dimecres, 1 d’abril de 2020

Avorriment



AVORRIMENT

No hi ha ganes de fotre res
La feina perd tot sentit
Lo temps embarranca
L’últim raig de sol dura segles.

No hi ha distracció
Lo dia és nit sense lluna ni estrelles
La rutina, un corró que aixafa l’aventura
Lo silenci, una paret de dos metres d’ample.

Però per això hi som, naltros, al món
Per tirar a terra les previsions
Per aprofitar porta, finestra o escletxa
Per escapar de la garjola.

L’avorriment engendra creació
Lo bloqueig és lo preludi d’aquell clic
Que encén la bombeta, que anuncia l’esclat:
La victòria de la idea sobre el buit.

dijous, 26 de març de 2020

Els llorers del Cèsar

Quan era petit, anava una setmana a l’escola de Sarroca i dues restava a casa. Malalt. Planxat. Descolorit. Amb penicilina fins a les celles.
Sense sortir del llit, llegia els còmics de Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Eric Castel, Espirú, Massagran, Tintín i Astèrix. El meu preferit era –i continua sent- Els llorers del Cèsar, una aventura d’Astèrix i Obèlix. Si vaig riure, amb les peripècies absurdes dels irreductibles gals a la recerca de la corona de llorer de Juli Cèsar! Una subhasta d’esclaus amb els papers canviats, un judici amb el veredicte cantat o el lleó del Circ Màxim arrossegant la panxa per l’arena –esperant, esperant, s’havia cruspit les altres bèsties- són els moments més hilarants del llibre.
Vaig rellegir Els llorers del Cèsar el 24 de març, quan vaig saber que Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix, havia mort. I vaig repetir el ritual que seguia quan era petit: ensumar la tinta de les pàgines, llegir tan a poc a poc com podia -així el llibre durava més- i gaudir de cada vinyeta com si fos l’última a la terra. Sense sortir del llit, tornava a ser el nen que havia estat.
En aquest temps que hem de viure, una bona recepta és tornar als hàbits de quan érem petits. En el meu cas, quan m’avorria, llegia la col·lecció d’Astèrix, Tintín, Eric Castel, Espirú, Massagran, els tebeos... I, quan acabava, tornava a començar.

divendres, 7 de febrer de 2020

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:
-La que queda és la bona.
Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.
De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.
Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.
“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

dimarts, 31 de desembre de 2019

Fred



FRED

Jo sóc aquell que bufeteja
Que pessiga
Que ascla
Que deixa com un drap tort.

Sóc el càstig més vell del món
La venjança servida quan toca
La pobresa, la feblesa, la tristesa
La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta
Qui esmola la mirada
Qui encén el foc
Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa
Que empeny
Que mana
Que mou.

dijous, 12 de desembre de 2019

Dones d'Amèrica


Tinc un amic que es diu Víctor. És de Sant Esteve de Palautordera, a tocar del Montseny. El 12 de juny de 2018 va pujar a la seva Thorn Sherpa, una bicicleta anglesa d’acer, i va començar a pedalar. Això era a Prudhoe Bay, a Alaska. L’11 de desembre de 2019 ha arribat a Ushuaia, a l’Argentina.
En aquest temps, ens ha escrit, a un grup d’escollits, les peripècies del seu viatge. Les carreteres desertes d’Alaska, la Great Divide Mountain, el silenci de Sinaloa, la irrespirable Centreamèrica, el pont de les Amèriques a Panamà, la crua natura a Colòmbia, Perú i Bolívia, i el vent i les bromes a la Patagònia i la Terra del Foc.
Llegir els seus escrits ha estat viatjar. Patir amb ell, riure amb ell, menjar com ell, proferir els seus renecs, expressar els seus dubtes i febleses, revoltar-se contra el capitalisme, el bonisme, el feixisme i l’imperialisme –de qualsevol bandera- i, sobretot, emocionar-se amb les més desvalgudes. Que, a Amèrica, són les dones.
Dos casos: la Rosalía, a qui els narcos mexicans van matar dos fills, i aquella mare sense nom de l’altiplà bolivià, que carregava un feix de llenya quasi tan gran com ella. La boliviana, a més, portava de la mà qui devia ser sa filla. La nena també duia llenya a l’esquena, però el feix era més petit.
N’hi ha que, del viatge, només n’expliquen grandeses. El Víctor explica allò que cou.

Nota: Aquest article apareix al número 519 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de gener de 2020).

dijous, 14 de novembre de 2019

Vacances de tardor (un conte)

Ha sortit Som canalla, el nou suplement de Som Garrigues adreçat a nens i nenes de la salvatge garriga. Jo hi participo amb un conte, el meu primer conte per a nenes i nens. Es diu Vacances de tardor.

divendres, 25 d’octubre de 2019

Ni el sentiràs

A la pel·lícula The Blues Brothers, l’Elwood obre la porta del seu apartament. Fa passar son germà Jake. En pocs metres quadrats, un llit, una nevera, un tocadiscos –on sona Let the good times roll, de Louis Jordan- i un fogonet per torrar pa. Hi ha una finestra que dona al carrer. Davant per davant, circulen trens:

-Cada quan passa el tren? –pregunta el Jake.

-Tan sovint que ni el sentiràs – respon l’Elwood.

Una cosa semblant em passa a mi. Treballo en un lloc on circulen tants trens que moltes vegades ni m’hi fixo. Assumeixo els tremolors de l’alta velocitat com a propis, els incorporo al meu bagatge acústic.

Quan hi menys freqüència de pas, m’assalten les preguntes: tota aquesta gent, on va a parar? A Barcelona? A Tarragona? A Lleida? A Madrid? A Sevilla? A França? A la quinta forca? De la mateixa manera que jo veig el tren com una fletxa, com un llamp, què veu el passatge quan vola davant de la nostra escola? Un esquitx verd i blanquinós? Formigues? Vehicles de joguina? El campanar de les Borges? Puiggròs?

Cada dia se’m fa més estrany, això del progrés. Perquè uns cada dia van més depressa, i uns altres no es mouen de lloc. Perquè uns viatgen sense escales, amb tots els adelantos, i uns altres tenen unes parades tronades i galdoses. Perquè uns cada vegada van més lluny, i uns altres només poden veure com els primers s’allunyen.

Nota: aquest article apareix al quinzenal SomGarrigues (del 31 d'octubre al 14 de novembre de 2019).