dimarts, 20 de novembre de 2018

Collita lenta

Plou molt, i molt seguit, aquest novembre. El paisatge és aigua i fang. Qui vol collir olives, ha d’esperar el temps i apamar el terra propici.
Els signes auguren que aquesta serà una collita lenta. Olivers molls i trossos tous. Quan passa una borrasca l’altra ja truca a la porta. I això que encara no han vingut la broma, ni les gebrades, ni el vent. Ni el fred de veritat. Perquè, tot i les inconveniències, la temperatura al defora és agradable.
Quan no hi ha manera de collir olives s’imposen altres rutines: preparar els estris, reparar-los, anar al bar a discutir la jugada i pensar. Sobretot pensar.
Més important que collir olives amb fua és saber en quin ordre colliràs els olivers, on abocaràs les borrasses, si faràs servir caixes de plàstic –noves de trinca d’enguany- o t’emportaràs tractor i remolc al tros, si et quedaràs a dinar al defora o si faràs aquells olivers penjats de les espones.
Una collita lenta pot fer-se pesada, però dosifica l’esforç –i el cansament. Gràcies a una collita lenta, el tempo de qui cull les olives i el temps meteorològic van a l’hora. La terra marca el ritme i la llum, l’horari de treball.
Perquè, d’ara al solstici d’hivern, els dies s’escurcen. I no queda més remei que aprofitar els esqueixos de bon temps que cauen del cel. Collir mitja dotzena d’olivers abans que torni a fer un ram, i així anar fent.


Nota: Aquest article apareix al número 490 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de novembre al 13 de desembre de 2018).

Dia sense res

Arriba la tardor i els dies s’escurcen. Fa fresca. I, com que ja no ens escapolim a la mar a banyar-nos-hi, comencem a organitzar coses. Festes. Fires. Mercats. Concerts. Recitals. Curses. Tallers fotogràfics. Trobades de totes menes, mides i colors. De l’octubre fins al gener, tots els caps de setmana -i les festes de precepte- estan caramullats d’actes.
A la salvatge garriga poden coincidir, un diumenge de desembre, tres o quatre festes de l’oli nou. I, amb una mica de mala llet, la Fira de Santa Caterina d’Arbeca i la Fira de l’Oli Verd de Maials poden ensopegar el mateix cap de setmana de novembre.
Ja és bonic que es facin coses a tots els pobles, per petits que siguin. No fa pas tant, a la salvatge garriga, a banda de les festes majors, no s’hi feia pràcticament res. I ens en dolíem. Amargament. Però ara som a l’altre extrem, perquè, un diumenge qualsevol, voldríem ser a quatre o cinc llocs diferents. Com Nostre Senyor. 
No estaria malament que ens poséssim d’acord. No pas per coordinar els actes, ni per suprimir els menys concorreguts. No. Hauríem d’instaurar, entre totes i tots, el Dia sense res. El dia de romandre a casa, de passejar el gos, de fer petar la xerrada al mig del carrer, de seure al banc de la plaça fins a l’hora de dinar, o fins i tot, d’anar al tros a collir olives. Que llavors pega una ventada i cauen totes.

Nota: Aquest article apareix al número 487 del quinzenal SomGarrigues (del 19 d'octubre a l'1 de novembre de 2018)

diumenge, 9 de setembre de 2018

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.
Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.
Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.


Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018) 

dissabte, 21 de juliol de 2018

Rotondes

Era hivern. Al matí, des del cotxe de línia, vaig veure que obraven als dos accessos a Alfés. Vaig pensar, pobre de mi, que hi portaven el gas natural i la fibra òptica. No hi havia caigut, que podien ser rotondes.
Fa poc s’ha sabut que a la C-12 faran cinc rotondes més. Una a Sarroca, una a Torrebesses, dues a Llardecans i una altra a Maials. Diuen que es licitaran el 2019 i el 2020.
Entenc que s’ha de reduir la sinistralitat entre Lleida i Maials. I que la solució més fàcil i ràpida és fer rotondes als accessos als pobles, on es concentren els accidents mortals. Però, d’aquesta manera, s’està condemnant els pobles més allunyats de Lleida. S’està incentivant el despoblament.
Perquè s’allarga el temps de viatge entre Bellaguarda i Lleida. O entre Almatret i Lleida. No són, simplement, els minuts de més del viatge d’anada. S’han d’afegir els de tornada. Ho observo cada dia: el trajecte Sarroca-Lleida-Sarroca, per obra i gràcia de les rotondes d’Alfés, ara és més llarg.
Una de les virtuts de la C-12, que connecta ràpidament amb Lleida, queda tocada. I amb la construcció de cinc rotondes més, quasi afonada. A veure si sortirà més a compte circular per la C-230a, la carretera vella…
Segur que hem de fer rotondes? I si ens gastéssim més diners i féssim una carretera millor? O és que, al cap del carrer, només es tracta de sortir del pas?

Nota: Aquest article apareix al número 481 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de juliol al 9 d'agost de 2018).

dimarts, 5 de juny de 2018

Dormir en un mas de volta?

Les construccions de pedra seca, a la salvatge garriga, són vestigis d’una altra època i arquitectura a preservar. Endrecen el paisatge, ens recorden d’on venim i, en algun cas, continuen sent útils. Les espones aguanten la terra de feixes i bancals, els aljubs proporcionen aigua per beure, les eres guarden estris i animals…
Els masos de volta, les joies de la nostra corona, són objecte d’admiració, lloc frescal al fort de la calor, refugi en cas de pluja i vent, però poca cosa més. Pocs tenen porta, a dins no hi ha ni mals endreços, i hom ja no s’hi queda a dormir. Ja han passat, els anys en què els collidors d’olives o els apariadors d’espones hi feien nit, perquè tornar al poble amb somera era malbaratar temps i esforç.
Que ja no es faci no vol dir que no es pugui tornar a fer. Dormir en un mas de volta pot formar part d’una experiència molt més àmplia: una caminada, un recital de poesia, la contemplació d’una posta de sol, un sopar a l’aire lliure, i fins i tot, reproduir les feixugues tasques del camp dels avantpassats.
Dormir en un mas de volta pot esdevenir reclam turístic, però també ens pot servir als indígenes. Després d’escoltar les històries dels nostres padrins, ara ens adonaríem, perquè ho viuríem, què representa dormir sota una volta de pedra. El respecte per un llegat comença posant-te a la pell de qui te’l cedeix.
 
Nota: Aquest article apareix al número 478 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juny de 2018).

dissabte, 19 de maig de 2018

Viure al poble petit


L’escola de la Pobla de Cérvoles plega. No és la primera ni serà l’última, a la salvatge garriga. Cada vegada neix menys canalla i el jovent dels nostres pobles que té descendència, en gran mesura, ja fa temps que ha fotut el camp a la capital. Ben cert que hi ha gent que fa el trànsit contrari -canvia la ciutat pel poble-, però són una immensa minoria. Flors que no fan estiu.
Per a un poble, perdre l’escola és començar a morir. És com la fitxa de dominó que fa caure totes les altres. A una població massa envellida se li afegeix que pràcticament no hi ha recanvi generacional. Què serà aquest poble d’aquí o deu o quinze anys? Un llogarret? Un graner? Un lloc on dormir? Haurà d’ajuntar-se amb pobles veïns per no perdre (encara més) serveis? Últimament tinc un malson amb ulls com taronges: espero un cotxe de línia que ja no para mai més al poble.
Puc entendre l’envelliment de la població. Malauradament, és un signe del nostre temps. Però no puc pair com ens fuig el jovent dels nostres pobles. N’hi ha que són a un cop de pedra de la capital, amb bones carreteres per arribar-hi. La vida als pobles és tranquil·la, i prou barata. Així doncs, perquè, aquesta fuita inestroncable cap a ciutat? No donaré tota la culpa al sistema, a la gran estructura. No. Perquè també és culpa nostra: de qui marxa i de qui no sap convèncer qui acaba marxant.

Nota: Aquest article apareix al número 475 del quinzenal SomGarrigues (del 4 al 17 de maig de 2018).

dimecres, 28 de març de 2018

La creativitat

Érem a Riba-roja d’Ebre. El Tomàs Camacho, l’Alfredo Gavín i un servidor havíem participat a la desena edició de la Copa de lletres, una vetllada literària conduïda pel Josep Sebastià Cid i la María José Franquet i regada amb vins del Celler Batea. La Yolanda Armora, de l’Agrobotiga l’Agrari, va començar a parlar de la creativitat. Com naixia, com es desvetllava la creativitat, preguntava la Yolanda.
-Surt de l’experiència –vaig dir jo.
Vaig contestar de bursada, sense engaltar. Ben bé hauria pogut dir una animalada. Però, mentre anava desembolicant la troca, em convencia que realment era així. La creativitat no era crear una cosa del no-res: era agarrar quelcom que ja existia i esporgar-ho. O empeltar-ho.
Qui es dedica a escriure, compondre cançons, cuinar, llaurar o decorar aparadors s’adona que ja s’ha fet tot, que tot s’ha provat. I no obstant, continua. Reflexiona sobre els seus fracassos i procura esmenar-los. Es fixa en allò que han fet els altres i hi introdueix variacions. Passa una i mil vegades per aquell camí fins que es fixa en el detall que el fa exclamar: “Com és que no hi havia pensat abans! Si ho tenia davant del nas!”
La creativitat és una empremta, un toc personal, convertir quelcom a imatge i semblança, a l’idioma d’un mateix. La creativitat no és un Big Bang: és coneixement i experiència, creixement i paciència.

Nota: Aquest article apareix al número 472 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 d'abril de 2018).