Dues setmanes abans de la Cursa d’Utxesa, vaig anar-hi a entrenar. Vaig recórrer els 6,5 quilòmetres que voregen l’embassament per fer-me una idea del que m’esperava.
Just abans de creuar un pontet, vaig ensopegar quatre fotògrafs d’ocells. I vaig recordar les paraules del Sisco Ribes: “No sabem què hi tenim, a Utxesa”.
No sabem què hi tenim i no ho sabem aprofitar. Torres de Segre, Aitona i Sarroca, els termes dels quals toquen al pantà, encara tenen molt a fer. D’acord que han promogut la Cursa d’Utxesa, que cada any atreu més corredors, però això no pot quedar aquí. Hom hi troba a faltar lloguer de bicicletes, visites per ensenyar l’arquitectura de la Canadenca o bé caminades entre els fruiters florits. Més activitats relacionades amb la pesca. Algun altre bar. I potser un lloc on quedar-se a dormir.
El futur d’Utxesa és el turisme. Un turisme de primavera i tardor; de pau, tranquil·litat i bons aliments; de natura i observació, familiar, cívic i esportiu. Un turisme vinculat a Sarroca, Torres i Aitona, i més enllà, als secans de les Garrigues i a les zones humides del Baix Segrià. Tan a prop de Lleida, i tan ben comunicat, a Utxesa li cal més difusió, això és evident, però també que ens creguem el que pot arribar a ser.
D’aquesta manera, potser hi haurà un dia en què la gent no només vindrà a Utxesa, sinó que hi acabarà tornant.

Nota: Aquest article apareix al número 420 del quinzenal SomGarrigues (del 25 de març al 7 d'abril de 2016).