dijous, 31 de març del 2011

Pocs i mal avinguts

Se suposa que la feina dels sindicats agraris és defensar els drets del pagès. S’entén que han de fer de contrapès davant les “perversitats” del mercat o de les intencions dels governs de convertir el sector en un zero a l’esquerra. És d’esperar que facin sentir la seva veu a l’opinió pública quan van mal dades, per exemple, per al conreu dels fruits secs, de l’oliva, de la fruita dolça, del cereal o de les hortalisses.
Res d’això, però, sembla que es compleixi en els temps que corren. Perquè les dues principals organitzacions agràries del país, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) i Unió de Pagesos (UP), estan a mata-degolla, i no s’estalvien els retrets –i algun que altre insult- públicament. Aquests i aquells tenen formes diferents de veure les coses i també de fer-les, com ho demostra el fet que, mentre uns tallen carreteres, els altres negocien amb l’Administració; mentre uns es manifesten, els altres són a casa, al tros o al bar; mentre uns es posicionen a favor d’un tema concret, els altres veuen la necessitat urgent de fer-ho en contra. Ni que sigui per marcar distàncies.
A sobre, els altres i els uns sembla que s’hagin intercanviat els papers arran de l’últim canvi de govern. Els que abans posaven el crit al cel per la política agrària de la conselleria, ara mantenen tanta bona sintonia amb el poder que a vegades es fa difícil distingir qui és qui. I els que tenien reunions cada dos per tres amb l’Administració per decidir coses tan importants com el dia en què es tornarien a reunir, ara s’han tornat addictes a les tractorades.
Què aconsegueixen UP i JARC actuant d’aquesta manera? Realment pensen que així es poden defensar els drets del pagès? A què responen les postures que mantenen i que semblen tan irreconciliables? A la voluntat de conrear una determinada àrea d’influència? O, cosa pitjor, a fer poca cosa més que viure del sindicat?
Que sàpiguen que, amb aquesta actitud, el pagès és el primer que hi perd, perquè la força de la qual es pot presumir davant els que manen és molt poqueta cosa. A l’hora de plantejar reivindicacions o negociar contrapartides poden fer-se l’orni amb arguments de l’estil “Com voleu arreglar el sector si no sou capaços d’entendre-us vosaltres mateixos?” o bé “Exactament a qui representeu, als productors de l’oli de les Garrigues, del Segrià, de l’Urgell, de la Denominació d’Origen o de la partida de la Vall dels Masos?”. Llavors, de res serveix que s’ofenguin els representants sindicals, ni que els acusin de menystenir-los i ignorar-los, perquè en el fons del fons saben que els altres tenen la raó i totes les de guanyar.

Nota: Aquest article va aparèixer el 5 de juliol de 2004 al SomGarrigues Weblog.

diumenge, 27 de març del 2011

L'administració de la propaganda

Agradi o desagradi, avui en dia la publicitat ho xopa tot. Ens intenten vendre des d'una casa a un cotxe, des d'un perfum a roba interior, des d'un herbicida a una assegurança per als conreus, des d'uns models de comportament a una manera de pensar... Ha quedat a bastament demostrat que tot es pot vendre, tot, i que no hi ha res impossible de col·locar al mercat si es tenen la determinació i els recursos necessaris.
Tant és així, que fins i tot l'Administració Pública participa d'aquesta activitat propagandística, i a més ho fa com un membre actiu, un actor que hi aboca diners a balquena. No és gens estrany observar com els governs, petits o grans, verds o grocs, de dalt o de baix, de l'est o de l'oest, inverteixen en tota mena de campanyes. Que si ara una campanya turística, que si després una campanya de sensibilització, que si més enllà una altra d'una exposició que canta les excel·lències de la nostra terra... 
I no només en participa, sinó que a viatges n'abusa tant que a molts ens pugen els colors a la cara: de la vergonya que manca als seus impulsors; de la ràbia que sí compartim al veure com es malgasten els nostres pistrincs; de la desolació que implica comprovar que som quatre gats els que ens indignem, i que la tendència general desemboca a l'oceà de la indiferència.
Perquè resulta que el zenit, el punt àlgid, el moment de màxima fecunditat d'aquestes campanyes són a tocar tocar de les eleccions. Llavors no importa què es ven, sinó projectar publicitat institucional a tort i a dret. És indiferent que es vengui foc o fum, la qüestió és vendre. La màxima prioritat és preprecampanya electoral de sotamà, finançada amb diners públics i, si pot ser, amb un grafisme molt semblant al dels anuncis electorals del partit en el poder.
Ben cert és que no tota la propaganda institucional és d'aquesta mena. Que hi ha anuncis molt necessaris -i molt ben fets- per promoure turísticament una zona necessitada o per potenciar valors com la tolerància o la solidaritat. Però no ho és menys que hi ha molta palla sobrera, molta campanya d'autobombo i cofoisme, molt interès partidista i molt gastar per mantenir les empreses publicitàries amigues.
Per tant, fóra desitjable -també seria una grata sorpresa- que qui mana renunciés a aquestes pràctiques i es limités a difondre estrictament allò necessari. Que es deixés de polítiques d'imatge, de dissenys buits de contingut i de fer créixer un futur més propi de la dimensió desconeguda que d'aquest món. Que fes les coses bé, que ni costa tant ni porta més esforç que fer-les malament.

Nora: Aquest article va aparèixer el 18 de juliol de 2004 al SomGarrigues Weblog.

dijous, 24 de març del 2011

Viatge al centre del món

Si aneu a Juncosa, pot ser que us sobti un monument que hi ha al capdamunt d’una costa molt empinada. L’escultura de pedra i ferro representa l’agulla d’un compàs incrustada al bell mig d’un globus terraqui, just al lloc on se suposa que hi ha el municipi garriguenc. L’altre extrem del compàs, el que serveix per traçar la circumferència, marca els límits que separen la terra de l’espai exterior.
Tal com podreu suposar, aquesta construcció respon a la llegenda, a la creença popular o fins i tot al convenciment que el Creador va clavar a Juncosa l’agulla del compàs que li serviria per dibuixar el món: la prova en fóra el clot que, encara avui, hi ha a sota d’un dels porxos que miren a l’església del poble. Un clot, per cert, de dimensions considerables, com considerables devien ser les dimensions de l’instrument que hi reposava a sobre.
Doncs bé, tenint en compte els antecedents, el senyor alcalde ha decidit que ja ha arribat l’hora de potenciar el forat més il·lustre de la població. Per aquest motiu, ha anunciat que l’Ajuntament ha comprat una casa antiga on s’hi farà una rèplica exacta del bressol del gran compàs. D’aquesta manera, els turistes que hi facin cap podran admirar, a més de la Plaça Major, l’Església de Santa Maria i els vestigis de les muralles medievals, una fantàstica dedicatòria al no-res. O el que és el mateix, la posada en pràctica d’aquella endevinalla que pregunta quina és “aquella cosa cosa que com més n’hi ha menys pesa”.
Arran d’aquesta iniciativa, no seria estrany que Juncosa esdevingués lloc de peregrinació i de culte de tots els maçons del món –que creuen en el gran Arquitecte i que tenen com a símbols de la creació l’escaire, el cartabò i, evidentment, el compàs-, de delineants, de dibuixants, d’enginyers o de dissenyadors de llaunes de refrescos. Fins i tot, tal ocurrència podria suscitar un dels múltiples diàlegs del Fòrum de les Cultures, això és, “La terra fou esbossada amb mina gruixuda de llapis o amb retolador punta fina?”
Abans d’arribar a extrems semblants, crec que l’alcalde hauria de calcular l’abast real de la seva proposta. Realment pensa que pot ser positiva per al seu poble? O, del contrari, no creu que pot ser l’excusa per fer-ne conya a nivells desorbitats? Això últim no sembla pas una hipòtesi poc fonamentada, sobretot si tenim en compte que el nostre és un gran país… de fotetes.
Ja em penso que ho fa amb tota la bona voluntat del món –més ben dit, del centre del món-, que creu que és la millor manera de conservar el llegat tradicional de Juncosa. Sóc del parer que s’ha de mantenir viva la memòria històrica per saber d’on venim i cap a on se suposa que hem d’anar. Però una cosa és recuperar les tradicions i l’altra és convertir-les en expressions sense substància, de pandereta, carrinclones i decadents.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 114 del SomGarrigues (del 2 al 15 de juliol de 2004)

diumenge, 20 de març del 2011

El costat fosc

L’alcalde de Barcelona ha denunciat que hi ha una campanya “molt ben orquestrada” contra el Fòrum de les Cultures, que se serveix de “crítiques falses i fins i tot malintencionades” com les que fan referència a l’especulació urbanística. Per aquesta raó, molta gent té les seves reserves cap a l’esdeveniment, sobre el qual es projecta, en paraules del mateix alcalde, un “clima d’escepticisme i certa sensació de dubte”. Ara bé, de la mateixa manera que ha afirmat que existeix aquesta campanya, no ha precisat qui hi ha o qui hi podria haver al darrera.
Déu n’hi do. No ho sabíem i ara resulta que hi ha tota una trama subterrània per fer la punyeta a aquest aplec de cultures -i escultures, si se’m permet la brometa. Com a les millors pel·lícules d’Alfred Hitchcock, Brian de Palma o David Mamet. Ja m’imagino conxorxes de jutges, de polítics, de periodistes, de senyores de la neteja, de cambrers i fins i tot d’enterramorts amb l’únic objectiu d’impedir que el món es mogui segons els principis programàtics del Fòrum. Suposo que no deu interessar que puguem moure el món amb la pau, el diàleg i la solidaritat…
Deu ser per això que l’alcalde ha posat el crit al cel, perquè la taca d’oli cada cop es va fent més ampla i gairebé no li queden suports econòmics, polítics i mediàtics. Qui ha vist, durant els últims dies, alguna campanya publicitària del Fòrum? Quants mitjans de comunicació li han professat les seves simpaties? Quants governants s’hi ha posicionat a favor? Quantes empreses importants el patrocinen? La resposta a aquestes preguntes, sense cap mena de dubte, és la mateixa: ben poquets i ben poquetes.
És molt complicat lluitar contra un enemic tan poderós. I tan difícil d’ésser identificat. Sembla que ens trobem davant de quelcom similar al costat fosc, que en el film “La Guerra de les Galàxies” es definia com l’altra cara de la Força, la dolenteria elevada a l’enèsima potència, el desig irrefrenable del mal per cruspir-se el bé. Quelcom eteri, nebulós, metafísic, dificilíssim d’abarrerar així com així… Però no impossible. Perquè, si recordeu bé la pel·lícula, els cavallers Jedi eren els únics capaços de plantar cara al costat fosc i derrotar-lo.
En aquesta línia, recomanaria al senyor alcalde que imités l’exemple cinematogràfic i comencés reclutant el successor del mestre Yoda i tota la seva patuleia de cavallers experts en el domini de la Força del Fòrum. Crec que fóra la millor opció per inundar de llum el costat fosc. I és que la llegenda conta que el del mostatxo hi era, en una galàxia molt i molt llunyana, quan va començar tot… 

Nota: Aquest article va aparèixer el 22 de juny de 2004 al SomGarrigues Weblog.

dijous, 17 de març del 2011

Reflexions sobre el cereal

D’un temps ençà, des que els pagesos de les Garrigues veuen com no els surt a compte mantenir el conreu de l’ametlla, el cereal agafa més i més protagonisme. Arrenquen els ametllers dels trossos, n’esborren els bancals i les feixes amb maquinària pesada i hi sembren ordi i blat majoritàriament,encara que a viatges és d’alfals la llavor que fa cap als solcs.
Ara bé, aquest últim extrem només es dóna quan hi ha prou aigua com per escampar-la a la manera capellanesca –reg per aspersió. I això, de moment, no és gaire corrent a la salvatge garriga. Ben cert és que els sembrats no comporten, ni de bon tros, tanta feina com els arbres. De la sembra tardorenca a les primeres calors primaverals no cal que el pagès hi faci res.Com a màxim pot fixar-se quant creixen a la setmana les tiges del cereal o intentar esbrinar si plourà a temps per fer les catifes més llustroses i frondoses.
I ni així, perquè els temps del segar i del batre ja no són d’aquest món, i les màquines fan en qüestió d’hores allò que costava dies de destriar. A més, deuen pensar molts, què hi pot haver més desagraït que cultius com l’ametller? Que si un any gela, que si l’altre s’embromen les floretes per la boira –com ha passat aquest any-, que si el següent cau un aiguat en plena collita i s’ha d’anar de cap per avall per plegar els fruits… Tot són maldecaps i al final ben poca cosa se’n treu. Per tant, un any que el cereal vagi malament tampoc no hi haurà tanta diferència amb una collita estàndard d’ametlles.
En contra d’aquesta percepció, crec que hem de valorar quins són els riscos d’aquesta política. Hem de pensar si ens podem permetre grans superfícies sense cultivar perquè precisament aquest any el guaret mana fer descansar la terra. O si ens podem permetre el luxe de llogar la cossetxadora per quatre clapes d’ordi. O si ens podem permetre, en definitiva, que el vent, la pedra o la sequera ens agafin amb els pixats al ventre.
Els nostres vells sempre deien que s’havia de tenir una mica de cada cultiu per assegurar un mínim de subsistència. D’aquesta manera, si un any en fallava algun, a la força algun altre havia d’anar mínimament bé. Tot i que la malastrugança garriguenca ja era llavors de dimensions considerables, resultava molt difícil que hi hagués un any tan desastrós que en tot hi fessin porra.
Tot i que no cal arribar a extrems tan peculiars com plantar carxoferes a cada feixeta d’olivers; magraners, codonyers o ceps a les planes d’ametllers; i fins i tot marihuana barrejada amb el panís, no estaria malament que seguíssim aquest consell i que les Garrigues continués conservant certa diversitat de conreus. Un mínim comú denominador on hi hagués olivers, ametllers i també sembrats, però en la seva justa mesura. Fóra bastant aventurat cobrir el paisatge amb catifes d’ordi, blat o alfals de forma indiscriminada, més que res, perquè no se sap mai quan el temps ens pot fer una mala passada. I encara menys si l’assegurança se’n voldrà fer càrrec.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 111 del SomGarrigues (del 21 de maig al 3 de juny de 2004)

diumenge, 13 de març del 2011

Turisme, mar, gastronomia... i literatura

El 7 de març vaig assistir a la Jornada Tècnica "Turisme, Mar i Gastronomia" que es va fer a Sant Carles de la Ràpita. En els moments previs, vaig xerrar amb l'amic Pep Carcellé; amb la Rosa, llibretera de la 2 de Viladrich; amb Diego Arasa, Lluís Garcia i la incombustible Rosa Rochet, de l'Oficina de Turisme de Sant Carles de la Ràpita, entitat organitzadora d'aquesta Jornada.

Jo hi vaig parlar de la literatura com a ganxo turístic, i vaig anomenar una sèrie d'autors com Jesús Moncada, Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Artur Bladé i Desumvila i Sebastià Juan Arbó, els quals han escrit belles pàgines sobre molts racons del nostre país, i els quals, directa o indirectament, hi han aportat turisme. Vaig incidir en el fet que el turisme literari és necessari, perquè complementa i diversifica l'oferta existent, perquè pot atreure un públic que d'altra banda potser no vindria. No sé si els assistents van quedar convençuts, però crec de veres que per aquest camí passa el futur. I sinó, temps al temps.

Dossier de premsa:




dijous, 10 de març del 2011

Garriga mediàtica

L'Ajuntament de les Borges Blanques, ara sí, ha pres una determinació i ha decidit estirar del carro comarcal. Perquè resulta que està fent gestions amb una empresa periodística de Lleida per potenciar el naixement d'una revista setmanal d'abast garriguenc. La iniciativa compta amb el suport d'uns quants consistoris de la seva àrea d'influència i, com era d'esperar, amb la frontal oposició del SomGarrigues, publicació quinzenal de capital privat que també estén la distribució a la zona sud del Segrià.
Ara per ara, uns i altres es troben embrancats en un enfrontament si més no curiós, per dir-ho d'alguna manera. Curiós perquè, d'una banda, el poder polític s'atribueix funcions que no li pertoquen. No és la seva responsabilitat crear mitjans de comunicació quan ja n'hi ha d'altres que fan la mateixa funció -altra cosa fóra si no n'hi hagués cap. A més, al meu entendre, seria una barroeria indescriptible gastar-se uns diners que no sobren en quatre fulls de paper: més urgent és aprofitar tots els recursos disponibles per solucionar problemes endèmics com la manca d'aigua, la deficiència en les comunicacions o el despoblament.
D'altra banda, és igualment curiós el posicionament del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Perquè intenta convertir un tema comercial -el fet que un producte nou li pugui fer la competència- en un afer d'interès suposadament comarcal. A més, pren part sense complexos en la qüestió mediàtica sense parar-se a pensar que potser, per ventura, fóra més desitjable, just i equitatiu tractar-la des d'una certa distància. I per acabar de reblar més el clau, critica que des del poder polític se'l vulgui marginar quan mai no ha acabat de tenir bona sintonia amb segons quins ajuntaments.
Tot i l'enfrontament, però, sóc del parer que encara se'n pot treure quelcom de positiu. Uns haurien de veure que, de la mateixa manera que han volgut emprendre una iniciativa comarcal en un sentit, també ho poden fer en un altre. O sigui, que el fet d'adoptar una visió de conjunt -Garrigues baixes i altes, humides i seques, pobres… i més pobres- els pot portar a unir esforços per aconseguir realitats palpables: un centre d'assistència primària, una residència d'avis, una llar d'infants o fins i tot el retorn de la Denominació d'Origen a la Granadella.
I els altres haurien de pensar que, si hi ha hagut una iniciativa d'aquest tipus, potser és perquè no s'ha tractat tothom amb els mateixos miraments. Que n'hi ha hagut que s'han sentit poc valorats, poc considerats i fins i tot ofesos per la manera com se'ls ha tractat des de les pàgines de SomGarrigues. Per tant, no estaria malament -gens malament- que s'establissin més ponts de diàleg, que s'obrissin les portes que a vegades han estat tancades amb pany i forrellat, per tal de donar entrada a sensibilitats diferents, però al capdavall garriguenques de soca-rel.

Nota: Aquest article va aparèixer el 30 d'abril de 2004 al SomGarrigues Weblog. Més tard va aparèixer en versió paper (número 128, del 14 al 27 de gener de 2005) del SomGarrigues

diumenge, 6 de març del 2011

Jornada Tècnica "Turisme, Mar i Gastronomia" a Sant Carles de la Ràpita

Demà dilluns participo a la Jornada Tècnica "Turisme, Mar i Gastronomia" a Sant Carles de la Ràpita. Hi parlaré de la relació entre paisatge, literatura, gastronomia... Els que vingueu, desitjo que xaleu!

dijous, 3 de març del 2011

El Fòrum dels disbarats

Uns diuen que és un macroconcert. Els altres afegeixen que es tracta d'una mostra gastronòmica. Els de més enllà asseguren que és una fira. Els de l'altra punta apunten que és una "performance" abstracta. Els de dalt, que és un quatre de nou amb folre i manilles. I els de baix, com sempre, fan conya: no paren de repetir que es tracta d'una fumada popular.
El Fòrum de les Cultures té una virtut indiscutible: cada persona d'aquest país hi diu la seva a l'hora de definir-lo. Cadascú es veu amb cor d'aportar-hi el seu petit gra de sorra, per escarransit que sigui. La qüestió és contribuir a entendre un dels fenòmens paranormals per excel•ència del nostre temps.
Com, sinó, s'hauria de qualificar un esdeveniment -almenys en aquesta denominació bàsica hi estarem tots d'acord, suposo- que promou la pau al món i que compta amb l'empresa armamentística Indra entre els seus patrocinadors? Com s'hauria d'anomenar un Fòrum que denuncia la precarietat laboral i que inclou l'empresa de treball temporal Randstad entre els seus benefactors més grans? Com, de quina manera, a partir de quines consideracions s'hauria de definir quelcom que clama, d'una banda, contra l'explotació salvatge dels recursos naturals i que, de l'altra, acull en el grup dels seus contribuents més generosos a l'empresa energètica Fecsa Endesa?
Ja que estem instal·lats en una paranormalitat tan evident, perquè no apostem des de les Garrigues per patrocinar el Fòrum de les Cultures? Qui sap, si recaptéssim uns quants quartos potser n'aconseguiríem canviar el nom: llavors es diria Fòrum de les Agricultures. I si no puguéssim arribar a aquest extrem -que, d'altra banda, sembla la hipòtesi més probable- , ens podríem limitar a suggerir que una de les múltiples conferències o taules rodones versés sobre la problemàtica de la comarca. El títol, per exemple, fóra una cosa de l'estil "El Komando Garrigues i la neteja del mobiliari urbà" o bé "Sequera no: una reivindicació assenyada?"

Al començament deia que tothom hi diu la seva, a l'hora de definir el Fòrum. Si no us sap greu, deixeu-me que us digui què me'n sembla: crec que és com el joc dels disbarats. És com si hi estiguessin jugant tres persones, i el primer digués "Aquesta m'ha preguntat perquè serveix especular i aquest m'ha respost per fer millor la gent". El segon, llavors, continuaria amb un "Aquest m'ha preguntat de què serveixen la pau, la llibertat i la igualtat i aquesta m'ha contestat que no ho sap". I, finalment, la tercera diria: "Aquest m'ha preguntat perquè serveix el Fòrum i l'altre ha dit... perquè els quatre de sempre es facin més i més rics". Quina gràcia, tu.

Nota: Aquest article va aprèixer al número 108 del quinzenal SomGarrigues (del 9 al 22 d'abril de 2004)