dijous, 24 de novembre del 2016

Queen i Freddie Mercury

L'estiu de 1986 tenia 10 anys. Passejava pels volts del Camp Nou amb la tia Teresina i l'oncle Bosch. De sobte, vaig veure una cuada de gent. Cabells llargs, samarretes sense mànigues... Vaig esbrinar que assistien al concert de Queen.
Tres anys més tard, vaig comprar-me el meu primer casset. Es deia "The miracle", de Queen. El vaig escoltar tantes vegades que no sé com no es va trencar la cinta -la conservo com una relíquia! Sempre em deia que, quan fos més gran, un dels concerts que no m'havia de perdre de cap manera havia de ser el de Queen.
Però no va poder ser. Tal dia com avui, fa 25 anys, va morir Freddie Mercury, l'artista a qui més he admirat. I jo em vaig quedar sense poder anar de concert. Què hi farem!

PD: Anys més tard, a primer de carrera, van organitzar un concert a la Vila Universitària de Bellaterra. Un grup de versions va encadenar 5, 10, 15 versions seguides de Queen. I jo vaig xalar com si hagués anat al concert que no vaig poder anar mai.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Primer dia de campanya


PRIMER DIA DE CAMPANYA

Surt lo sol a la salvatge garriga
Cel clar, oratge fi, càlida tardor
Comença la campanya de l’auliva
Foc nou, dia d’estrena, primer escaló.

Estens les borrasses i encares l’arbre
I et preguntes: “He oblidat com se cull?”
Però quan la sarpeta se posa en marxa
L’auliva es desenganxa, fàcil, del rull.

Una mà empunya la pinta corbada
L’altra palpa, de llarg a llarg, la branca,
I descobreix l’auliva ressagada
Que ha d’anar a parar a la butxaca.

Vas de puntetes, collidor de ballet
Per no xafar l’auliva apilotada
Un cop de cintura millor que un passet
L’ull a terra per fintar l’empastrada.

S’embranquen converses, s’esfullen raons
Collita de frases, replega de mots
A cada arbre, creixen noves solucions
Per als mals de sempre, d’arreu i de tots.

Verdes, grogues, vermelles i morades
Mançanenques, verdals i arbequines
Seques i inflades, juntes i espaiades
terroses, llustroses, bastes i fines.

Cau lo sol a la salvatge garriga
Cou l’ossamenta, lo múscul no respon
Però el remolc ple cura la fatiga
I anima a llevar-se lo dia segon.

dimarts, 8 de novembre del 2016

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.
L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.
Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.
Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.
D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.


Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).