diumenge, 24 de juny del 2012

Una festa sobre rodes

El juliol aquest diari publicà una carta al director realment colpidora. Demolidora. La firmava Carmen Ortiz Vaquero, i deia, si fa no fa, que per Sant Pere, al Mercadal, no s’havien habilitat espais per a les persones amb mobilitat reduïda per tal que poguessin gaudir de la festa major. La senyora Ortiz es queixava, entre altres coses, de la poca memòria dels polítics, que havien fet gala durant la campanya d’una sensibilitat social que no havien dut a la pràctica quan n’havien tingut l’oportunitat.
Després de Sant Pere tots els reusencs, o quasi tots, van coincidir que la festa d’enguany havia tingut molt nivell, de les millors que es recordaven. Era quelcom per sentir-se’n cofoi, orgullós, encara que quedaven punts per resoldre, com la durada del seguici o la conveniència de la recuperada moixiganga. Pocs van fixar-se que, mentre discutien el com, oblidaven el què. Mentre estaven parlant com de major era la festa, uns altres, els que no poden moure’s amb tota la soltesa que voldrien, tampoc l’havien viscut com haurien volgut.
Per tant, no estaria malament que, de cara a properes festes, l’Ajuntament respongués a aquesta demanda creant espais per a persones amb mobilitat reduïda. Encara que el Mercadal aparentment no s’hi presti, perquè és una plaça no gaire gran, dura, sempre es poden trobar solucions imaginatives i trencadores, sempre. La qüestió és posar-hi voluntat. La qüestió és tenir clar que la festa major, a Reus, ha d’anar sobre rodes.

dijous, 21 de juny del 2012

No paguem?


Abans, per anar de Reus a Sarroca, anàvem per carretera fins a Montblanc, hi agafàvem l’autopista i sortíem a Alfés, a quinze quilòmetres del meu poble.
Des de fa dos mesos, coincidint amb la campanya del #novullpagar, hem variat la ruta. Ara passem per l’altre costat, per Falset i Móra la Nova. El viatge dura més, però també degustem més el paisatge: els últims contraforts del Baix Camp, els molins de vent del Coll de la Teixeta, les vinyes pictòriques del Priorat, l’Ebre amic i amat, l’església vella de Garcia, el Pas de l’Ase, l’horta de Vinebre, la nuclear d’Ascó, els molins de vent de la Fatarella, les terres frescals de Maials, els molins de vent d’Almatret, el campanar de Llardecans, els molins de vent de la Granadella, les seques serres de Torrebesses i el castell, els masos de volta, els olivers i la Vall Major de Sarroca.
Quan arribem a Flix, a mitja hora del meu poble, parem a l’àrea de servei de la Freixa. Jo poso gasolina i les xiques baixen a estirar les cames. Amb els diners que ens estalviem de l’autopista, sa mare els paga una bossa de patates. I encara en sobren.

Nota: Aquest article apareix al número 322 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de juny al 5 de juny de 2012).

dijous, 14 de juny del 2012

Paraigües de Reus

Que Reus és una ciutat on no hi plou gaire es veu, precisament, els dies de pluja. Només cal sortir al carrer quan cau aigua del cel i fixar-se en el parc mòbil de paraigües: els uns, tan esquifits que no eviten que els seus portadors acabin xops; els altres, tan polsosos que quan arrepleguen les primeres gotes semblen fangars ambulants; els uns, tan esbalandrats que al primer cop d’aire es pleguen en direcció oposada al mànec; els altres, tan descosits que tenen més barnilles nues que vestides; els uns, tan aixafats que semblen una txapela al capdamunt d’un pal; els altres, tan rovellats que hom diria que muden la pell.
Si els dies que plou durant l’any són una misèria, es deu preguntar la reusenia, perquè ens hem de preocupar pels paraigües? A sobre, si és cert això del canvi climàtic, perquè hem de renovar el paraiguam? Si aviat ha de ploure la meitat de la meitat del que ho fa ara, perquè ens hem de gastar els doblers en uns estris que pràcticament no farem servir?
En contra d’aquesta percepció, crec que és urgentíssim un Pla Renove per als paraigües de Reus. Necessitem paraigües com Déu mana, paraigües forts, alts, amples, que protegeixin de l’aigua. Necessitem paraigües ben atxurats, fins, senyors paraigües. Reus, ciutat modernista, associacionista, teatral, trapezoïdal, emprenedora, innovadora, artista i juantxista, no pot deixar erma la cultura de l’entomar aigua. Perquè, encara que sembli mentida, sempre hi ha un dia en què acaba plovent.

diumenge, 10 de juny del 2012

Esquerra promou el Camp

Sort en té el Camp, d’Esquerra, perquè tot el que fa per promoure’l no està pagat amb diners. Està pagat amb diners que un dels clans més influents del partit tingui com a ensenya el fruit sec per antonomàsia d’aquestes terres? Des que a un noi de Cambrils, a un de Torredembarra i a un altre de Reus se’ls va batejar com el Clan de l’Avellana, si se n’ha fet, de feina. No han estat tan efectius els segells de qualitat ni les campanyes publicitàries, no.
Està pagada amb diners la definició del primer tripartit de l’exconseller Carretero? No recordeu que va dir que era com un viatge en Dragon Khan? Voleu campanya de promoció més bèstia de la muntanya russa del parc d’atraccions de Vila-seca i Salou?
I de les declaracions del també exconseller Vendrell, què n’heu de dir? Sí, homes, quan va baratar la presidència de la Generalitat a canvi que Artur Mas virés cap al babord sobiranista. No recordeu que les féu a Reus, durant una calçotada, i que el propòsit real era fomentar la ingesta del calçot nat a Valls?
Amb aquests antecedents, no fóra estrany que el proper congrés extraordinari dels esquerrans se celebrés a Tarragona. I encara menys que es fes a l’Amfiteatre Romà, en lloc del Palau de Congressos. Imagineu-vos l’estampa: el sol, el cel, la mar, les bases rugint enfurides a les grades, i a baix, a l’arena política, els gladiadors Carretero i Puigcercós disputant-se el control del partit en una lluita a mort. Això sí, ben untadets amb oli DOP Siurana.

dijous, 7 de juny del 2012

Rivalitat

A Tarragona diuen que Reus és el seu barri comercial. A Reus contesten que Tarragona és el seu barri marítim. A Reus tenen aeroport. A Tarragona, port de mar. A Tarragona diuen que són la capital. A Reus diuen que són capitals. A Tarragona tenen el Nàstic. A Reus, el Reus Deportiu. A Reus tenen el Buenafuente. A Tarragona, l’Oriol Grau. A Tarragona manxen. I a Reus, evidentment, enganxen.
La rivalitat entre les dues ciutats segueix, a dia d’avui, ben viva. Potser perquè estan tan a propet, potser pels aires de la petroquímica o potser pel preu de l’avellana, el cas és que ganxets i pelacanyes es vanten de ser com són i de no ser (“Mai de la vida!”) com són els seus rivals.Això últim no és un fet necessàriament negatiu. És quelcom positiu si se sap gestionar bé. Si serveix per preservar el caràcter autòcton de cadascú i combatre així l’aigualiment cultural que implica la globalització; si ajuda a millorar l’autoestima i desterra actituds victimistes i derrotistes; i si serveix perquè tarragonins i reusencs competeixin per ser els més moderns i no pas els més carrinclons, els més oberts i no pas els que més es miren el melic, els més guapos i no pas els més xavacans, els més solidaris i no pas els que tot ho volen per a ells, els que gasten més bon humor i no pas els més amargats, i per ser millors com a persones i no pas els més bufats, perepunyetes, ninots, estults, rancis, agressius i populistes, aleshores benvinguda sigui la rivalitat.

diumenge, 3 de juny del 2012

El japonesam

Reusencs. Reusenques. Ja us feu el càrrec que, el proper 27 d'abril, obre el Gaudí Centre Reus? Ja sabeu què implica això? Sí, en efecte, que la nostra ciutat tindrà un espai on podrem admirar, a través de recreacions virtuals, reproduccions i maquetes a escala l'obra del genial arquitecte ganxet. D'acord, correcte, que suposarà una millora per al casc històric de Reus. Sí, també, que vénen eleccions. Però no és aquí on volia arribar.
Perquè amb l'obertura, per la Mare de Déu de Montserrat, del Gaudí Centre Reus, la nostra ciutat farà un canvi de por. No passaran gaires dies que començarem a veure els primers turistes baixets, d'ulls mic clucs, inquiets, a voltes distrets, i guarnits amb càmeres fotogràfiques i videogràfiques d'última generació. I no gaire més tard serà d'allò més corrent veure el japonesam fent cua, des de sol ixent, per entrar a l'edifici que honrarà la vida i obra del seu idolatrat Gaudí; escoltar exclamacions d'astorament en el seu nadiu i incomprensible llenguatge -almenys per a mi- a cada pas, a cada sala, a cada pis del complex; i esquivar les rierades de nipons que sortiran de la Capsa Gaudiniana en direcció als quatre caps i cantons amb el ferm objectiu d'inventariar la Casa Navàs, la Prioral, les llambordes de la Plaça del Castell, l'escultura del Gaudí adolescent, el Tomb de Ravals, l'estàtua equina del General Prim i, fins i tot, els matolls que hi ha als jardins del Pere Mata.
Prepareu-vos, reusenques. I reusencs.