diumenge, 27 de novembre del 2011

Del terròs a l'asfalt

És curiosa la tendència que tenim, els homes i les dones d’aquest país, a fer cap als mateixos verals. Anem de rebaixes a la botiga més concorreguda, assistim a l’espectacle esportiu de més envergadura, desemboquem al concert més multitudinari o peregrinem a la zona de vacances que més està en voga. I la cosa no s’atura aquí, no: cada vegada més, tenim la necessitat d’anar a viure al mateix lloc. Anem a petar, totes i tots, a la gran ciutat, que dia rere dia esdevé un monstre més gros i més difícil d’abarrerar.
Aquest impuls a l’amuntegament produeix l’efecte contrari en d’altres parts del territori: de molts llogarrets ja només en queden les teranyines, i pobles que fins fa poc es consideraven de grandària mitjana –entre mil i dues mil animetes- pateixen un encongiment comparable a una peça de llana rentada amb aigua calenta. Sort en poden tenir, encara, d’acollir quatre turistes en temporada alta o els fills pròdigs que tornen a casa a passar l’estiu. És força trist conformar-se amb les escorrialles, però més ho és no tenir vianda.
Però la qüestió que ens ocupa no es limita a una descripció numèrica de la realitat. Els números ens expliquen el món fins a cert punt, però hi ha coses que no podran abastar mai. Com per exemple, què es perd en termes de factor humà, de sentiment col·lectiu, d’actitud envers la vida quan un grapat de gent se’n va a viure a la capital i deixa el poble. O què es deixa de guanyar quan aquesta gent, un cop establerta a ciutat, comença una existència més marcada per la individualitat i l’individualisme, el resclosiment i la incomunicació, el desconeixement i la indiferència envers el paisatge que els envolta.
Els nostres pobles hi perden molt, amb les migracions. Els suposa veure com s’extingeixen els focs que donaven claror i escalfor als seus carrers. Implica menys concurrència, menys aula a les festes majors, que són les manifestacions per excel·lència de la seva vitalitat. Comporta, fins i tot, haver de sentir l’eco de les pròpies passes quan passegem de bon matí o cap al tard per les immediacions de l’església. Un eco que moltes vegades contrasta amb el bullici que hi havia, sense anar més lluny, deu o quinze anys abans.
A la pèrdua de vitalitat s’hi afegeix certa classe d’impotència, que és l’expressió última d’aquesta sensació d’abatiment general. És la impotència que reflecteix la impossibilitat de donar a aquesta gent que se’n va allò que hauria fet que es quedés. D’haver-los proporcionat una feina en consonància amb els seus estudis, una escola per als seus fills, un consultori mèdic obert tots els dies de la setmana... El poble ha estat incapaç de donar-los aquestes i d’altres coses, i les han hagut d’anar a cercar allí on n’hi ha més per metre quadrat.
Ara bé, el fet que hagin sadollat les seves necessitats materials no vol dir que hi hagin sortit guanyant anímicament. Perquè les ciutats mai no podran oferir el contacte directe que ofereixen els pobles, aquesta proximitat en el tracte que ens permet saludar a tothom que ensopeguem pel carrer –sempre que no hi estiguem contrapuntats, és clar. I això, per a tots aquells que es continuen considerant de poble tot i viure en un formiguer que res s’hi assembla, és un fet que els corseca lentament.
Ni podran involucrar, amb tanta facilitat, a la majoria dels ciutadans en un projecte comú. No els podran reunir al voltant d’una taula per fer un gran tiberi, o a la sala del ball per discutir un tema de vital importància per a la comunitat, o a la plaça major per gaudir d’una jornada castellera. Les dimensions de les ciutats ho impedeixen: els resulta impossible disposar d’un espai on entaforar gran part dels seus habitants perquè hi facin activitats com aquestes. Com també ho impedeix l’individualisme que s’hi conrea, que es podria definir com la forma de vida que consisteix en abocar totes les energies al porró personal sense vessar ni una sola gota cap a la pica de la col·lectivitat.
Encara que pugui fer-se present en molts dels nostres pobles amb certa força, l’individualisme troba en les ciutats el seu hàbitat natural. Allí es mou per infinitud de galeries, s’amaga en multitud de caus, sempre pot escapolir-se dels intents de fer-lo sortir del forat, de caçar-lo. Això, fins a cert punt, pot ser positiu, perquè a ciutat no es dóna tanta importància a prejudicis que d’altra banda dificulten la convivència en un poble. Però la cosa es complica quan aquest “anar a la meva” consisteix en tancar-se a tota cooperació amb els altres, a isolar-se. I significa, per a molts que han canviat el poble per la ciutat, comprovar com els lligams que els uneixen amb l’entorn immediat ja no són tan ferms com eren. I que s’esfilagarsen amb facilitat.
La cosa no és gaire estranya, sobretot si es té en compte que aquest entorn, aquesta immediatesa espaial, resulta una perfecta desconeguda per a la gent que hi viu. Representa que es pot tenir el niu en un edifici qualsevol i ignorar què hi ha dos carrers més enllà. No saber, posem per cas, que prop de casa hi ha una plaça menuda, mig amagadeta, on van a festejar adolescents prematurament motoritzats. O que a cinc minuts a peu de la portalada, fent una mica de ziga-zaga, es pot anar a raure a una de les poques travessies que encara conserven aquell aire noucentista, de revolució industrial, amb les parets ennegrides i oblidades pels serveis municipals de bellesa urbana.
Això no passa als pobles, a fe de déu que no. Als pobles, la gent coneix els topants en aparença més insignificants, sap quantes cases i corrals hi ha a banda i banda del seu carrer, no s’erra a l’hora de dir a quin punt cardinal està encarat el pedrís de l’entrada del poble. I és que s’hauria de ser molt talòs per ignorar, per exemple, on es troba la cooperativa, i encara més per no tenir una idea aproximada d’on és el bar.
Precisament, el bar del poble és un dels llocs on encara podem copsar la vivesa de la nostra llengua, la qual s’hi expressa d’una forma tan genuïna i espontània que fa goig de sentir-la fluir. Al bar podem escoltar paraules que fa molt temps que donen tombs, i que gràcies a déu no han quedat encallades en l’erera del temps. Unes han conservat el seu sentit primigeni, signifiquen ara el mateix que volien dir quan van néixer. I d’altres han romàs inalterades, però el seu sentit ha anat canviant segons el moment històric.
També hi podem veure servir un ric assortit de refranys i frases fetes, els quals serveixen per endolcir, salar o empebrar –sobre gustos no hi ha res escrit- converses de totes menes, mides i colors. Aquestes expressions, a més, tenen la virtut de cuinar-se amb ingredients simples, gens artificiosos, que arriben directament al paladar del nostre interlocutor. No calen els embuts quan es vol proporcionar bon aliment cultural.
I què tenim a l’altra cara de la moneda?Doncs una realitat urbana que aposta per formes més estandarditzades de comunicació, per paraules que semblen fabricades en sèrie de tan fredes i distants que són, per un llenguatge al qual és difícil trobar-li el gust. Potser és per desconeixença envers el company de conversa, potser és per por a no explicar-nos bé, o potser és per evitar el ridícul, però el cas és que molts de nosaltres pensem dues vegades –com a mínim- allò que hem de dir i com ho hem de dir quan som a la capital. I optem molts camins per fórmules que atenuïn qualsevol símptoma de creativitat lingüística. No sigui cas que semblem massa de poble...
Perquè ser de poble ara ja no es porta. Ara el que està de moda és ser cosmopolita, multicultural... transnacional. S’ha de ser permeable a tota influència externa, dels balls hindús a les carabasses de Halloween, i s’ha de bandejar el llegat cultural i lingüístic de comarques, el qual ja és massa retrògrad i anacrònic. És més, se l’ha de ridiculitzar, s’ha de presentar la gent de poble com a rústega, de vocabulari gruixut, amb una cara de baixar de l’hort que és massa. Se’ls ha de fer veure que ara toca ser moderns, moderns de veritat, i obrar segons els cànons de la urbanitat globalitzada.
Arribats a aquest punt, ens hauríem de fer un parell de preguntes: qui és més home de món, el pagès que sap d’antuvi quin metro ha d’agafar per anar a l’Hospital Clínic o l’agent de borsa capitalí que es perd un cop surt de l’autopista? Qui és més cosmopolita, la gent de poble que s’afarta de veure per televisió històries i encara més històries que passen a la gran ciutat o aquells que es pensen que més enllà de la Diagonal la gent vesteix amb espardenyes de set betes, faixa, barretina i porta un branquilló de fonoll a la boca? Només el fet d’intentar-les contestar potser obriria els ulls a més d’un.
Qui sap, potser també ajudaria al fet que la gent de comarques veiés més clarament que no cal deixar la llengua pròpia a l’andana per pujar al tren de la modernitat. Que es pot viure plenament en català sense ser considerat un espècimen en vies d’extinció. Encara que molta gent de la capital, i cada vegada més gent de poble, tracti de convèncer-los que això només pot fer-se en castellà.
Perquè, quin mal hi ha en el fet que ens vulguem expressar en la nostra llengua en tots els àmbits de la nostra vida? Que té de dolent obrar de la mateixa manera que hem obrat tant de temps en els nostres pobles? A qui perjudiquem quan si se’ns pregunta en castellà, responem en català i l’interlocutor ens entén perfectament? Potser als qui voldrien, sota l’excusa de la modernor, fer-nos passar per l’adreçador lingüístic?
Ara que, pensant-ho bé, d’excuses n’hi ha moltes i molt variades. La més emprada és la que diu que el català és incapaç d’erigir-se en vehicle de comunicació amb la nova immigració que s’estableix al nostre país. Que s’ha de parlar als immigrants en castellà, perquè com a mínim així entendran alguna cosa... No importa que acabin d’arribar i no sàpiguen ni un borrall de cap llengua romànica, se’ls ha de parlar en l’idioma del regne. Se li deuen suposar, al castellà, una sèrie de propietats metafísiques que fan més fàcil l’entesa amb els nouvinguts. Més fàcil que a través del català, però també que de l’anglès, el francès, l’alemany o el llenguatge de signes.
De moment, però, molta gent dels nostres pobles es mira de mal ull aquesta nova mena d’esoterisme, i parla als seus nous veïns de la forma en què s’expressa millor: en català. S’estima més tocar de peus a terra i no cedir a l’artificiositat que suposa comunicar un concepte del qual se n’ha fet la traducció prèvia. Què més fàcil que dir: “T’agrada la botifarra amb seques?” enlloc de “Te gusta la longaniza con... alubias?” Diuen que la distància més curta entre dos punts és la línia recta.
Llàstima que a ciutat n’hi hagi que per anar dos edificis cap a l’esquerra donin la volta sencera a l’illa en direcció contrària. Perquè així debiliten no només una llengua, sinó una forma de ser que s’ha bastit al llarg de molts segles. I que, per cert, ha patit ensulsiades tan fortes que han obligat a refer-la de nou.
Ara, en nom del progrés, de les noves tecnologies, del mestissatge, de la vida moderna i de no sé quantes falòrnies més, resulta que es vol reduir la nostra peculiaritat cultural a la mínima expressió. Allò que no s’ha aconseguit a base de garrotades es vol obtenir a força de repartir afalacs i floretes a tots els benaurats que vulguin entrar al temple del senyor. No pas del senyor rector, sinó més aviat del senyor Torcuato Luca de Tena. O del senyor Manuel Jiménez de Parga, per fer-ho més actual.
Per tant, després de descriure un panorama tan desolador, què ens queda? Què podem fer per evitar que el despoblament del camp esdevingui un despoblament de la nostra consciència com a poble? Com hem de reaccionar per combatre un individualisme insolidari, una desorientació física i mental, unes formes d’expressió del tot insípides, un cosmopolitisme tendenciós i fins i tot uns atacs sibil·lins al pinyol de la nostra llengua?
Per començar, la gent de poble ha de continuar sent de poble. Encara que visqui voltada de gratacels i d’avingudes que no s’acaben mai. Encara que allò que s’assembli més als sembrats i als horts sigui la gespa artificial del camp de futbol del barri. La qüestió és ser militant fins al moll de l’os, sense donar treva al defalliment moral, perquè d’aquesta manera, com a mínim, conservaran intacta la llavor del nostre planter cultural.
I després, cal que la gent de la capital pugui escollir si vol ser, també, de poble. Si vol viure més a prop dels seus veïns d’escala, si no li fa res guardar la tanda a una padrina que ha anat a la parada del costat a buscar el paraigua que s’hi havia deixat. Si es vol expressar tal com raja, sense fórmules intermèdies, si desitja deixar clara la seva preferència per la xocolata espessa. I si desitja que aquesta xocolata sigui catalana, amb denominació d’origen, l’autèntica i inimitable xocolata que ha fet de nosaltres un dels pobles més gustosos sota la capa del sol.
Però aquesta capacitat d’elecció, sens dubte, l’ha de fer real la gent de poble. Han de tenir clar que això forma part de la militància que es descrivia abans, que no s’entén apostar per uns valors i no actuar en conseqüència. Si no fos així, qui faria aquesta feina en lloc seu? La mateixa gent de ciutat? És possible, però els fruits que es collirien no serien ni de bon tros tan llustrosos com si hi haguessin ajudat els que de veritat hi entenen. Els que hi entenen en el conreu d’una determinada forma de ser.
Si tenim clares aquestes línies d’actuació i les duem a la pràctica segur que, a la curta o a la llarga, farem bona collita. És igual que el veí de tros ens digui que no hem llaurat a l’hora, que hem sembrat a destemps, o que, ras i curt, ens hem equivocat de conreu. El que importa és que siguem treballadors, constants en la nostra feina, i que ens esforcem per fer-la cada dia millor. El que diguin els que no ens volen bé és sobrer.

És curiosa la tendència que tenim, les dones i els homes d’aquest país, a elaborar les més complexes teories a partir de les pròpies vivències. Per sort o per desgràcia, aquesta és una realitat de la qual no me n’escapo, i és per aquest motiu que he tingut la necessitat d’escriure aquestes reflexions. Perquè d’aquí a molt poc, la tardor que ve, ja hauré consumat el meu exili a la capital. Hauré canviat els olivers de les Garrigues pel Tomb de Ravals, els ametllers del secà per la Prioral. I hauré de posar en pràctica tot el que us he dit, per molt costerut que vegi el camí. És per això, doncs, que si algú de vosaltres veu que m’assec en una pedra que ha caigut d’una espona, li demano que em recordi que he reemprendre el meu viatge sens falta.


Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 132 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2004).


Nota 2: Aquest article me l'estimo molt. Tot i que, a hores d'ara, el reescriuria de dalt a baix i diria coses diametralment oposades a les que vaig deixar escrites, prefereixo deixar-lo igual, perquè és testimoni d'una determinada època de la meva vida, just abans de casar-me i de venir a viure a Reus. Com va dir Màrius Sampere en una entrevista, seria com deixar aquella foto antiga sense retocar, perquè si es retoca ja no reflecteix el que hi apareixia.

dijous, 17 de novembre del 2011

Torna el dret de cuixa?

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Personalment, encara diria més: un fet val més que mil milers de paraules. No és el mateix construir castells als núvols que fer-ho a terra ferma, no és el mateix parlar sobre una realitat futura que posar-se a treballar perquè algun dia la puguem gaudir amb els cinc sentits.
Aquest és un punt de vista del tot materialista, però a la pràctica és el que val a l’hora de passar comptes amb els que ens governen. Perquè s’atipen de xerrar pels descosits sobre el que faran i el que deixaran de fer i molts vegades la realitat els desmenteix. En el millor dels casos, les paraules es converteixen en fets a l’edat de la jubilació, o sigui, quan ja no poden fer gaire servei als qui els han reclamat amb tanta insistència.
Això últim és el que pot passar, precisament, amb el canal Segarra-Garrigues: l’obra hidràulica més important des de la construcció del canal d’Urgell corre el risc d’arribar quan els seus potencials beneficiaris estiguin criant malves. I llavors pot quedar, sobre el terreny, una paradoxa monumental: que quatre gats s’hagin de fer càrrec d’una superfície regable enorme, així com del gran deute que pot suposar haver de pagar el mateix pel canal però entre menys gent.
La paradoxa pot adquirir dimensions encara més grans –i més esperpèntiques- si tenim en compte qui poden ser els destinataris finals del canal: no pas els petits o mitjans propietaris, sinó els peixos grossos del sector agroalimentari. No pas els que hauran invertit sang, suor, llàgrimes i diners per fer arribar l’aigua als seus trossos, sinó els grans terratinents, els quals només s’hauran d’esforçar a l’hora d’estendre els xecs a canvi de les seves terres. Perquè resulta difícil no imaginar un futur on els pagesos hagin de vendre, bé per problemes econòmics o bé per la impossibilitat que els seus fills vulguin dedicar-se a la terra.
A l’altra cara de la moneda, els empresaris hauran fet el negoci del segle: a partir d’una inversió mínima hauran obtingut terres de reg i en molts casos a plena producció. I el més important: no s’hauran deixat cap caler pel camí per pagar el canal. Aquesta feina ja l’hauran fet els antics amos dels terrenys i els poders públics.
No hi ha motius per pensar que això no passarà, sobretot si tenim en compte el precedent del canal Algerri-Balaguer. Perquè resulta que són els grans propietaris els que de veritat hi ha sortit guanyant: grans empreses que es dediquen a l’exportació de la fruita, negocis agropecuaris d’alta volada i fins i tot algun exalt càrrec públic amb ganes d’invertir. Tots han adquirit més i més terres a mesura que les explotacions familiars s’han anat donant per vençudes... i per venudes.
Sort que encara queda gent que intenta que això no passi. Un d’aquests és en Josep Pàmies, de la Unió de Pagesos de la Noguera, que fa molt temps que denuncia la situació de l’Algerri-Balaguer, i que alerta a la pagesia de les Garrigues sobre els punts foscos del nou canal. En Pàmies diu que si la Generalitat apliqués la “Ley de Reforma y Desarrollo Agrario”, les terres que es posessin a la venda no podrien estar subjectes a especulació. I no ho podrien estar perquè la pròpia llei prohibeix tota especulació de resultes de les obres d’interès general. No cal dir que el Segarra-Garrigues compleix aquesta previsió.
Allò que resulta més sorprenent, però, és la data d’aquesta norma legal. Perquè, senyores i senyors, la llei en qüestió és de 1973, de quan en Cisquet encara era viu! Una llei que conté mesures tan dictatorials i franquistes com la regulació estricta de la venda de terrenys –en cas de transacció, les terres s’han de destinar a fer més viables les explotacions de la vora, a joves pagesos o fins i tot a assalariats del camp- o la mateixa prohibició de l’especulació al voltant de les obres d’interès general. Sort que hem deixat aquella època enrere i hem fet una política agrària més lliure... Només cal veure amb quina llibertat es mouen els diners, avui en dia, al camp català.
Posats a veure qui la diu més grossa, només faltaria reintroduir el dret de cuixa. Ja que sembla que anem cap a un repartiment de la terra més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI, per què no cedir la muller la primera nit de casats al cacic de torn? Fóra la cirereta que acabaria de guarnir el pastís del nou model agrari. Un pastís tan dolç com restringit a pocs –i selectes- paladars.
Mentrestant, la gent com en Pàmies continua demanant a l’Administració que apliqui la llei i que deixi d’afavorir sempre els mateixos. Moltes vegades han fet aquesta tasca quasi en solitari, amb poc suport tant dins com fora del seu sindicat. Però sempre han tingut clara una cosa: davant dels governants que els han volgut fer passar amb passeres, han reaccionat demanant-los fets i no paraules buides de contingut. Una forma d’actuar, per cert,  que no hauríem de menystenir a les Garrigues. Sobretot si volem, de veritat i tot cor, que la terra que treballem continuï sent la nostra terra.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 131 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2003).

diumenge, 13 de novembre del 2011

Prendre la iniciativa

Les Garrigues és una comarca profundament desequilibrada. Si en volguéssim fer un ràpid esbós, la podríem dibuixar com una balança amb un plat a punt de tocar a terra i l’altre amunt, ben amunt. En un extrem, la majoria de la població, de les indústries, de les empreses de serveis i de comerç al detall. I en l’altre, la força de les explotacions agràries i de les cooperatives com a únic –i feble- element de contrapès.
Això és, precisament, el que passa avui en dia: l’eix Juneda-les Borges-Arbeca concentra la majoria dels elements de creixement de la comarca, i l’àrea que conformen pobles com la Granadella, el Soleràs o Juncosa en resten privats per una deficient xarxa de comunicacions, per l’aigua d’un canal que no arriba o per un despoblament tan evident com amenaçador.
Però entre tots hem de posar fil a l’agulla per començar a equilibrar la balança. I aquesta tasca, primer que res, necessita d’un lideratge decidit dels pobles que compten amb més recursos. Arbeca, Juneda i les Borges han de comprendre que no poden continuar tancats en si mateixos, vivint una realitat que no va gaire més lluny de les relacions que s’estableixen entre ells. Han de mirar més enllà i comprendre que són la locomotora que ha d’estirar tota una comarca. Han de prendre la iniciativa.
En primer lloc, han d’apostar fort per l’Eix de les Garrigues. Han de prendre consciència que no només es tracta d’una carretera que ha de cohesionar un territori, sinó que l’extrem sud –el tram que va de Bovera a Flix- significa la veritable porta d’entrada a les Terres de l’Ebre. Amb totes les implicacions econòmiques que això comporta. I és que, si ho pensem bé, no tot es limita al flux de mercaderies que transita per la carretera de Tarragona.
En segon lloc, han de reclamar amb més contundència el Canal Segarra-Garrigues. El progrés de pobles com Castelldans o l’Albagés en depèn en bona mesura. I també que el futur de molts dels seus vilatans vagi lligat al conreu de la terra. Si no s’opta per aquesta via, llavors no tindran gaire sentit les queixes en cas que la Fira de l’Oli perdi vitalitat i expositors. I és que, si ho pensem bé, no per disposar de l’aigua dels Canals d’Urgell s’han de considerar cobertes les necessitats hídriques d’una comarca.
A continuació, han de denunciar davant les institucions el despoblament galopant que pateix la comarca. Granyena, el Cogul, els Torms... Alguns d’aquests pobles no han tingut més remei que tancar les escoles per manca d’alumnes, i sembla que la tendència pot contagiar-se en un futur a pobles més grans. Per tant, és precís que s’exigeixin solucions, o contraprestacions si la tendència és irreversible. I és necessari que aquestes peticions sorgeixin dels llocs on hi hagi més gent, per tal que la seva veu sigui escoltada de forma més nítida i forta. Els problemes d’una comarca, si ho pensem bé, no es limiten als que afecten els nuclis més importants de població.
Arribats a aquest punt, voldria deixar clara una cosa: un lideratge com el que es proposa s’ha d’exercir, però també s’ha d’acceptar des de l’altra banda. I s’ha d’acceptar de bon grat i amb actitud de plena col·laboració. No pot ser que uns es queixin de la seva dissort i llavors no facin res per pal·liar aquesta situació. O que esperin que els altres els facin la feina. O que considerin que ells sols ja s’arreglaran, que els “centralistes” no hi ha de fer res, al seu territori. Pensem-ho bé: si es vol aconseguir alguna cosa, s’ha d’intentar amb tots els recursos a l’abast. I la majoria dels recursos, no ho oblidem, es concentren a les Garrigues Baixes.
En conclusió, el desenvolupament de les Garrigues no depèn tant d’una injecció econòmica, sinó d’una actitud. Una actitud que ha de deixar de ser lamentacionista, catastrofista, i que ha d’evolucionar cap a una altra de més dinàmica. Una actitud de lideratge, exercida pels que es poden fer sentir més bé, més clar i més alt davant dels que manen. L’eix Les Borges-Juneda-Arbeca no pot defugir aquest paper, que m’atreviria a qualificar de decisiu i cabdal per al futur de la comarca. Han d’estirar del carro, han de prendre la iniciativa si realment volen equilibrar la balança i situar-la, algun dia, en horitzontal.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 130 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2003).

dijous, 10 de novembre del 2011

Articles revista Fonoll

A partir de diumenge que ve, i no sé amb quina periodicitat, penjaré els articles que vaig publicar, des de l'any 2003, a la revista Fonoll de Juneda. Dic que no sé cada quants dies perquè he de passar els articles de paper a ordinador, atès que només els conservo en suport paper, i això és una matada. Per tant, a poc a poc i amb bona lletra. I, tot i així, sempre s'escapa alguna falta d'ortografia!

diumenge, 6 de novembre del 2011

Lawrence de les Garrigues

A la pel·lícula Lawrence d’Aràbia, el príncep Feisal assegura al tinent Lawrence: “Cap àrab estima el desert. Estimem l’aigua i els arbres verds. I al desert no hi ha res. I no hi ha home que no necessiti res”.
Els garriguencs no estimen el desert. De bon grat canviarien el terròs i la pedra resseca per l’aigua del Segarra-Garrigues i esteses de verdor fins on arriba la vista. Però xiquet, s’han de conformar amb el paisatge que els ha tocat. No els queda més remei.
Tot i així, arriba un dia qualsevol de tardor, un dia radiant i càlid, o bé mig ombrívol i esquitxat de núvols blancs, o un dia verd i ufà perquè ha plogut bé, o un dia de cel rentat, o un dia gris i temperat, o un dia clar i ben perfilat, i la salvatge garriga és un bé de Déu. El fonoll grogueja, els ametllers s’han alliberat de les –poques- ametlles que carregaven i les olives s’engreixen i trenquen de color. En dies així, els garriguencs es retroben amb el seu paisatge, el redescobreixen, el flairen amb ulls nous. I, mentre no es giri vent o la broma no s’aplani, fins i tot poden admetre que no s’hi viu tan malament. 

Nota: Aquest article apareix al número 305 del quinzenal SomGarrigues (del 28 d'octubre al 10 de novembre de 2011).

dijous, 3 de novembre del 2011

Club de lectura de Santa Bàrbara

Divendres 28 d'octubre vam comentar Oli en un llum al Club de lectura de Santa Bàrbara. Va ser una estona agradable, entranyable, molt constructiva. Perquè vaig recollir les impressions dels lectors i lectores respecte a la novel·la i en vaig treure coses que es podien millorar (com bé va dir el Francesc). I perquè vaig veure que la història que s'hi explica arriba molt a la gent de les Terres de l'Ebre, potser perquè hi ha molts olivers i (cada cop menys) pagesos. I, sobretot, perquè vaig veure que el recorregut d'Oli en un llum ha estat llarg... I més que ho serà! Des d'aquí dono les gràcies al Dani i la Carmen, i a tots els altres membres del club de lectura planer, per haver volgut comptar amb mi.

I fins la propera, eh?