dimecres, 28 de desembre de 2016

Foteta


FOTETA

Sóc un foteta
No me’n puc estar
Faig la conyeta
Del colgat i el sa.

Batejo el veí
Enredo l’amic
Imito el cosí
Me’n ric del cacic.

Ser un foteta
No surt mai de franc.
Tinc l’escopeta
Que m’està apuntant.

Si me’n vull burlar
Dels vius i dels morts
He de suportar
Ser l’ase dels cops.

dijous, 22 de desembre de 2016

Ni broma que no s'acabi


L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.
Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.
Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferir-te la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.
Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.
Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.

Nota: Aquest article apareix al número 439 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de desembre de 2016).

diumenge, 18 de desembre de 2016

Bibliobús


BIBLIOBÚS

La biblioteca que més m’agrada
Creua la plana, s’enfila al turó
Vora la plaça planta parada
Llibres que esperen la mà del lector.

Quan la canalla surt de l’escola
Berena lletres, imatges i sons
Lo terra vibra, lo cap s’envola
Guaiteu les cares: feliços i bons.

Corren les busques, lo temps desfila
Renou de relleix fins l’últim bufit
La porta es tanca, lo bus s’avia
Camí del següent vilatge amb delit.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Presentació d'Oli en un llum a les Borges Blanques (26/1/2008)


OLI EN UN LLUM A LES BORGES BLANQUES (26/1/2008)
Ara us explicaré com va sorgir, o com diria jo que va sorgir, la idea d'escriure una història de pagesos garriguencs. Fa vora set anys, jo ja tenia la idea que volia escriure alguna cosa, però no sabia quina. Després de pensar molt, vaig arribar a una primera conclusió: no volia escriure una altra història sobre la gran ciutat. Era un terreny que, tot i haver-lo freqüentat durant els anys d'universitat, no coneixia prou bé, no m'hi sentia com un peix a l'aigua. A sobre, n'hi havia que ho havien fet tan bé que em semblava impossible arribar-los ni a la sola de la sabata. Me portaven, si em permeteu la comparació hípica, de curses de cavalls, uns quants cossos d'avantatge.
Avantatge. Aquesta paraula enllaça amb la segona conclusió a què vaig arribar. En quin terreny els podia portar avantatge a tota aquesta gent, grans escriptors i escriptores? En la realitat dels pobles de la Catalunya rural, més concretament els pobles de les Garrigues i part del Segrià. Jo sóc de Sarroca, i m'he mogut bastant per la salvatge garriga, per tots els pobles que un dia no gaire llunyà, segons diuen els que manen, estaran regats per les aigües del Segarra-Garrigues.
Per tant, havia de fer una cosa d'aquí. Però no només per sentir-me còmode, per no haver-me de documentar, d'investigar, de passar hores i hores en arxius i biblioteques, no. Ho havia de fer, i aquí ve la tercera conclusió, per reivindicar la Catalunya no metropolitana, la Catalunya que hi ha més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
No voldria que les meves paraules fossin considerades com una mostra de ressentiment cap a la capital del nostre país, lo cap i casal que diuen. Mai de la vida. Barcelona ha estat, és i serà la capital de Catalunya. A tots els efectes. Lo que passa, és que entre tots, hem de trobar la manera de mitigar, de suavitzar, de contrarestar lo seu centralisme. Amb la Fira de l'Oli, fixeu-vos-hi, any rere any, això es va aconseguint. Durant uns pocs dies, i ni que sigui per seguir la precampanya electoral, diguem que els focus s'encaren cap aquí, cap al pavelló Francesc Macià, cap als estands de cooperatives i molins d'oli, d'empreses que d'una manera o d'una altra tenen a veure amb l'oli d'oliva verge extra. I amb la meva novel·la, també intento aconseguir això mateix que deia de la Fira de l'Oli: enfocar lo centre d'atenció cap a una comarca, les Garrigues, que habitualment queda fora de les atencions de poders polítics, econòmics i mediàtics.
He centrat la història en les Garrigues, la seva gent, els seus paisatges, la seva forma de parlar. Una forma de parlar aspra i dura com lo secà, però no per aquest motiu mancada d'expressivitat, de força, de contundència, de matisos. Una parla lligada al territori, a la meteorologia, als fruits del camp, una parla plena, pleníssima, de locucions i frases fetes, de jocs de paraules, de diminutius i augmentatius, de comparacions, de mots bellíssims. Una parla, la garriguenca, que té les seves arrels molt avall però que evoluciona, que canvia, que sempre verdeja després de cada ruixat.
I ho he fet com si fos la cosa més habitual del món. Ho he fet sense tenir en compte si els altres podrien menystenir, ignorar, fins i tot ridiculitzar una història on sortissin pagesos, ramaders, manobres, mestresses de casa, repartidors de missatgeria, mossos d'esquadra, jubilats que van a fer el cafè després de dinar o de sopar. I ho he fet perquè crec que és així com mos volem veure nosaltres, però també com mos volen veure molta gent de la capital, més de la que mos pensem. Francs, sincers, sense complexos, sense por al què diran si parlem així o aixà, sense cap concessió al tòpic ni a la queixa eterna, contents de ser com som, ni per davall ni per sobre dels altres. Simplement iguals, però diferents, que diria aquell. Moltes gràcies.

dilluns, 5 de desembre de 2016

Ametlla


AMETLLA

Flor de calç del nostre hivern
estens tovalles galanes
I escampes perfum etern
A bancals, feixes i planes.

Ametlló primaveral
Frisança de nin i nina
L’esberlen amb lo queixal
En cerca de gelatina.

Ametlla de fi de calor
Arrugada i esquellada
Te fan caure amb lo bastó
Te busquen amb la mirada.

Fruit sec de vinosa tardor
Sac ple de llargues pelades
Lo forn envermelleix d’ardor
Avui, ametlles torrades.

divendres, 2 de desembre de 2016

L'espona


L’ESPONA

L’oncle Ignasiet de Casa Malena
No era gaire amic de les arts
Ni llibres, ni musiques, ni escena
Son món era el tros, la plaça i lo bar.

Però quan sortia de Sarroca
Pel camí que mena a l’Extremera
Sempre parava al mateix rogle:
Davant d’una espona dreturera.

Pedres grosses, fortes, mascarades
Ni una sortia de la filada
Quatre pisos de roques cairades
Paret recta, noble i ben plantada.

I l’Ignasiet de Casa Malena
Que no era molt amic de les arts
Es rendia enfront d’una espona

Que un mestre va alçar al mig del secà.

dijous, 24 de novembre de 2016

Queen i Freddie Mercury

L'estiu de 1986 tenia 10 anys. Passejava pels volts del Camp Nou amb la tia Teresina i l'oncle Bosch. De sobte, vaig veure una cuada de gent. Cabells llargs, samarretes sense mànigues... Vaig esbrinar que assistien al concert de Queen.
Tres anys més tard, vaig comprar-me el meu primer casset. Es deia "The miracle", de Queen. El vaig escoltar tantes vegades que no sé com no es va trencar la cinta -la conservo com una relíquia! Sempre em deia que, quan fos més gran, un dels concerts que no m'havia de perdre de cap manera havia de ser el de Queen.
Però no va poder ser. Tal dia com avui, fa 25 anys, va morir Freddie Mercury, l'artista a qui més he admirat. I jo em vaig quedar sense poder anar de concert. Què hi farem!

PD: Anys més tard, a primer de carrera, van organitzar un concert a la Vila Universitària de Bellaterra. Un grup de versions va encadenar 5, 10, 15 versions seguides de Queen. I jo vaig xalar com si hagués anat al concert que no vaig poder anar mai.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Primer dia de campanya


PRIMER DIA DE CAMPANYA

Surt lo sol a la salvatge garriga
Cel clar, oratge fi, càlida tardor
Comença la campanya de l’auliva
Foc nou, dia d’estrena, primer escaló.

Estens les borrasses i encares l’arbre
I et preguntes: “He oblidat com se cull?”
Però quan la sarpeta se posa en marxa
L’auliva es desenganxa, fàcil, del rull.

Una mà empunya la pinta corbada
L’altra palpa, de llarg a llarg, la branca,
I descobreix l’auliva ressagada
Que ha d’anar a parar a la butxaca.

Vas de puntetes, collidor de ballet
Per no xafar l’auliva apilotada
Un cop de cintura millor que un passet
L’ull a terra per fintar l’empastrada.

S’embranquen converses, s’esfullen raons
Collita de frases, replega de mots
A cada arbre, creixen noves solucions
Per als mals de sempre, d’arreu i de tots.

Verdes, grogues, vermelles i morades
Mançanenques, verdals i arbequines
Seques i inflades, juntes i espaiades
terroses, llustroses, bastes i fines.

Cau lo sol a la salvatge garriga
Cou l’ossamenta, lo múscul no respon
Però el remolc ple cura la fatiga
I anima a llevar-se lo dia segon.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.
L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.
Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.
Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.
D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.


Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)


Avui va d'històries. D'històries de mar.
Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.
Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.
A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.
Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.
A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.
L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.
Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.
I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.
En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.


Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 
·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..
Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.
Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:
“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”
L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi. 

diumenge, 30 d’octubre de 2016

A peu (i en tren) per Castella-Lleó


El 1998 vam acabar Ciències Polítiques. Per celebrar-ho, el Jordi i jo vam fer un viatge. Ja feia temps que el Jordi m’insistia que havíem d’anar a Castella-Lleó. Que hi havia molt a veure i que els preus eren molt més barats que a Catalunya. Jo, com que no sabia dir que no i me’n refiava, de l’instint econòmic del Jordi, vaig aceptar. “Que sí, home, que anirem a Castella-Lleó!”
Era de matinada. Jo esperava el Talgo a l’estació de tren de Lleida. El Jordi venia de Barcelona. Quan vaig pujar al vagó, amb una motxilla que em sobrepassava el cap, vaig anar a trobar el Jordi. Quan em va veure, es va posar a riure. Quasi fins a plorar. No m’ha costat mai fer riure el Jordi, sóc una mica pallasso, per tant, vaig pensar que la meva sola presència i la perspectiva d’un viatge estrambòtic ja l’animaven. Però no, resulta que, a dins de la motxilla, jo hi portava un llum, una lot de càmping. I no sé per quins set sous, s’havia engegat. I ja em teniu passejant-me per aquests trens de Déu amb una rodoneta de llum que emergia de dins de la motxilla.
Viatjant, viatjant, se’ns va fer de dia. I vam arribar a Àvila, primera parada del nostre periple. Vam anar al càmping, a deixar les motxilles i la tenda de campanya. Recordo una frase de la mestressa del càmping, que se m’ha quedat gravada a la memòria: “En Ávila hay dos estaciones: Invierno y la RENFE”. I això que érem a principis d’agost! Vam anar a visitar el centre d’Àvila. Ens van sobtar el nom d’alguns carrers: General Mola, José Antonio, Dieciocho de Julio, Generalísimo Franco… Jo, com que sóc una mica advocat del diable, intentava trobar-li una mica el sentit a tot plegat. Si els noms eren els que eren, potser és que no els molestava tant, a la gent d’Àvila. El Jordi no pensava igual. El Jordi se’m volia menjar! Per a qui coneix el Jordi quan s’enfada, imagineu-vos l’escena, amb el seu típic “Ostres!” al començament de cada frase. Com una mona, tu…
Dormíem en una tenda de campanya. Compràvem pa i embotit i ens fèiem entrepans. Érem joves –una mica més joves que ara- i no anàvem gaire llargs de diners. No ens feia por caminar, ni agafar els trens que fes falta per arribar al nostre destí. Així va ser com vam pujar al tren que ens va portar a Salamanca. Sí, amigues i amics, anàvem a recuperar els papers! -i, si podía ser, a nor perdre’ls. Vam visitar la Plaza Mayor, vam admirar la façana de la Universitat i ens vam plantar a l’Archivo Histórico Nacional. Jo tenia vergonya, però el Jordi es va adreçar al vigilant de seguretat, molt amablement, i li va demanar si podíem veure els famosos papers de Salamanca. El vigilant de seguretat, encara més amablement, li va contestar que no podia ser perquè no tenien prou personal, o perquè feien obres, o vés a saber què.
De tornada a Àvila, li deia al Jordi que no trobava pas que els preus fossin més barats a Castella que a Catalunya. Que eren si fa no fa igual. Un motiu més de germanor entre els pobles ibèrics?
D’Àvila vam agafar un altre tren. Fins a Segòvia. Així que, ja ens veieu altre cop carregats amb les motxilles. I la tenda de campanya. Baixem del tren i au, a buscar un altre cop el càmping. Camina que caminaràs, vam travessar Segòvia i vam sortir als afores. Una calor… A ple sol… Sense arbres que ens donessin ombra… Quan ja no podíem més, vam veure un restaurant a peu de carretera. Vaig entrar a preguntar si el càmping quedava molt lluny, i em van contestar que el tenia al costat. A deu metres. El Jordi es pixava de riure.
Al bar del càmping vaig observar quelcom que em va sorprendre. Un vespre, el Jordi em va proposar d’anar-hi a veure el partit de bàsquet que enfrontava, als quarts de final del Mundial de bàsquet, les seleccions d’Espanya i Grècia. Per als que conegueu el Jordi, sabreu que la seva afició pel bàsquet ve de lluny. Doncs bé, vaig percebre que el Jordi sentia certa simpatia per aquells Herreros, Angulo, Orenga, Azofra, Rodilla, De la Fuente, Dueñas, Nacho Rodríguez o Alfonso Reyes. I que s’alegrava cada vegada que feien cistella. Espanya va perdre el partit, però… Què hauria passat si hagués guanyat? El Jordi hauria acabat cridat “España, España”?!
De Segòvia, en vam visitar l’aqüeducte. Però no en teníem prou. Havíem d’anar a la Granja de San Ildefonso, un palau estil Versalles que es trobava uns quants quilòmetres més enllà del càmping. I com que anàvem més llargs de cames que de diners, hi vam anar a peu. A peu! Amb aquella calor… Sort que, quan portàvem cinc quilòmetres, vam trobar un embassament –el Pontón Alto- i ens hi vam banyar. Vam arribar a la Granja una mica atrotinats. I, com que no vaig poder-lo fer riure, vaig fer enfadar el Jordi.
Resulta que jo tenia una càmera de fotos Reflex, guapa, i que pesava un mort. La càmera anava dins una bossa que portàvem el Jordi i jo, per torns. A aquelles alçades del viatge, jo ja portava més de trenta-sis fotos fetes, i el carret no s’acabava –sí, amigues i amigues, hi havia vida abans de la fotografia digital. Vaig tenir una pensada. I si… Vaig obrir la tapa i, sí, la càmera no portava rodet. El Jordi em volia matar! Per sort, el Jordi portava la seva càmera, més justeta que la meva, però molt més efectiva que la meva.
De Segòvia vam anar a Madrid, a un càmping amb vistes als avions que s’enlairaven de l’aeroport. De Madrid, recordo la visita al Museu Thyssen, i els quadres dels pintors venecians. No recordo gaire cosa més, perquè estava cansat, acalorat i bastant pelat. Això sí, recordo que, mentre jo me’n vaig tornar cap a Lleida, el Jordi s’hi va quedar perquè havia d’anar a visitar un amic que vivia per allí.
Ens ho vam passar bé, Jordi. De fet, no ens calia gaire, per passar-ho bé. Caminar, obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… Desitjo que, de cara al viatge que estàs a punt de començar, també t’ho passis bé. Només et caldrà obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… I caminar. Sobretot caminar.
Per molts anys.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Presentació a Falset d'Històries de mar (Fede Cortés)

He vingut a presentar-vos un amic. Es diu Ignasi Revés, és de Sarroca de Lleida, tot i que ara mateix viu a Reus, i treballa de funcionari (actualment a la secretaria d'una escola,) tot i que és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB.

L'Ignasi és conegut sobretot com l'home dels esmorzars de forquilla, a causa de dos dels seus llibres: Esmorzars a Lleida i Esmorzars de l'Ebre. Diguem que va rescatar (son llibres del 2009 i 2010) la idea d'aquests tipus d'esmorzars i els va tornar a posar de moda.
Us puc confessar que en aquella època l'Ignasi estava més gras.
Com diuen els detectius J&J en algun dels seus relats l'Ignasi "és aquell home de Sarroca que primer esmorza i després ho explica".
Jesus M. Tibau (escriptor cornudellenc afincat a Tortosa), per la seva banda, parlant de Esmorzars a Lleida, diu de l'Ignasi que "ens fa gairebé olorar les diverses delícies culinàries de què gaudeix. Però (...) ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensals de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al seu plat.".
I aquesta és potser la virtut de l'Ignasi en aquests dos llibres: amb l'excusa de fer un esmorzar de forquilla ens explica que hi ha al voltant d'aquest fet; tot un món que potser naltros no havíem sabut veure i que ell ens descriu perfectament.

Però un any abans, l'Ignasi havia publicat una novel·la: Oli en un llum. Un llibre ambientat en un poble qualsevol de les Garrigues on el protagonista i el seus amics intenten viure de la terra. "Una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització", com diu el Vicent Sanz(autor de Traiguera afincat a l'àrea metropolitana de Barcelona) en una ressenya que fa del llibre.
Continuant amb aquesta ressenya, ens diu d'Oli en un llum que "És el retrat de la societat rural dels Països Catalans, perquè no ens enganyem: no varia gaire del pla de Lleida al Maestrat o al Llevant de Mallorca (o aquí) La condició perifèrica, la resistència contra les adversitats, la lluita per definir la trajectòria vital dels joves són els mateixos. Els ulls de la societat urbana miren cap a un altre cantó. Per això aquesta novel·la resulta peculiar i original: perquè explora un terreny pràcticament verge de la novel·la catalana actual"
"Finalment, hi ha un element que contribueix sobremanera a configurar tot això que hem dit: el llenguatge narratiu que empra Ignasi Revés. L’opció de la modalitat lingüística de la novel·la pot resultar un actiu o un passiu segons la ideologia de qui analitze o simplement la lligga. I és que sobretot en moltes solucions lèxiques, Oli en un llum s’allunya de l’estàndard i fa servir solucions dialectals pròpies de la societat comarcal representada. Per als qui fan ois de les novel·les que no casen prou amb el català central, la novel·la pot semblar excessiva en aquest sentit. Ara bé, al capdavall Ignasi Revés aplica exactament els mateixos criteris lingüístics a la regió lleidatana que Joan Daniel Bezsonoff escrivint des del Rosselló. I així fa emergir una varietat de català que l’homogeneïtzació ignora. Una varietat que en mostra la vigoria i la genuïnitat fora dels circuïts més convencionals."

Apart, l'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, entre elles  a "SomGarrigues", de les Borges Blanques.
També ha participat en les obres col·lectives "El riu que parla" (2008), "Octavi Serret. De Vall-de-roures al món" (2009), "Lleida, blanc i negre" (2009) i "L'arbreda ebrenca" (2010)

I aquí, al 2010, amb "L'arbreda ebrenca", és quan ens coneixem l'Ignasi i jo.
Ens coneixem, vull dir, amb coneixença —valgui la redundància. O sigui que és quan descobreixo que ell és l'Ignasi Revés (lo dels esmorzars de forquilla) i ell sap que jo sóc el Fede Cortés (lo dels Johnson&Johnson).
Abans d'això només ens coneixíem de vista i no sabíem res l'un de l'altre.
En aquell temps, l'Ignasi estava de funcionari a la Delegació de Governació de Tortosa. Jo hi anava regularment a tramitar documentació de màquines recreatives. No m'atenia sempre ell però quan ho feia recordo que sempre preguntava si portava "maquinetes" per tramitar. "Maquinetes"; ell en deia així, Jo era doncs, per ell, "lo senyor de les maquinetes".
Governació estava en aquell temps al palau Oliver de Boteller, al carrer Jaume Ferran, prop de la Catedral (ara en aquell lloc hi ha la delegació de Cultura). Llavors també treballava allí, de conserge, l'Andreu Carranza, l'escriptor de Flix. Abans d'entrar a l'edifici, mirant a la dreta, podies veure un primer pla del moixonot aquell que hi ha al mig del riu i que no hi ha manera de treure.
Si ho penses, era una situació ben curiosa que tot just davant per davant de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya hi hagués aquell vergonyós monument franquista gens discret. De fet, encara hi és. En canvi la Delegació del Govern s'ha traslladat a un altre palau (el palau Abària), al carrer Montcada. L'Ignasi ha canviat de ciutat.
Però anem a L'Arbreda Ebrenca. Aquest era un llibre col·lectiu d'aquells que s'organitzaven des de la llibreria Serret de Vall-de-roures. En aquest cas era un recull de textos que parlaven d'arbres en un sentit ampli.
Per qui no hagi estat mai a la llibreria Serret explicaré que és realment petita i que, en aquestes trobades, hi ha tants escriptors que, pràcticament, no hi caben lectors.
Aquell dia, l'Ignasi i jo, els dos plantats dins la llibreria entre una munió de gent, vam creuar les nostres mirades. A mi em sonava el seu rostre, però no l'ubicava. Ell en canvi va dir de seguida: "Jo a aquest senyor el conec".
Bé, des de llavors, ens hem anat trobant en fires, jornades, presentacions i ara, com he dit al principi, som amics.
Tenim una colla (amb altres amics que escriuen) que ens dediquem a trobar-nos periòdicament per parlar de literatura i... esmorzar, com no podia ser d'altra manera. Ens vam batejar com a "fato i lletres". Les lletres podeu suposar perquè. Lo fato... també. Crec que el nom el va pensar justament l'Ignasi.
Doncs aquest és l'Ignasi. Aquesta era la meva tasca: presentar-lo.

Abans de passar-li la paraula i que ens parli del seu llibre però, m'agradaria dir quatre coses sobre aquest que a mi m'han semblat dignes de fer notar i que ell potser no dirà.
Primer voldria citar una ressenya que en fa Òscar Montferrer al diari El Punt-Avui. Entre altres coses diu que "És fàcil pensar que, en parlar de les coses del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors. És fàcil pensar-ho, però fer-ho és un error. Les converses provenen de la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi d'universalitat que fa que el llibre pugui temptar i seduir tothom".(...)
"I, encara, un valor afegit: víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries de mar fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer en el món del negre sobre blanc tot i que són la mostra més genuïna de la llengua viva"

Per tant, tal i com en els seus llibres anteriors, ens trobem, primer, amb una realitat molt ben retratada. Com diu al pròleg el Baltasar Casanova, l'Ignasi "és un bon observador i sap recrear la realitat". En segon lloc, potser a conseqüència de la primera, la llengua (la parla, la manera d'enraonar) és un aspecte principal.
I no és només perquè hi hagi un bon recull de termes mariners o rescati paraules perdudes del món del mar. Ans al contrari, el seu valor és fer visibles paraules i expressions(tal com diu la ressenya que he llegit abans) que són el pa de cada dia però que costa molt trobar-les reflectides a la literatura.
Aquesta és una de les coses que podreu veure fàcilment, ja que en un llibre que recorre la costa daurada des de Calafell fins a Les Cases d'Alcanar podreu reconèixer, en el parlar, d'on és cada personatge.
Així, el Rafel de l'Ampolla diu coses com (i intento exagerar l'accent): "Minjàvem pataca en arròs. De peix, no n'anàvem a agarrar perquè feia mal temps" o "Veigues, que l'abuelo mo'n contarà una!"
El Batista de Cambrils, en canvi, diu "Qui havia d'anar a roba't si la fenya era nostra per menjar? Jo, molts camins, sortir d'estudi i anar a berenar, zero". Fa servir la forma "al tanto", la paraula "radere" i l'adverbi "allavons".
El Rafel de l'Ampolla també utilitza l'adverbi "allavons", però el Rafel de la Ràpita diu "allavontes"(la Ràpita és Sant Carles. És una altra cosa que adeprendreu —com diu algun altre personatge i com fem nosaltres col·loquialment— en aquest llibre).
També apareixen mots del vocabulari mariner però sense que sigui una cosa que embafi. És més, trobarem curiositats com la que explica la Carme del Serrallo de Tarragona, que diu de la gent d'aquell barri: "Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l'aparquem: l'atraquem. I les persianes no les pugem ni les baixem: les hissem o les arriem. Els pescadors no diem 'lliga-ho bé', com els terristes. Diem 'amarra-ho bé'".
Fixeu-vos com ens diuen a nosaltres: Terristes. O sigui, tots aquells que no són mariners.
Però el que més m'ha sorprès en això del llenguatge i que no em puc estar d'explicar és el següent. Escolteu el que diu el Joan d'Altafulla: "Quan ets terra endins sempre hi ha una muntanya que et tapa la vista. En canvi, en marc, és tot pla fins a l'horitzó".
En marc. O sigui, al mar. "Marc", acabat en C. Ma mare també diu "marc" i fins ara ens pensàvem que era una distorsió d'aquelles que fa ella habitualment amb algunes paraules. Primer a posta, per fer gràcia, i després perquè ja agafa la mania de dir-les malament i ja no sap rectificar. Doncs bé, ara resulta que no, que "marc" en comptes de "mar" potser és una expressió no pas del tot inusual al Camp de Tarragona

Bé, no voldria acabar deixant-vos la impressió que aquest llibre s'ha de prendre molt seriosament. En realitat es llegeix molt fàcilment. Us confesso que jo me l'he llegit aquest estiu.... a la platja. No hi ha millor lloc per llegir unes històries de mar.
Però si ho feu terra endins, valtros que sou tots terristes com jo, tampoc passa res. La mar no és una cosa tan llunyana per a un país com el nostre, tan petit i tan lligat a la mediterrània, i menys pels baix-prioratins, que gairebé podem olorar la mar rere la serra litoral.
Descobrireu algunes coses interessants que segur que no sabíeu, hi ha un munt d'anècdotes que us faran somriure i llegireu petites històries originals i divertides.
Com la d'aquell pescador que va alimentar un tocino amb peixos de riu i, després de la matança, quan va arribar l'hora de tastar el pernil, aquest tenia gust de peix.
També sabreu perquè al port de Torredembarra li diuen el port fantasma o perquè el port de les Cases d'Alcanar és diferent dels altres.
Coneixereu personatges com el Carlos Rom, de Cambrils, que posa música a contalles i històries; el Ximo, el Carboner, de la Ràpita, que ha voltat el mars del món i ha tornat  al poble; el Miquel del Roig, de la Cala, músic de versions i lletres reivindicatives; l'Antoni Mas, el ferrer de Vilaseca, contador d'històries; el Pere Balfegó, de l'Ametlla, que forma part del Grup Balfegó, conegut productor de tonyina roja.
En fi, tampoc no us vull desvetllar pas tot allò que hi ha el llibre, que sinó l'Ignasi no us podrà explicar res.
Per acabar ho faré amb les paraules d'un capellà. Explica el llibre que Mossèn Muntanyola va ser destinat a Salou en el temps en què el turisme de masses començava a enlairar-se. Ell venia d'un poble petit, Guimerà, i per tant el canvi d'ambient devia molt acusat(en aquell temps de sueques, biquinis i música ye-ye). Això no obstant, ell devia ser bastant trempat: deia que d'un cul de món l'havien enviat a un mon de culs.
Doncs això, arribem al cul d'aquesta presentació, o sigui, al final.
I, ara si, dono la paraula a l'Ignasi.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Garriguenca

Un dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni. Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova, passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.
“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona. ”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.
Els versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà. 

Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).