diumenge, 29 de juliol del 2012

Un estiu amb Dickens i Carner

Aquest estiu he llegit Pickwick i CursivaGrans esperances, les dues escrites per Charles Dickens, ambdues traduïdes per Josep Carner. N'he quedat entusiasmat, i no sabria dir si ha estat per allò que explica Dickens o pel que tradueix Carner.
En una banda hi ha la descripció, magnífica, dels ambients sòrdids, llòbrecs i fangosos del Londres del segle XIX. A l'altra, una llengua acolorida, mudada, polida. En un cantó hi ha una ironia que sembla sortida de ca l'esmolet. A l'altre, una bonhomia que en certs personatges frega la badoqueria. En una banda hi ha aprofitats, malànimes, bergants. A l'altra, advocats, procuradors i jutges, que si fa no fa són tractats igual que els anteriors. En un costat hi ha col·loquial·lismes i frases fetes. A l'altre, paraules cultes i en desús. En una banda hi ha la foscor d'una època marcada per la misèria, a l'altra hi ha la llum que fa tirar endavant els rics d'esperit.
Arriba un punt en què ja no sé què és Carner i què Dickens. La ironia de l'anglès es revaloritza gràcies al català, que hi incorpora la tradició humorística d'aquí. I l'idioma dels personatges de classe alta agafa tons noucentistes quan Carner el tradueix.
Després de xalar, fa anys, amb David Copperfield, també de Dickens i Carner, em vaig proposar llegir les altres dues. L'espera ha estat llarga, però ha valgut la pena. La qual cosa, per cert, és aplicable al fet que he tornat les novel·les dos mesos tard a la Biblioteca de Reus: l'espera ha estat llarga, però xec, ha valgut la pena.





dimecres, 25 de juliol del 2012

Aquest home

Aquest home potser no s'ho creu, que ha plogut, i que continuarà plovent, com qui no vol la cosa, el que encara resta d'any. Tampoc deu comptar que a l'estiu puguem estalviar més aigua, i que la campanya turística sigui més fluixa -i el consum d'aigua també- fruit d'un moment econòmic incert. No deu confiar que siguem més sostenibles, i que arribem al maig de 2009, quan ha d'entrar en funcionament la dessaladora del Prat, sense fer ús del transvasament.
Ai, aquest home. Potser un interès inconfessable li estreny el nus de la corbata més del que fóra desitjable, i no li toca més remei que seguir-li la veta, ell, hereu directe d'en Marx i n'Engels.
Ha pensat mai en dimitir, aquest home? Davant el ridícul espantós, vergonyant, colossal, que començà amb la plantada d'estaques a la vora del Segre, que continuà amb mentides, mitges veritats, corredisses de sabata i espardenya, la decisió de fer una obra que potser no cal, i que ha acabat, per ara, amb la desautorització expressa i contundent del Medi Ambient (el de veritat), no ha pensat en algun moment, un momentet només, en plegar?

diumenge, 15 de juliol del 2012

Pla de foment de la lectura

El Departament de Cultura vol que llegim més, i per això impulsa el Pla de Foment de la Lectura, que preveu accions com la subscripció gratuïta a diaris i revistes dels qui assoleixin la majoria d'edat d'aquí al 2010 i la distribució als transports públics d'extractes de novetats editorials.
S'agraeixen tots els esforços perquè la lectura sigui un hàbit equiparable a mirar la tele, planxar la roba o anar a plegar bolets, però així no s'aconseguirà res de bo. Així només es podran fer empelts de dubtosa rendibilitat, quan el que s'ha de fer és plantar de nou.
I això com es fa? Molt fàcil, frenant la modernització de l'Administració Pública. Augmentant el temps d'espera dels usuaris, procurant que els tràmits s'hagin de fer en dos o tres dies a cada organisme. No pot ser que un hom arribi a qualsevol dependència pública i ja li toqui, no pot ser que en una hora es facin tots els tràmits quan es podrien fer en quatre, en sis o en vuit.
Quants de nosaltres no hem xalat devorant la premsa del dia; llegint totxos com Guerra i Pau; o consultant, de la A a la Z, el Diccionari Català-Valencià-Balear mentre esperem el tren, el metge, mentre som a Hisenda, a la Policia, la Seguretat Social, l'Oficina d'Atenció al Ciutadà o l'Otegé?
Per tant, fóra desitjable que, quan anem a qualsevol d'aquests llocs, tinguem la seguretat que passarà una bella estona abans no ens cridin. Una bella estona per poder llegir bellament, i esdevenir així més vius i més llargs d'enteniment.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Tintín i el cas del Cos de llum

Si sou tintinaires, o tintinòlegs, afanyeu-vos. Perquè a la biblioteca Xavier Amorós de Reus fan una exposició, fins el 31 de desembre, que commemora el centenari del naixement d'Hergé, el dibuixant de Tintín. 
Jo hi vaig anar la setmana passada. Em vaig retrobar amb amics que feia temps que no veia: el Milú, el capità Haddock, els Dupondt, el professor Silvestre Tornassol, el Xang, la diva Bianca Castafiore, el gens desaprofitat Serafí Llantió... Era curiós veure'ls formant part d'un trencaclosques, o dibuixats a la tapa d'un pot de conserva, o a les pàgines d'un calendari, o en uns elàstics, o en jerseis, samarretes, pijames, bufandes, corbates, en àlbums de fotos, en safates, aguantallibres, estoretes d'ordinador, regles, llapis, gomes i maquinetes de fer punta. I més curiós, encara, constatar que tots aquells objectes venien cedits per part dels usuaris de la biblioteca, la qual cosa evidencia que són -som- molts els seguidors de Tintín.  
Mentre passejava pel vestíbul vaig recordar quants misteris ha desentranyat Tintín, quants casos aparantment irresolubles ha desllorigat, quants afers realment complicats ha arranjat amb èxit. Molts. I acte seguit vaig mirar a fora, al capdamunt d'un pal que aguantava un paio atlètic, nu, amb el cap pelat, agenollat, que tant aviat era verd com groc, tan aviat taronja com roig, rosa, lila o blau, i em vaig preguntar si el cèlebre repòrter es veuria amb cor d'investigar què recoi significava aquella escultura.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Sóc escriptor?


Quan Joan Carrion, llavors cap d’edició de l’Aquí, em preguntà què volia que figurés, dessota el meu nom, als articles que faria per al diari, em féu dubtar. Deia funcionari? O deia politòleg? Deia pagès frustrat? O deia bocamoll consumat? Deia pare, deia fill, o deia Esperit Sant? Vaig decidir escriptor. Per què? Perquè escrivia.
Portava quatre anys fent articles d’opinió a la premsa de comarques i encara no havia parat. Del Pirineu a les Terres de l’Ebre, de les Garrigues al Camp, havia publicat un centenar d’articles que toquen els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli...
Al gener surt la meva primera novel·la, que precisament gira entorn del món de l’oli. Quan això passi, jo no em convertiré automàticament en escriptor, perquè ja ho sóc. La publicació d’un llibre, al meu entendre, no és condició indispensable perquè hom sigui considerat escriptor.
Dimecres vaig anar a una trobada d’escriptors dedicada al tarragoní Àngel-O. Brunet. A l’opuscle que donaven a l’entrar, hi deia que un bon dia Jordi Cervera, Jordi Tiñena i l’escombriaire Andreu Carranza van dir-li que ell també ho era, d’escriptor. 
Suposo que devia dubtar de la seva condició d’escriptor, potser perquè es considerava més aviat guionista o cineasta. I m’hi vaig sentir identificat, perquè també jo vaig dubtar de resultes de la pregunta del Joan.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Ocellots de bon averany


Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la llum de la llampegada.
Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil·litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.
Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.
Els que dissabte passat van parar a Tarragona no són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Tromp de ravals

A la confluència del carrer de l’Hospital i el raval del Pallol fa poc han posat al descobert les restes de la muralla que, seguint el traçat del Tomb de Ravals, va empresonar Reus fins al segle XVIII.
A dia d’avui, però, i al mateix lloc, hi passa un altre tipus de muralla. Una muralla mòbil, discontinua i sorollosa, formada per furgonetes que van a reposar gènere a les botigues, vehicles d’obres, de serveis, tractors de l’avellana, motos, cotxes...
Els cotxes. Si us hi fixeu, n’hi ha una raça que sembla abonada al trajecte –semicircular o circular del tot- del Tomb de Ravals. Són els cotxes túning, cotxes amb llandes futuristes, faldons que poleixen els passos elevats de vianants, tubs d’escapament més propis d’avions a reacció, alerons com aletes de tauró, tatuatges amb caràcters suposadament orientals, colors francament cridaners i música que fa tremolar el parquet dels comerços.
La música. Hi podeu sentir de tot, en aquestes veritables discoteques mòbils: reggaeton, rumba, ritmes del nord d’Àfrica, rock dur, caramelles i màquina. Sobretot màquina. Tromp, tromp, tromp. I vinga màquina. I més fort. I que no pari, que diria aquell.
Pot ser que posin la música forta per atreure l’atenció, perquè ens fixem en els seus cotxes. O simplement per molestar. Que facin el que vulguin. Jo, per la meva banda, i sempre que pugui, miraré d’ignorar-los. I pensaré que, per molt que em piquin les orelles, pitjor ho tindran ells quan es quedin sense timpans.