dilluns, 5 de desembre de 2016

Ametlla


AMETLLA

Flor de calç del nostre hivern
estens tovalles galanes
I escampes perfum etern
A bancals, feixes i planes.

Ametlló primaveral
Frisança de nin i nina
L’esberlen amb lo queixal
En cerca de gelatina.

Ametlla de fi de calor
Arrugada i esquellada
Te fan caure amb lo bastó
Te busquen amb la mirada.

Fruit sec de vinosa tardor
Sac ple de llargues pelades
Lo forn envermelleix d’ardor
Avui, ametlles torrades.

divendres, 2 de desembre de 2016

L'espona


L’ESPONA

L’oncle Ignasiet de Casa Malena
No era gaire amic de les arts
Ni llibres, ni musiques, ni escena
Son món era el tros, la plaça i lo bar.

Però quan sortia de Sarroca
Pel camí que mena a l’Extremera
Sempre parava al mateix rogle:
Davant d’una espona dreturera.

Pedres grosses, fortes, mascarades
Ni una sortia de la filada
Quatre pisos de roques cairades
Paret recta, noble i ben plantada.

I l’Ignasiet de Casa Malena
Que no era molt amic de les arts
Es rendia enfront d’una espona

Que un mestre va alçar al mig del secà.

dijous, 24 de novembre de 2016

Queen i Freddie Mercury

L'estiu de 1986 tenia 10 anys. Passejava pels volts del Camp Nou amb la tia Teresina i l'oncle Bosch. De sobte, vaig veure una cuada de gent. Cabells llargs, samarretes sense mànigues... Vaig esbrinar que assistien al concert de Queen.
Tres anys més tard, vaig comprar-me el meu primer casset. Es deia "The miracle", de Queen. El vaig escoltar tantes vegades que no sé com no es va trencar la cinta -la conservo com una relíquia! Sempre em deia que, quan fos més gran, un dels concerts que no m'havia de perdre de cap manera havia de ser el de Queen.
Però no va poder ser. Tal dia com avui, fa 25 anys, va morir Freddie Mercury, l'artista a qui més he admirat. I jo em vaig quedar sense poder anar de concert. Què hi farem!

PD: Anys més tard, a primer de carrera, van organitzar un concert a la Vila Universitària de Bellaterra. Un grup de versions va encadenar 5, 10, 15 versions seguides de Queen. I jo vaig xalar com si hagués anat al concert que no vaig poder anar mai.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Primer dia de campanya


PRIMER DIA DE CAMPANYA

Surt lo sol a la salvatge garriga
Cel clar, oratge fi, càlida tardor
Comença la campanya de l’auliva
Foc nou, dia d’estrena, primer escaló.

Estens les borrasses i encares l’arbre
I et preguntes: “He oblidat com se cull?”
Però quan la sarpeta se posa en marxa
L’auliva es desenganxa, fàcil, del rull.

Una mà empunya la pinta corbada
L’altra palpa, de llarg a llarg, la branca,
I descobreix l’auliva ressagada
Que ha d’anar a parar a la butxaca.

Vas de puntetes, collidor de ballet
Per no xafar l’auliva apilotada
Un cop de cintura millor que un passet
L’ull a terra per fintar l’empastrada.

S’embranquen converses, s’esfullen raons
Collita de frases, replega de mots
A cada arbre, creixen noves solucions
Per als mals de sempre, d’arreu i de tots.

Verdes, grogues, vermelles i morades
Mançanenques, verdals i arbequines
Seques i inflades, juntes i espaiades
terroses, llustroses, bastes i fines.

Cau lo sol a la salvatge garriga
Cou l’ossamenta, lo múscul no respon
Però el remolc ple cura la fatiga
I anima a llevar-se lo dia segon.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.
L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.
Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.
Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.
D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.


Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)


Avui va d'històries. D'històries de mar.
Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.
Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.
A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.
Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.
A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.
L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.
Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.
I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.
En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.


Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 
·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..
Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.
Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:
“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”
L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi. 

diumenge, 30 d’octubre de 2016

A peu (i en tren) per Castella-Lleó


El 1998 vam acabar Ciències Polítiques. Per celebrar-ho, el Jordi i jo vam fer un viatge. Ja feia temps que el Jordi m’insistia que havíem d’anar a Castella-Lleó. Que hi havia molt a veure i que els preus eren molt més barats que a Catalunya. Jo, com que no sabia dir que no i me’n refiava, de l’instint econòmic del Jordi, vaig aceptar. “Que sí, home, que anirem a Castella-Lleó!”
Era de matinada. Jo esperava el Talgo a l’estació de tren de Lleida. El Jordi venia de Barcelona. Quan vaig pujar al vagó, amb una motxilla que em sobrepassava el cap, vaig anar a trobar el Jordi. Quan em va veure, es va posar a riure. Quasi fins a plorar. No m’ha costat mai fer riure el Jordi, sóc una mica pallasso, per tant, vaig pensar que la meva sola presència i la perspectiva d’un viatge estrambòtic ja l’animaven. Però no, resulta que, a dins de la motxilla, jo hi portava un llum, una lot de càmping. I no sé per quins set sous, s’havia engegat. I ja em teniu passejant-me per aquests trens de Déu amb una rodoneta de llum que emergia de dins de la motxilla.
Viatjant, viatjant, se’ns va fer de dia. I vam arribar a Àvila, primera parada del nostre periple. Vam anar al càmping, a deixar les motxilles i la tenda de campanya. Recordo una frase de la mestressa del càmping, que se m’ha quedat gravada a la memòria: “En Ávila hay dos estaciones: Invierno y la RENFE”. I això que érem a principis d’agost! Vam anar a visitar el centre d’Àvila. Ens van sobtar el nom d’alguns carrers: General Mola, José Antonio, Dieciocho de Julio, Generalísimo Franco… Jo, com que sóc una mica advocat del diable, intentava trobar-li una mica el sentit a tot plegat. Si els noms eren els que eren, potser és que no els molestava tant, a la gent d’Àvila. El Jordi no pensava igual. El Jordi se’m volia menjar! Per a qui coneix el Jordi quan s’enfada, imagineu-vos l’escena, amb el seu típic “Ostres!” al començament de cada frase. Com una mona, tu…
Dormíem en una tenda de campanya. Compràvem pa i embotit i ens fèiem entrepans. Érem joves –una mica més joves que ara- i no anàvem gaire llargs de diners. No ens feia por caminar, ni agafar els trens que fes falta per arribar al nostre destí. Així va ser com vam pujar al tren que ens va portar a Salamanca. Sí, amigues i amics, anàvem a recuperar els papers! -i, si podía ser, a nor perdre’ls. Vam visitar la Plaza Mayor, vam admirar la façana de la Universitat i ens vam plantar a l’Archivo Histórico Nacional. Jo tenia vergonya, però el Jordi es va adreçar al vigilant de seguretat, molt amablement, i li va demanar si podíem veure els famosos papers de Salamanca. El vigilant de seguretat, encara més amablement, li va contestar que no podia ser perquè no tenien prou personal, o perquè feien obres, o vés a saber què.
De tornada a Àvila, li deia al Jordi que no trobava pas que els preus fossin més barats a Castella que a Catalunya. Que eren si fa no fa igual. Un motiu més de germanor entre els pobles ibèrics?
D’Àvila vam agafar un altre tren. Fins a Segòvia. Així que, ja ens veieu altre cop carregats amb les motxilles. I la tenda de campanya. Baixem del tren i au, a buscar un altre cop el càmping. Camina que caminaràs, vam travessar Segòvia i vam sortir als afores. Una calor… A ple sol… Sense arbres que ens donessin ombra… Quan ja no podíem més, vam veure un restaurant a peu de carretera. Vaig entrar a preguntar si el càmping quedava molt lluny, i em van contestar que el tenia al costat. A deu metres. El Jordi es pixava de riure.
Al bar del càmping vaig observar quelcom que em va sorprendre. Un vespre, el Jordi em va proposar d’anar-hi a veure el partit de bàsquet que enfrontava, als quarts de final del Mundial de bàsquet, les seleccions d’Espanya i Grècia. Per als que conegueu el Jordi, sabreu que la seva afició pel bàsquet ve de lluny. Doncs bé, vaig percebre que el Jordi sentia certa simpatia per aquells Herreros, Angulo, Orenga, Azofra, Rodilla, De la Fuente, Dueñas, Nacho Rodríguez o Alfonso Reyes. I que s’alegrava cada vegada que feien cistella. Espanya va perdre el partit, però… Què hauria passat si hagués guanyat? El Jordi hauria acabat cridat “España, España”?!
De Segòvia, en vam visitar l’aqüeducte. Però no en teníem prou. Havíem d’anar a la Granja de San Ildefonso, un palau estil Versalles que es trobava uns quants quilòmetres més enllà del càmping. I com que anàvem més llargs de cames que de diners, hi vam anar a peu. A peu! Amb aquella calor… Sort que, quan portàvem cinc quilòmetres, vam trobar un embassament –el Pontón Alto- i ens hi vam banyar. Vam arribar a la Granja una mica atrotinats. I, com que no vaig poder-lo fer riure, vaig fer enfadar el Jordi.
Resulta que jo tenia una càmera de fotos Reflex, guapa, i que pesava un mort. La càmera anava dins una bossa que portàvem el Jordi i jo, per torns. A aquelles alçades del viatge, jo ja portava més de trenta-sis fotos fetes, i el carret no s’acabava –sí, amigues i amigues, hi havia vida abans de la fotografia digital. Vaig tenir una pensada. I si… Vaig obrir la tapa i, sí, la càmera no portava rodet. El Jordi em volia matar! Per sort, el Jordi portava la seva càmera, més justeta que la meva, però molt més efectiva que la meva.
De Segòvia vam anar a Madrid, a un càmping amb vistes als avions que s’enlairaven de l’aeroport. De Madrid, recordo la visita al Museu Thyssen, i els quadres dels pintors venecians. No recordo gaire cosa més, perquè estava cansat, acalorat i bastant pelat. Això sí, recordo que, mentre jo me’n vaig tornar cap a Lleida, el Jordi s’hi va quedar perquè havia d’anar a visitar un amic que vivia per allí.
Ens ho vam passar bé, Jordi. De fet, no ens calia gaire, per passar-ho bé. Caminar, obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… Desitjo que, de cara al viatge que estàs a punt de començar, també t’ho passis bé. Només et caldrà obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… I caminar. Sobretot caminar.
Per molts anys.