dijous, 29 de setembre del 2011

No hi ha preguntes

Curiós. Últimament s’està generalitzant una pràctica que consisteix en fer conferències de premsa on el protagonista principal es dedica a llegir un comunicat i no admet preguntes als periodistes. La persona en qüestió arriba, s’asseu davant els micròfons i les càmeres, fa com qui llegeix un sermó i, quan acaba, s’aixeca i surt per la mateixa porta que l’ha vist entrar.
A vegades pot resultar molt pesat haver de suportar una roda de premsa d’aquesta índole. Encara que sigui curta ho pot ser molt, de monòtona. D’avorrida. Sobretot quan qui té els ulls clavats al paper no fa ni el més mínim esforç per destacar unes frases sobre unes altres, per variar una mica el to, per acabar les oracions amb una mica d’alegria. Encara que no duri gaire no garanteix que els destinataris puguin entendre’n el contingut. Això passa quan, qui s’amorra al comunicat sense aixecar el cap, no vocalitza les paraules i és capaç de menjar-se, d’una revolada, mitja dotzena de consonants i un quilo de vocals.
I això, perquè passa? Per contestar aquesta qüestió s’han d’analitzar les causes que porten a convocar la conferència de premsa. En quasi tots els casos a darrera hi ha una situació tempestuosa, ja sigui en forma d’escàndol polític o financer, d’afer de faldilles o d’acomiadament d’un entrenador de futbol. No em direu que, en aquestes circumstàncies, resulta agradable fer front als voltors dels mitjans de comunicació… Per tant, es dissenya un acte a mig camí entre el comunicat de premsa via agències i la roda de premsa pura i dura. D’aquesta manera, no es dóna la imatge que un s’amaga i es garanteix un contacte amb els media mínimament plàcid.
Precisament, allò que per a uns és un descans, per a uns altres és un motiu de profunda irritació. Els nois i les noies de la premsa es queixen que només hi fan el paperina, assistint a aquesta mena d’espectacles. Diuen que se’ls utilitza vilment, perquè se’ls fa acudir on és la notícia però no en poden treure més suc que el que destil·len les paraules del comunicat. A més, si algun o alguna no es pot resistir a la temptació i formula una pregunta es queda amb les ganes que li responguin, amb la qual cosa la sensació d'impotència és encara més gran.
Personalment, no crec que el gremi periodístic faci el paperina en aquestes mitges rodes de premsa. Però en el supòsit que els informadors tinguin raó i aquest sigui un dels innúmers exemples que evidencien la degradació de la professió poden estar tranquils: més malament queda –mil milions de vegades més- qui només exigeix i a canvi no dóna res.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Detecció de necessitats

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Sinó, mireu la quantitat de productes que hi ha al mercat que responen a necessitats que no havien estat descobertes fins fa, relativament, poc temps: telèfons mòbils (hem d’estar ben comunicats), walkie talkies que ens mantenen en contacte permanent amb els nostres nadons (i garantir un mínim de seguretat a la canalleta), compreses que eviten les pèrdues d’orina (cal que anem ben nets), líquids per rentar l’enciam (i que mengem amb les màximes condicions higièniques), accessoris per a tunejar el cotxe (i que puguem presumir de carro, tot i que els afegits costin més que l’automòbil mateix), aparells descodificadors per a la nova Televisió Digital Terrestre (i que puguem mirar la televisió amb la millor qualitat possible, encara que no fotin res de bo)…
Gràcies en podem donar a les empreses que comercialitzen aquests productes que ajudin a fer-nos la vida tan fàcil. Elles s’han trencat el cap, els colzes i aneu a saber quantes coses més estudiant quines són les necessitats de la vida moderna. I han descobert, han detectat quines eren i llavors ens han fet el grandíssim favor de brindar-nos-les. Això sí, a canvi d’un mòdic preu.
Suposo que són aquestes, les paraules que voldrien sentir. I ja les hi diuen, ja, però no pas tothom. Perquè en aquest món som molts els que pensem que enlloc de detectar necessitats, certes empreses només es preocupen per crear-ne de noves.
M’explicaré: fins que no van sortir els telèfons mòbils quina necessitat hi havia de saber tothora on era l’home, la dona, el fill o la filla? Si se’ls volia localitzar es trucava al telèfon convingut a una hora determinada i s’acostumaven a trobar. Fins que no van sortir les compreses que retenien les pèrdues d’orina, què feia la gent que volia estar neta? Doncs es rentava més i es canviava amb més assiduïtat la roba interior. Fins que no va aparèixer la Televisió Digital Terrestre (què pesats amb la TDT, més aviat sembla un insecticida o una revista infantil) quina necessitat teníem de veure més canals, i de tocar la programació gairebé amb els dits? Com si en tinguéssim poques, de cadenes -públiques, privades, locals, comarcals, nacionals, estatals i planetàries. Com si no en tinguéssim prou, amb el teletext.
En tots aquests casos, l’única necessitat que hi havia no venia dels consumidors, del públic objectiu, del target –si queden bé, els anglicismes!-, sinó de les mateixes empreses que llençaven el producte. Era la necessitat, imperiosa necessitat, de fer negoci. Així de senzill. I per satisfer-la no se’ls va acudir res més que fer creure a una sèrie de gent que no podrien viure sense els invents que precisament elles havien creat.
No seré jo qui negui que moltes d’aquestes andròmines tenen la seva utilitat. Fóra una solemne bajanada. Encara que sigui una necessitat a posteriori, o sigui, que a priori no existia, no deixa de ser una necessitat. Però no és menys cert que la profusió il·limitada de certs productes pot resultar contraproduent, bàsicament per dues raons. En primer lloc, perquè creen dependència, i aquesta dependència va en detriment de la capacitat d’espavilar-nos pel nostre compte. I en segon lloc, perquè n’hi ha que creen addicció. És el cas, molt recurrent, dels telèfons mòbils. Molts professors que obliguen els alumnes a apagar i deixar el mòbil fora del seu abast durant les classes han observat, últimament, com aquests últims experimenten ansietat, patiment o nervis per no tenir l’utensili a les mans. I la cosa no es limita als nens, els adolescents i els universitaris: la gent més gran també patim aquests símptomes quan marxem de casa i ens oblidem el telefonino.
Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Però, fixeu-vos-hi: n’hi ha unes altres que es mantenen com el primer dia, a dalt de tot del rànquing. Són les bàsiques, les elementals, aquelles sense les quals no podríem aguantar-nos dempeus. Ni l’empenta ni la puixança de les noves necessitats poden desplaçar-les, perquè formen part del més pregon de la nostra naturalesa. Són aquelles que enumera, molt encertadament, l’onclu Sebastià, el filòsof de Sabadell: "Menjar, beure, posar i treure". O "posar, treure, menjar i beure", ara no recordo quin era l’ordre.

dijous, 22 de setembre del 2011

SOS: Salvem les festes majors

Abans, no tants anys enrera, les festes majors dels nostres pobles eren animades, molt concorregudes. Ja hi podien haver quatre gats, ja, que tots formaven a la festa grossa. I si no podien formar era que estaven malalts, impedits o a punt de creuar la llacuna Estígia. Ara, d’un temps cap ací, passa just el contrari: si hi ha quatre gats, a tot estirar se’n deixen veure dos, i els altres dos aneu a saber on paren. No hi ha ningú al ball, ni a la penya, ni als afores fumant o fent servir el xurrac.
La disminució d’assistència a les festes majors es pot explicar per mil raons distintes. Pot ser el despoblament, que deixa els pobles arrupits i plens de vent; pot ser la mala planificació dels ajuntaments, que no encerten ni amb les orquestres ni amb la resta d’actes; pot ser la poca disponibilitat de diners dels propis ajuntaments, que només poden llogar grups de tres o quatre arreplegats que a sobre canten en playback; pot ser perquè ja no hi van forasters, que són els que acaben animant el galliner; pot ser perquè, just quan arriba la temporada de les festes majors, hi ha una passa de grip o una intoxicació alimentària generalitzada?
Pot ser per mil, o per un milió, de raons diferents. Però el que no em cap al cap és que sigui perquè la mateixa gent dels pobles deserti de les seves pròpies festes. Que s’estimi més fotre el camp a la platja o a la muntanya durant uns dies enlloc de quedar-se. Que programi les vacances d’estiu o d’hivern prenent com a referència els dies de festa major.
Què hi poden trobar, de millor, a fora? Torraderes nocturnes i ressaques diürnes? Per això no cal moure’s de casa. Inexistència de controls familiars, per als més jovenots? Per això tampoc no cal moure’s de casa, perquè la gran majoria passa del que els puguin dir els pares, les mares i l’esperit sant. Paisatges incomparables? El paisatge d’una festa major plena de gom a gom sí que és incomparable. Calma, tranquil·litat, silenci? Per tres o quatre dies a l’any que es fa soroll encara n’hi ha que no ho saben pair! Mare de Déu…

Per tant, l’opció més congruent, convenient, corresponent, escaient, pertinent i suficient -que es noti que tinc diccionari de sinònims-, és romandre al poble i participar en la festa grossa. Deixar-se veure ni que sigui fent tentines, amb els ulls mig clucs i la boca torta. Perquè aquesta és la manera més efectiva de fer pinya, de fer poble. I heu de tenir en compte que, si nosaltres mateixos no comencem fent poble, no ho farà ningú.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Olivera o oliver, aquesta és la qüestió

Què voleu que us digui. Encara que olivera i oliver siguin sinònims, paraules que es refereixen al mateix arbre, jo les trobo molt diferents. Podeu pensar que ja són ganes d’embolicar la troca, o de tocar allò que no sona, o que tinc molt poca feina. I és possible que totes i tots, en part, ho encerteu. Però no hi puc fer res: quan les sento, cadascuna m’evoca un món distint.
Per començar, olivera té una sonoritat elegant, suau, lliscant. Oliver sona més sec, aspre, dur. Si ens diuen olivera sembla com si ens estiguessin parlant d’un arbre imponent, majestuós, mil·lenari; i si en diuen oliver fa tot l’efecte que ens descriuen un arbre disminuït, maldat per les inclemències del temps, que passa sense pena ni glòria per aquesta vall de llàgrimes. Si diem olivera, és fàcil que ens encallem en alguna de les quatre síl·labes –i vocals diferents- que hi ha. Si diem oliver, és més difícil que ens equivoquem, perquè hi ha una vocal menys i la erra no sona. Si diem olivera pot semblar que la pronúncia és forçada, que costa, i si diem oliver la cosa resulta més espontània.
Després d’unes consideracions que ratllen la frontera de la metafísica, cal que entrem en una dimensió més coneguda per a tots i totes. En aquesta dimensió, olivera esdevé la forma estàndard i normalitzada d’anomenar l‘arbre que produeix les olives. Els mitjans de comunicació sens dubte que hi ajuden, quan es refereixen, majoritàriament, a qüestions com el "Pla de xoc de les oliveres" o el "conreu de l’olivera". Oliver, en canvi, és l’excepció que confirma la regla, perquè som pocs els que l’anomenem així i encara menys els que l’escrivim aixà.
Ni a la salvatge garriga, veritable feu de l’oliver, es pot dir que aquest mot estigui tan eixorivit com fóra d’esperar. El periòdic SomGarrigues, sense anar més lluny, fa més referència a les oliveres que als olivers; el premi que s’atorga cada dos anys a la persona o entitat que pitjor ha treballat per a la comarca es diu Olivera Borda; i fins i tot la plataforma que reclama l’abonament íntegre de les indemnitzacions per les gelades del 2001 s’anomena Plataforma en Defensa de les Terres de l’Olivera, i no pas de l’Oliver. D’acord que, a nivell oral, la paraula oliver continua ben viva, i és el mot amb què gairebé tots els garriguencs denominen l’arbre en qüestió, però aquesta vivor no es tradueix quan l’han d’escriure ni quan han de fer públiques les seves reivindicacions.
I això que l’oliver forma part del moll de l’os de la cultura garriguenca, com ho testimonien expressions musicals com la sardana Oliver de les Garrigues, amb lletra de l’escriptor Josep Vallverdú i música de Joaquim Messalles, o cançonetes populars de l’estil Lo sol se’n va a la posta/ les gallines al joquer/ quina cara farà l’amo/ si no ‘cabem l’oliver. També ho testimonia –no ho oblidem- la singularitat que comporta pronunciar oliver transformant la "o" inicial en "au": llavors és "auliver" la paraula resultant.
Per tant, no ho acabo d’entendre, això de dir olivera quan tothom pensa i entén oliver. És francament misteriós, de veritat. Més misteriós, encara, que el significat dels lemes del comando Garrigues o la passió dels junedencs per considerar-se del Baix Urgell.

dijous, 15 de setembre del 2011

Treballar per al dimoni

Encara que sembli mentida, hi ha gent que espera amb candeletes que a les Borges Blanques es construeixi l’Arxiu Comarcal. Qui? Sense anar més lluny, jo mateix. I per quina raó? He de confessar que per motius purament egoistes: per tenir documentació per elaborar els meus escrits. És molt important, a l’hora d’escriure, saber allò que es vol dir, però encara ho és més fer-ho amb coneixement de causa.
Cal tenir en compte que l’Arxiu servirà per aplegar, sota un mateix sostre, documents que parlen de la nostra història recent i no tan recent: dels temps de la dominació musulmana, la reconquesta, la introducció de l’oliva arbequina sota els auspicis del Ducs de Medinaceli a finals del segle XVIII, la divisió territorial dels anys 30 (de la passada centúria, és clar) que comportà que un bocí de les Garrigues passés al Segrià… Això i més, molt més. Les possibilitats que s’obren per a historiadors, estudiosos i lletraferits com jo són tan àmplies que a vegades em pregunto si, quan estigui enllestit i hi entri per primera vegada, no m’agafarà un cobriment de cor de l’emoció.
És per aquest motiu, doncs, que em sobta i em fa molta llàstima la polèmica per la ubicació de l’Arxiu Comarcal a les Borges, la qual s’arrossega des de la primavera passada. L’Ajuntament el vol als afores, a prop de la caserna dels Mossos d’Esquadra i el Consell Comarcal, per facilitar l’acessibilitat; i la plataforma veïnal i l’oposició al centre, com a mitjà per revitalitzar el nucli històric. Les posicions estan enfrontades, i el Departament de Cultura –que és qui posa els diners per fer l‘obra- va fer públic fa vora dos mesos que no es tiraria res endavant fins que no hi hagués un acord entre les parts.
No seré jo qui es posicioni a favor o en contra d’una o altra opció: mirades des de la distància, totes dues tenen la seva raó de ser. Però no em fa res dir que ja n’hi ha prou d’aquest color, que ja és hora que s’arribi a una solució definitiva entre tots. Perquè el cas de l’Arxiu no es només un problema entre govern i oposició, o entre Ajuntament i veïns, o entre persones que ja fa anys que no es poden ni veure i que aprofiten la més petita excusa per barallar-se, o un problema local. No. És molt més que això: és un problema d’abast comarcal. L’Arxiu serà de totes les Garrigues, i també tindrà papers referents a pobles que ja no hi pertanyen: allò que hom denomina les Garrigues Històriques.

La comarca necessita algú que la lideri, algú que estiri del carro, i aquesta és la responsabilitat de les Borges. Sempre ho he cregut així. El problema de l’Arxiu pot posar en entredit aquest lideratge, primer, perquè no s’és prou bo per arribar a un consens, i segon, perquè les energies es gasten endebades (quantes coses es podrien haver fet per les Garrigues en el temps que uns i altres han discutit sobre l’Arxiu!). I això últim, al meu poble, en diem treballar per al dimoni.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Senyor director, remeni les cartes

Quan agafeu un diari, feu aquesta prova: obriu-lo per la secció d’opinió, i aneu de dret a les cartes al director. Llegiu-les totes, de la primera a la última, i compareu-ne després el contingut amb la resta del periòdic. Mireu si les notícies tracten els mateixos temes que les missives dels lectors o si, del contrari, no en fan esment.
En massa ocasions el resultat d’aquest experiment es decantarà cap a la segona opció. Trobareu notícies que reflecteixen els missatges creuats dels polítics, els quals sembla que només utilitzen els diaris per comunicar-se entre ells. Trobareu notícies esportives i de societat bastides, simplement, amb un parell de frases dels protagonistes, en les quals expressen el seu estat d’ànim o les ganes que tenen per començar les vacances. Trobareu notícies que, pràcticament, només interessen al grup editor del diari que fullegeu, ja sigui per qüestions empresarials o personals. Trobareu, també, editorials excessivament responsables, articulistes que sempre diuen el mateix, entrevistes a personatges que no tenen més mèrits que sortir a la televisió fent el dropo, reportatges on s’explica com fer la O en un canut i, aneu a saber, l’última atzagaiada del president de la Generalitat.
Però no serà fàcil, gens fàcil, trobar notícies que tractin els mateixos assumptes que les cartes al director. En els temps que corren es considera que certs temes no interessen, no venen, i que surt més a compte parlar tot el dia de política o refregir els despatxos de les agències de notícies. Tant li fa que algú es queixi de la conducta incívica de quatre arreplegats; o que reclami explicacions a l’ajuntament pel mal funcionament del transport públic; o que feliciti els bombers que van evitar que se li cremés la casa; o que exposi els objectius d’una associació que lluita per unes pensions de viduïtat dignes: al final, sempre hi ha algú altre que té la brillant idea de donar prioritat a una anàlisi exhaustiva sobre els equilibris geoestratègics al Con Sud.
A més, certes històries no traspassen la frontera de la secció d’opinió perquè podrien resultar perjudicials per al diari. Criticar massa el poder polític, encara que sigui amb motiu de nimietats, sempre molesta, i pot determinar el destí d’una subvenció o de la publicitat institucional. De la mateixa manera, investigar les queixes dels consumidors en relació a una determinada multinacional, sobretot si aquesta s’anuncia al rotatiu en qüestió, pot significar la retirada d’una gens menyspreable font d’ingressos.
Ara bé, no convé posar les cartes al director en un pedestal, perquè també tenen els seus vicis. En primer lloc, molts les utilitzen per deixar l’altre com un drap tort, només perquè no el poden veure. A continuació, accentuen la inclinació que tots tenim cap a la morbositat: qui es pot estar d’agafar el diari per veure què respon avui tal persona a les acusacions que ahir li feia tal altra? Després, poden donar lloc a polèmiques inexistents, a situacions irreals, presents només en les ments turmentades dels signants. Llavors, poden ser utilitzades com a vehicle de la típica campanya d’intoxicació informativa, on els seus autors no són qui diuen ser ni responen als interessos que diuen respondre. I en últim lloc, estan sotmeses a les tisores dels responsables de la secció, que han d’embotir-les en un espai sempre reduït -això quan surten a la llum, és clar.
Tot i així, els defectes de les cartes al director acostumen a quedar superats per les seves qualitats. Primerament, perquè mostren punts de vista diferents a l’enfocament suposadament objectiu del diari. En segon lloc, perquè descriu una realitat que, per massa propera, sovint queda al marge dels periòdics. I en tercer lloc, perquè evidencia que la gent té preocupacions que els toquen més de prop que l’encaix territorial o la sortida a borsa d’un negoci de betes i fils. Preocupacions que, per cert, no necessiten titulars grandiloqüents, ni fotografies en color que ocupen mitja pàgina, ni una ubicació a les pàgines centrals per ser estimulades.

dijous, 8 de setembre del 2011

Avís per a divagants

No us ha passat mai que quan arribeu a un poble petit -d’aquests que cada cop abunden més al nostre país-, us creieu que ja us n’heu fet una idea clara i meridiana, que ja n’heu copsat, amb un simple cop d’ull, l’estructura, la població i fins i tot l’extensió en porques del terme municipal? El nord és cap allà, el sud és cap allí, el sol surt de darrera del campanar i es pon per la cooperativa. Tot arreglat, són faves comptades.
I és clar, quan voleu posar en pràctica el sentit de l’orientació que Déu us ha donat arriben les complicacions. Perquè se us ha acudit, precisament, sortir-ne amb el cotxe just per la direcció contrària d’on heu entrat. Enfileu una costa, gireu ara a la dreta, després a l’esquerra, continueu per un carrer que cada cop es va fent més estret i, finalment, us trobeu a davant dels morros una tàpia, les escales que baixen fins als safareigs vells o -catàstrofe!- un tractor amb remolc. Que, evidentment, no podrà maniobrar per cedir-vos el pas.
Llavors, llavors és quan arriben les sufocacions i els nervis. Apagueu la ràdio, que desconcentra, i intenteu tirar enrera sense rascar les parets. Val a dir que aquesta última és una tasca aparentment senzilla, sobretot quan aneu de cara, però veritablement complicada quan ho feu de cul: els carrers quasibé mai són rectes del tot -a vegades fan més esses que un que va pitof-, i les façanes d’algunes cases fan panxa a causa de la humitat o el pas del temps. Només falta que allí a la vora hi hagi un rinxet de padrines i padrins, equipats amb mangales, cadires de bova, un silló de Verdú ple d’aigua de la cisterna i altres armes de destrucció massiva. En primer lloc, us escrutaran amb malfiança; després, si no els causeu mala impressió, us indicaran les maniobres que heu de fer per sortir del fangar on us heu fotut; i finalment, quan hagueu marxat amb la cua entre les cames, faran una digressió sobre la infinita capacitat dels forasters per fer el badoc digna de pensadors com Hobbes, Locke o Rousseau.

Arribats a aquest punt, hauríem de mirar què podem fer per evitar conjuntures d’aquesta índole. Per començar, només per començar, suggereixo dues coses: la primera, que l’ajuntament segueixi l’exemple de l’Aleixar (un poble a la voreta de Reus), i que senyalitzi ben clarament com s’entra -la fórmula "Centre ciutat" muda molt- i com se surt -"Eixida", a més, té la virtut d’agermanar-nos amb els germans del sud. I la segona, que hom tingui la prudència de sortir precisament pel lloc on ha entrat. La qual cosa, per cert, es pot aplicar a d’altres situacions encara més compromeses.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Els superfuncionaris

Estudis recents assenyalen que tots els funcionaris son uns ganduls, uns malcarats, uns barruts, uns irresponsables, uns trinxeraires, uns fatxendes, uns mediocres i uns aprofitats. Que només es cuiden de defensar els propis interessos, i que els importa un rave atendre les demandes dels administrats. Que practiquen reiteradament l’absentisme laboral, que no es volen mullar mai per res, que no saben mai res, que contesten sempre "Torni vostè demà". I que cobren -Déu del Cel!- quantitats troposfèriques, estratosfèriques, mesosfèriques, ionosfèriques, termosfèriques i exosfèriques en relació al temps que efectivament treballen.
És per aquest motiu, doncs, que el govern s’ha decidit a fotre mà a l’assumpte. Encara no hi ha res del cert, però segons informacions de Ràdio Macuto, s’està investigant -secretament, és clar- com crear una nova raça de funcionaris. A partir de les tècniques més avançades en reproducció assistida, clonació i empelts de fruiters s’és a punt d’obtenir funcionaris més alts, més forts, més ràpids, més guapos, més treballadors, més competents, més compromesos, més simpàtics i que cobrin menys que els funcionaris de tota la vida. A curt o mig termini, la nova classe de servidors públics acabarà desplaçant de les seves poltrones les paparres que actualment infesten la funció pública.
Si tot això és verídic, enlloc de funcionaris ben aviat tindrem superfuncionaris, gent formadíssima que tindrà totes les qualitats, totes, i cap defecte, cap ni un. I no serà gens estrany que, el dia que a algú li passi pel cap engegar-los a dida simplement per ser com són -la capacitat de l’espècie humana per queixar-se és il·limitada-, ho acceptin de bona gana i fins i tot els donin les gràcies. Encara que sàpiguen de bona tinta que qui els malda és un indocumentat, un baliga-balaga, algú que així treu a passeig els seus dimonis interiors o, molt pitjor, un funcionari frustrat.

dijous, 1 de setembre del 2011

Sekera no

El divendres passat vaig tornar a la salvatge garriga i escolta, tu, plovia! A mesura que enfilava les primeres costes de la província de Lleida veia com el cel s’anava posant bé, com s’anava enfosquint amb un ritme lent, però constant. Passat Vinaixa va començar a caure gotes, i quan vaig arribar a Arbeca ja feia un bon ruixat. No vaig poder estar-me de proferir, satisfet, joiós i quasi exaltat, una expressió tan típica de Sarroca com “Aigua als ordins!”
I la terra va respirar. Va quedar-se tan descansada, tant, que durant hores el paviment de la carretera semblava fabricar boira: el contacte de la pluja amb un quitrà que feia mesos que acumulava calentor produïa un fumet tènue, poc espès, que a penes aixecava dos pams de terra. L’endemà, dissabte, els trossos apareixien entollats, humits, pintats de marró fosc. I la vegetació, reviscolada, ja havia trencat definitivament de color.
També va respirar la gent del secà, que va començar a pensar en la possibilitat de salvar la temporada amb una collita satisfactòria d’ametlles i olives. Ja que l’aigua no havia arribat a temps per ressuscitar els sembrats, les esperances es materialitzaven en forma de garrafa d’oli i d’ametlles pelades i triturades. A més, suposava rebaixar la tensió que implicava estar pendent tothora de l’elevat risc d’incendis, al qual hi contribuïen, sens dubte, una cullerada de sequera, un pessic de vent i quatre gotes de descurança d’alguns que es diuen pagesos.
Ara fa una setmana de tot això, i les temperatures ja es tornen a disparar. Si no vigilem, ben aviat ens tornarem a trobar igual que fa set dies. Per tant, és urgent que prenguem mesures, mesures contundents i implacables. Per la part que em toca, us proposo allò que en anglès en diuen un brainstorming, o el que és el mateix, exercitar els cervells perquè es desfermi una veritable tempesta d’idees. Per la part que em toca, suggereixo que organitzem una manifestació, encapçalada pel lema “Sekera no” –no crec que el Komando Garrigues l’hagi inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual-, que surti de les basses del Terrall, recorri tots els bars de les Borges i acabi, com sempre, al Consell Comarcal.