dilluns, 30 de març del 2015

La ruta de la Roca

“No sabem què tenim”, vaig pensar quan visitava la bassa de Sarroca, rehabilitada feia poc. On jugava de xiquet, on creixien les herbotes i cantaven les granotes, es mostrava en tota la seva esplendor. De sota terra, havien aparegut més esglaons, més paret circular i, sobretot, una impressionant llosa de pedra al fons de la bassa. Al costat del camp de futbol, amb una vista privilegiada sobre el castell, teníem un amfiteatre de roca i aigua. I no ho sabíem.
Ara que ho sabem, en podem treure partit. Imaginem: el dia comença al Racó, amb un esmorzar. Quan estiguem farts, no escalfem el cul a la cadira. Cremem l’esmorzar. Arrabal endins, trenquem a l’esquerra i visitem els safarejos. Arquitectura bàsica, pràctica, austera. De roca.
La ruta continua pel camí que travessa la Vall Major. A dalt del camí, hi ha la bassa del poble, documentada el 1800 al llibre La Baronia de Sarroca de Lleida. Dels Santcliment als Matas, de Núria Barrachina.
De la bassa, al castell. Atalaiarem la Guardieta, els Vedats, Utxesa, les Serres Pilans, Sunyer i la Torre del Pau. I homenatjarem la torre del castell, que encara conserva una mala salut de roca. 
I del castell a l'església. La més bonica del meu món. Només la façana plateresca mereix una missa. Querubins, calaveres, savis barbuts, cuirasses, motius vegetals... Esculpits en la roca, en la ruta de la Roca.

Nota: aquest article apareix al número 395 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 d'abril de 2015)

dimecres, 4 de març del 2015

Som garriga

Del SomGarrigues, en puc escriure molt. Al costat de l’Amèlia Martí, la Lupe Ribot, el Ramon Queralt, l’Albert Valero, el Miquel Àngel Sarrà, la Gemma i l’Anna Farré i l’Elies Bosch, hi vaig ser periodista, fotògraf, comercial, administratiu i repartidor de periòdics. Quan vaig plegar, vaig mantenir el contacte amb els articles d’opinió.
En quinze anys, el Som ha estat molt. Ens ha aportat molt. Per sobre de tot, ens ha regalat un adjectiu: garriguenca. El vaig entreveure a les samarretes de l’Ateneu Popular Garriguenc, però m’hi vaig familiaritzar a les pàgines del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Fa quinze anys, pronunciar garriguenca, per a mi, era quelcom estrany, insòlit. El meu poble, Sarroca, pertanyia al Segrià, i les Garrigues significava allò que un dia havíem estat. Ara, quinze anys després d’haver-la llegit, rellegit, interpretat, reinterpretat, viscut i reviscut –la meva dona és arbequina- tantes vegades, ja forma part de mi. I de tots nosaltres, visquem a la dreta o l’esquerra del riu Set. Per molts anys.

Nota: Aquest article apareix al número 392 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de febrer al 12 de març de 2015)