divendres, 17 de novembre de 2017

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.
No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.
Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.
Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

dimecres, 8 de novembre de 2017

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…
La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.
Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).

dijous, 31 d’agost de 2017

Lo campanar de les Garrigues


LO CAMPANAR DE LES GARRIGUES

D’una hora lluny lo campanar
Alça la veu, marca camí
Sembla que el tingos a tocar
I encara queda bon bocí.

Estiu i hivern, festa i feiner
Sempre hi ha gent al seu voltant
Bevent aubac al plataner
Menjant solà asseguda al banc.

A sota té la Catedral
Un temple gran, barroc, mudat
Amb un retaule capital
I un Crist que sap parir un aiguat.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Vacances a Barcelona


VACANCES A BARCELONA

Les vacances, quan era petit
Eren tres mesos sense escola
Una pàtria per conquerir
Un temps que no marcava l’hora.

Se’m feia llarg, tant temps al poble
Mig dia a l’ombra, fugint del sol
La nit s’acabava a les onze
Jugava sempre lo mateix rol.

Fins que un bon dia, los meus oncles
Se’m van endur a Barcelona
Lluny de casa dues setmanes!
A l’indret on la bossa sona!

La primera setmana, a baix
Eixample, carrer Comte d’Urgell
Del terrat, se veien los Encants
I un panorama d’allò més bell:

La Catedral, l’església del Pi
Les xemeneies del Paral·lel
Lo turó olímpic de Montjuïc
Lo Telefèric, a frec del cel.

La Teresina i el Josep Bosch
Me passejaven Rambles avall
M’indicaven lo rumb de Colom
I em menaven davant de la mar.

La segona setmana, a dalt
Al Guinardó, barri de costa
A l’Avinguda de Montserrat
I al carrer de Varsòvia.

Coronava lo cim del Carmel
Tastava l’aigua del Martinenc
Badava entre els pilars del Parc Güell
Bevia contalles a la Deu.

La Pepita i l’Oncle Lluís
La Júlia i l’Oncle Manel
Estaven avesats al pendís
No pas jo, xiquet de l’esbufec.

Les vacances, quan era minyó
Eren Sarroca i Barcelona
Poble i ciutat, museu i terròs

Cursa i passeig, sabata i fona.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Sol, i no em dol


SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme
On lo verb no pren, on los mots s’assequen
Només escolto lo so de l’astisora
I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat
Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla
Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat
I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga
Arrelo al terròs, la saba em travessa
La meua sang alimenta la garriga
Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat
Buido l’ànima de temor i de neguit
L’omplo amb treball ferreny i apassionat
Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca
Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa
Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.

dijous, 17 d’agost de 2017

Fragatí


FRAGATÍ

Fragatí del món
Menes dos cavalls
Travesses lo pont
Véns a festejar.

Ets la cegallosa
Relotx de precisió
Ton sogre te provoca
Amb jotes d’Aragó.

Per astí, per astà
Dixes pioure quan piou
Ta forma de parlar
Per a mi, és com l’or.

No ets gaire falaguer
Però no estàs mai trist
Ets fan de l’escocès
Penyista fragatí.

Britànic del Cinca
Curiós i polit
Bregat polemista
Mai rival, sempre amic.

Fragatí del món
No et calen cavalls
Travesses lo pont
Vas a descansar.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Garbinada


GARBINADA

És més vell que el món:
Quan fa calor, no et mogos gaire.
Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua
I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda
Llengües d’aire arriben de mar
Les fulles belluguen, lo sol declina
Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada
La garbinada sempre arriba quan cal
Desvetlla paraules, ventila cabòries
Empeny, estira, anima la vida.