dimecres, 28 de desembre del 2016

Foteta


FOTETA

Sóc un foteta
No me’n puc estar
Faig la conyeta
Del colgat i el sa.

Batejo el veí
Enredo l’amic
Imito el cosí
Me’n ric del cacic.

Ser un foteta
No surt mai de franc.
Tinc l’escopeta
Que m’està apuntant.

Si me’n vull burlar
Dels vius i dels morts
He de suportar
Ser l’ase dels cops.

dijous, 22 de desembre del 2016

Ni broma que no s'acabi


L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.
Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.
Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferir-te la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.
Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.
Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.

Nota: Aquest article apareix al número 439 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de desembre de 2016).

diumenge, 18 de desembre del 2016

Bibliobús


BIBLIOBÚS

La biblioteca que més m’agrada
Creua la plana, s’enfila al turó
Vora la plaça planta parada
Llibres que esperen la mà del lector.

Quan la canalla surt de l’escola
Berena lletres, imatges i sons
Lo terra vibra, lo cap s’envola
Guaiteu les cares: feliços i bons.

Corren les busques, lo temps desfila
Renou de relleix fins l’últim bufit
La porta es tanca, lo bus s’avia
Camí del següent vilatge amb delit.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Presentació d'Oli en un llum a les Borges Blanques (26/1/2008)


OLI EN UN LLUM A LES BORGES BLANQUES (26/1/2008)
Ara us explicaré com va sorgir, o com diria jo que va sorgir, la idea d'escriure una història de pagesos garriguencs. Fa vora set anys, jo ja tenia la idea que volia escriure alguna cosa, però no sabia quina. Després de pensar molt, vaig arribar a una primera conclusió: no volia escriure una altra història sobre la gran ciutat. Era un terreny que, tot i haver-lo freqüentat durant els anys d'universitat, no coneixia prou bé, no m'hi sentia com un peix a l'aigua. A sobre, n'hi havia que ho havien fet tan bé que em semblava impossible arribar-los ni a la sola de la sabata. Me portaven, si em permeteu la comparació hípica, de curses de cavalls, uns quants cossos d'avantatge.
Avantatge. Aquesta paraula enllaça amb la segona conclusió a què vaig arribar. En quin terreny els podia portar avantatge a tota aquesta gent, grans escriptors i escriptores? En la realitat dels pobles de la Catalunya rural, més concretament els pobles de les Garrigues i part del Segrià. Jo sóc de Sarroca, i m'he mogut bastant per la salvatge garriga, per tots els pobles que un dia no gaire llunyà, segons diuen els que manen, estaran regats per les aigües del Segarra-Garrigues.
Per tant, havia de fer una cosa d'aquí. Però no només per sentir-me còmode, per no haver-me de documentar, d'investigar, de passar hores i hores en arxius i biblioteques, no. Ho havia de fer, i aquí ve la tercera conclusió, per reivindicar la Catalunya no metropolitana, la Catalunya que hi ha més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
No voldria que les meves paraules fossin considerades com una mostra de ressentiment cap a la capital del nostre país, lo cap i casal que diuen. Mai de la vida. Barcelona ha estat, és i serà la capital de Catalunya. A tots els efectes. Lo que passa, és que entre tots, hem de trobar la manera de mitigar, de suavitzar, de contrarestar lo seu centralisme. Amb la Fira de l'Oli, fixeu-vos-hi, any rere any, això es va aconseguint. Durant uns pocs dies, i ni que sigui per seguir la precampanya electoral, diguem que els focus s'encaren cap aquí, cap al pavelló Francesc Macià, cap als estands de cooperatives i molins d'oli, d'empreses que d'una manera o d'una altra tenen a veure amb l'oli d'oliva verge extra. I amb la meva novel·la, també intento aconseguir això mateix que deia de la Fira de l'Oli: enfocar lo centre d'atenció cap a una comarca, les Garrigues, que habitualment queda fora de les atencions de poders polítics, econòmics i mediàtics.
He centrat la història en les Garrigues, la seva gent, els seus paisatges, la seva forma de parlar. Una forma de parlar aspra i dura com lo secà, però no per aquest motiu mancada d'expressivitat, de força, de contundència, de matisos. Una parla lligada al territori, a la meteorologia, als fruits del camp, una parla plena, pleníssima, de locucions i frases fetes, de jocs de paraules, de diminutius i augmentatius, de comparacions, de mots bellíssims. Una parla, la garriguenca, que té les seves arrels molt avall però que evoluciona, que canvia, que sempre verdeja després de cada ruixat.
I ho he fet com si fos la cosa més habitual del món. Ho he fet sense tenir en compte si els altres podrien menystenir, ignorar, fins i tot ridiculitzar una història on sortissin pagesos, ramaders, manobres, mestresses de casa, repartidors de missatgeria, mossos d'esquadra, jubilats que van a fer el cafè després de dinar o de sopar. I ho he fet perquè crec que és així com mos volem veure nosaltres, però també com mos volen veure molta gent de la capital, més de la que mos pensem. Francs, sincers, sense complexos, sense por al què diran si parlem així o aixà, sense cap concessió al tòpic ni a la queixa eterna, contents de ser com som, ni per davall ni per sobre dels altres. Simplement iguals, però diferents, que diria aquell. Moltes gràcies.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Ametlla


AMETLLA

Flor de calç del nostre hivern
estens tovalles galanes
I escampes perfum etern
A bancals, feixes i planes.

Ametlló primaveral
Frisança de nin i nina
L’esberlen amb lo queixal
En cerca de gelatina.

Ametlla de fi de calor
Arrugada i esquellada
Te fan caure amb lo bastó
Te busquen amb la mirada.

Fruit sec de vinosa tardor
Sac ple de llargues pelades
Lo forn envermelleix d’ardor
Avui, ametlles torrades.

divendres, 2 de desembre del 2016

L'espona


L’ESPONA

L’oncle Ignasiet de Casa Malena
No era gaire amic de les arts
Ni llibres, ni musiques, ni escena
Son món era el tros, la plaça i lo bar.

Però quan sortia de Sarroca
Pel camí que mena a l’Extremera
Sempre parava al mateix rogle:
Davant d’una espona dreturera.

Pedres grosses, fortes, mascarades
Ni una sortia de la filada
Quatre pisos de roques cairades
Paret recta, noble i ben plantada.

I l’Ignasiet de Casa Malena
Que no era molt amic de les arts
Es rendia enfront d’una espona

Que un mestre va alçar al mig del secà.