divendres, 17 de febrer de 2017

Utxesa


UTXESA

A la frontera del secà
Camí de Torres, a sol ponent
L’aigua s’entolla en un pantà
Remor de canyes, lo verd s’encén.

Xiquets en bici hi fan cap
Cercant piscina, somiant la mar
Braceig, camada, xip i xap
Calor mullada, humit tornar.

Sil·lur infame, malparit
Del cor d’Europa te van bombar
Tot peix que neda t’has cruspit
La dalla negra no et pot segar.

Bernat pescaire, d’esvelt coll
Vas de puntetes damunt del blau
Bequeges aire, sòl i moll
Pinxo d’Utxesa, un jonc al trau.

Senglar de mata i coscoll
De pi, muntanya, espluga i pols
De nit corrinyes, beus a doll
Tornes a casa quan naix lo sol.

A la frontera del regar
Cap a Sarroca, a sol naixent
L’aigua enlluerna en un pantà

Plaça de bromes, espill de vent. 

dimecres, 15 de febrer de 2017

Jaume

JAUME



Més que un amic, quasi de sang
Tinc tants records de tu, amb tu, per tu
Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca
Una cassola o una paella
Crits i rialles, cacera i pesca
Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia
A Montoliu o Sarroca
Nostra tribu es reunia
Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota
La Tresita capgira el món
La Roser omple la copa
I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo
Per la Roseret perseguits
Acabem a damunt del llit
I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó
Emulo gestes de Napoleó
Mon monopoli no té parió
Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva
Els grans treballen, xerren, couen
I el Jaume, ànima furtiva
Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga
Cames lleugeres, sense fatiga
Obríem senders, trescàvem la serra
Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa
Els pares ens advertien
Que n’havia prou i massa
No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort
Del raïm que transmuta en vi
Del porc que traspassa la cort
Del tord tendre, oliós i fi.


Divendres sant, prohibit menjar carn
Prims i Xenxis obeeixen la llei
Condueixen la processó al Baix Camp
I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa
I esgoto la salsera
Quan serveixen el calamar
Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies
Poc sol i volubilitat
Corredisses, passejades
Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes
Canviem família per dones
Adquirim una altra gana
Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge
A l’arbre on nies, piulen estrany
Si volem veure’t, és llarg viatge
Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari
I algú altre lo va saber aprofitar
Celebrant festes d’aniversari
Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí
El Jaume volem honorar
I que tornis a ser com ahir
I que siguis així fins demà.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Cançó de Sarroca


CANÇÓ DE SARROCA

Sarroca la lloca
Un poble petit
Les xiques boniques
Se pixen al llit

Sarroca la lloca
Un terme molt sec
Les gralles cridaires
Afinen lo bec.

Sarroca la lloca
País d’oli nou
Los nassos inspira
A les goles cou.

Sarroca la lloca
Gelor i calor
Les bromes espesses
I la xafogor.

Sarroca la lloca
Lo poble que tinc
Amics i família
La terra d’on vinc.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Auliva morta


AULIVA MORTA

Arbequina colrada
Perla fosca del secà
Llustrosa i unflada
Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits
Dels dits al poal
Del poal al canyís
Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada
Lo fred t’ha gravat la pell
Te clareja l’ossada
Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta
T’esbandeixes amb aigua tèbia
Prens pijama de sal i pebre
Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre
Sorteges esculls de cítric
T’amoles amb l’all tendre
I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella
Amb l’acidesa del collir aulives
Amb la dolçor de l’apanyar pedra
Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat
Raig d’oli generós
Auliva morta al plat
És aquest, lo meu món.

dijous, 9 de febrer de 2017

Sóc sec


SÓC SEC

Sóc pedruscall
Una estesa de queixals
Un envà de forn de calç.

Sóc terregada
Aixada enclotada
Parany d’ocellada.

Sóc argilaga
Barba d’agulles
Tofa d’espines.

Sóc terròs
Eixut i polsós
Morrut i raspós.

Sóc barranc
Allau de males llunes
Torrent de falses runes.

Sóc card
Flor peluda
Que no muda.

Sóc soc
Escorça arrugada
Anella corcada.

Sóc sec
No corre aigua pel meu rec.

dimarts, 31 de gener de 2017

Pa sucat amb sal i oli


PA SUCAT AMB SAL I OLI

Més que de dolç, sóc de salat
Fa molt de temps, des de petit
Lo segon plat havent finit
No m’abellia l’ensucrat.

Després d’un tec vaig idear
Amb ganivet, saler i setrill
Un punt final bo i senzill
Gargotejat a sobre el pa.

Llesca o crostó, tou o torrat
Amb oli verd, amb suc daurat
Quatre cristalls de salabror

Passar lo dit per escampar
Llepar-lo aprés i queixalar

Bonic profit, gran colofó.

dissabte, 28 de gener de 2017

Cotxe de línia

El cotxe de les quatre, el cotxe dels estudiants, obria les portes. El jovent d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses i Sarroca ens empenyíem per pujar. Alguna vegada havia viatjat de peu, perquè havia entrat l’últim i tots els seients eren plens.
Anar en cotxe de línia era de pobre. Era el transport de les hores fixes, els seients incòmodes, les cues a taquilla. El cotxe, en canvi, era l’ideal. El paradís. La comoditat. L’emissora que volies. La llibertat d’anar i tornar quan et donés la gana. Era aparcar el passat, conduir el futur.
Vint-i-cinc anys més tard, he tornat a aquell cotxe de línia. Ara no hi puja gaire jovent. De fet, tampoc no hi puja gaire gent gran. Hi escolto idiomes diferents, melodies diferents. Fins i tot, algun dia, tenim assistència espiritual –el capellà de Llardecans.
És un luxe, viatjar en cotxe de línia. Contemplo les transformacions del paisatge arran de l’arribada del reg. El sol que es pon. Els tractors que llauren. Els molins de vent. El Montmeneu. Els porcs senglars que travessen la carretera. I tot això, des d’una talaia en moviment. És com un tràveling cinematogràfic.
Sempre he sabut que no sabia conduir. Últimament, m’he adonat que tampoc no m’agradava. I que m’estimava més anar a les hores dels altres, però que em portessin. Perquè, a la vida, s’ha de saber portar, però també deixar-se portar.

Nota: Aquest article apareix al número 443 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 de febrer de 2017).