dijous, 24 de desembre del 2015

En sé d'un Nadal


EN SÉ D'UN NADAL

En sé d'un Nadal
humil i llunyà
petit i cordial
de bon conformar.

Quan hom no espera
el do és més gran
rialla sincera
ulls espurnejant.

No manca ningú
el dinar és complet
hi són ells, hi ets tu
beneït banquet.

En sé d'un Nadal 
senzill i proper
on gaire no cal
per passar-ho bé.

dijous, 10 de desembre del 2015

Presentació d'Històries de mar a Salou

Quan em van encarregar aquest llibre, la veritat, no vaig pensar que vindria a Salou. I quan anava recorrent el litoral sud de Catalunya, passant per Cambrils, Tarragona, Torredembarra, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita o les Cases d’Alcanar, entrevistant pescadors i gent de primera línia de mar, no reparava en Salou. Creia que era un poble exclusivament turístic. Però, quina ser la meva sorpresa quan vaig contactar amb l’Eduard Brull, i amb son tio Pepito, de la família dels Cap de Sucre. Perquè ells em van descobrir els orígens pescadors de Salou.
Sovint es diu que l’escriptura, la literatura, comença amb un full en blanc. Jo hi afegiria el següent: no donis per descomptat on són i on no són les històries, perquè res, res és el que sembla. Aquí, a Salou, no hauria dit mai que hi hauria tanta presència calera, de l’Ametlla de Mar. Fa tres setmanes, jo era a l’Ametlla de Mar, a la Cala, presentant aquest mateix llibre, i el regidor de Cultura d’allà me va dir que tenia família aquí. Ell se diu Vicent Llaó. Hi ha algun Llaó a la sala? També vaig descobrir la petjada rapitenca, o de les Cases d’Alcanar, de l’Ampolla  o de l’Hospitalet de l’Infant, o l’empremta valenciana –Peníscola, Vinaròs, Benidorm. Tots aquests pescadors van emigrar dels seus pobles i es van establir aquí, i van ajudar a fer el poble gran.
Quan l’Eduard Brull m’explicava que, per recordar els orígens pescadors  de Salou, practicàveu la pesca del rossegall a l’estiu, em vaig sentir com si hagués descobert un tresor amagat. I quan m’explicava que portàveu tantes edicions de la Festa del Calamar, la 41 aquest any, me van vindre al cap unes quantes paraules: persistència, continuar, paciència i fins i tot tossuderia. Tossuderia dels que volen recordar, any rera any, els seus avantpassats i els seus oficis.
Moltes gràcies.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Ignasi Revés)

La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports. Així comença lo capítol “Ximo, el Carboner” del llibre “Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre”. Aquest és un capítol molt especial, perquè lo Ximo també ho era. No era ben bé un pescador, era un rodamón de la mar. Un bohemi. Havia viatjat, havia llegit, parlava idiomes... Ell no era com los seus companys pescadors rapitencs, que són d’un caràcter més pràctic, ell era un teòric. Un teòric de la mar, i també de la vida.
Poc m’imaginava que, lo dia que el vam entrevistar, lo Pep Carcellé i jo, seria la primera i l’última vegada que el veuria. No va ser gaire estona, 45 minuts de gravadora, però de les seues paraules en va sortir molt suc. Molt. I mira que fotia un fred! A l’aire lliure, en una terrassa de la plaça de Carles III, al mes de gener, amb un fred que me pujava pels peus... Curiosament, és a la Ràpita, dels llocs on recordo haver passat més fred –dis-me estrambòtic, Pep. Bé, bromes a banda, després que el Pep me digués que lo Ximo havia mort, set o vuit mesos d’haver-lo entrevistat, me vaig sentir com si jo hagués escrit lo seu testament. Perquè aquest capítol, lo seu capítol, se pot llegir com lo resum de la vida del Ximo. I, si per a mi és difícil encarar-me a totes i cadascuna de les persones sobre les quals he escrit, perquè potser no se prenen bé lo que he escrit, encara ho és més fer-ho a persona que ja ha marxat. Estaria content, ell, de les meues paraules? Jo no ho puc saber. I és una cosa que em desorienta.
No us enganyo si us dic que, molta gent que s’ha llegit lo llibre, anomena lo capítol del Ximo com un dels capítols que més han agradat. Un recorda la militància anti-Pla Hidrològic del Ximo, l’altre compara la frase La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports amb l’essència, lo significat de la literatura, i un altre destaca que ell mateix s’assembla al Ximo, perquè acostuma a fer lo contrari del que s’espera d’ell. Com deia al principi, un capítol molt especial.
I lo capítol on surten Paco Mayan, Rafel lo Palmero i Eusebio Rosales, titulat “La gran família”, és lo retrat general dels pescadors rapitencs. Jo sempre dic que lo dia que vaig parlar amb aquests tres personatges –perquè són Personatges, Pep- me vaig graduar. Perquè, gestionant tot aquell raig d’informació marinera que em van proporcionar, me va semblar com si estigués fent un examen. “Com ho poso, tot això tan gros?”, me preguntava. Vaig haver de retallar, i me va saber molt greu, perquè allí hi havia informació molt valuosa que es va quedar pel camí. Però s’havia de fer una cosa genèrica, general, que servís –si me permeteu l’expressió- de port d’entrada, d’aproximació al caràcter dels pescadors rapitencs.
Aquí teniu un llibre d’històries rapitenques, però no només rapitenques. Hi ha històries caseres, caveres, ampolleres, caleres, cambrilenques o serrallenques. Si no us fa res, féu un exercici: aquestes històries que han passat a altres pobles de la nostra mar, us podrien haver passat a vatros? O als vostres avantpassats? Lo que diuen los atres de la mar, que no poden viure sense veure-la, sense tocar-la, sense olorar-la, sense sentir-la, ho firmaríeu vatros? Tu podries afirmar, Pep, lo que afirma lo Ramon Forner de Calafell, per exemple? O vatros, pescadors rapitencs, podríeu afirmar, com afirmen molts pescadors en aquest llibre, que lo pescador és un ésser competitiu, ajudat i que sempre vol lo contacte, la campanyia, la companyonia dels altres?
Una de les coses que volia, quan escrivia aquest llibre, és que la gent de primera línia de mar s’hi veiés reflectida, emmirallada, en aquestes pàgines. Que fos un retrat fidedigne de la gent de la mar. Que se’l llegís un pescador rapitenc, per exemple, i conclogués: “Pos sí, natros som així!”

Moltes gràcies.

dilluns, 30 de novembre del 2015

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Pep Carcellé)


Històries de mar de la Costa Daurada i el delta de l’Ebre
d’Ignasi Revés

Llibre d’olor de iode i regust de sal, de prop per anar lluny
En principi, potser abans de l’estudi o del comentari pròpiament dit del llibre, m’agradaria apuntar el fet d’iniciar i d’acabar aquest camí de mar amb la il·lustració de cal·ligrames, al més pur estil Salvat-Papasseit, cosa que em fa pensar en un Ignasi Revés que millora i innova alhora el seu propi estil literari. Aquesta mena d’ona, vull creure que representa el contingut didàctic de l‘obra amb les històries que van i vénen com la mar, salada en aquest cas, i com els seus protagonistes, amb la seva personalitat, sensibilitat i generositat; i, fins i tot, m’atreviria a dir que és com la mateixa vida: un anar i tornar, a vegades dolç i calmós; altres, ple de ruixims i de colls de mar, tal com indica alguna d’aquestes històries. Sens dubte, mai més ben dit, “llibre de prop per anar lluny”. Prop: al nostre Delta i a la nostra també Costa Daurada, amb paisatges, senyes, climes, tempestes i aventures, com també per la proximitat dels personatges que hi apareixen. Per anar lluny: en la nostra ment, en la reflexió i en la imaginació que ens estructura de forma guiada el propi autor.
És digne d’esment també, que el fet de literar històries, de boca de vells personatges a partir de les seves pròpies experiències personals, és una tasca tan poc fàcil com complexa. L’Ignasi Revés, entre altres coses, ens educa de forma amena a partir d’aquestes històries de mar i dels homes del lloc, amb una aportació de coneixements, molts, nous, que tanmateix no tothom coneixerà no només pel que fa al lèxic i a les expressions populars que empra sinó per la informació en general que ens llega. D’aquesta manera tan original, sembla que tots els pescadors parlin igual, però ho fan segons la geografia que els abraça, que realment identifiquen i caracteritzen amb les paraules de la seva mar i, sobretot, ho fan a la seva manera, “tal com raja”, amb tanta puresa  com  sense norma! L’única norma que hi ha a la mar és que aquell que surt a pescar, hi ha de tornar sa i estalvi, i si porta més peix que menys, encara millor.
Tal com ens diu qui prologa el llibre (Baltasar Casanova), l’Ignasi Revés, després d’haver oït atentament la història que enregistra i d’haver escrit les notes a recordar en la seva llibreta, ens serveix o ens torna amb el seu característic  estil no només una pàgina sinó moltes mostres de bella literatura, de forma especial, amb la sensibilitat que el caracteritza i el punt just de gràcia que requereix l’escrit perquè ens arribi als lectors. Certament, diu Casanova “...va més enllà i cerca en el fons de les paraules l’essència de la història que escolta, de la vida que se li ofereix, i ho transmet amb la mateixa senzillesa que li és contat...
A més del pròleg, d’una banda, el llibre consta de dinou capítols que musiquen l’estructura d’aquesta salada bellesa d’històries tan sinceres com humanes i, en gran part, gracioses, sobretot per la innocència i la picardia alhora dels personatges que hi donen tanta vida com el mateix autor. Dels dinou capítols, n’hi ha quatre, el primer dels quals porta el nom de Ximo el Carboner, l’emblemàtic i mai oblidat Ximo, Joaquim Esteller, tot un vell llop de mar rapitenc, que com ell ben bé diu en aquestes pàgines va conèixer “cinquanta-quatre països del món”, que no és poca cosa ni ho pot dir tothom. En fi, llegir Ximo és tot un privilegi, ja immortalitzat tant en la nostra memòria com en aquest llibre. Després en dedica tres més, un a Cap de Sucre, un al Tio Gel i un altre a Pepito Manchón, personatges tots també molt característics en el seu lloc, l’Ampolla, la Cala i les Cases d’Alcanar, respectivament.
També voldria destacar, d’altra banda, altres personatges populars, com l’emblemàtic tio Pequeño, de la Cala, en podríem dir, la sana gràcia personificada, de qui s’ha cantat i es canta amb alegria en festes. Gent –diria jo- digna de ser immortalitzada tant en cançons com en llibres, com aquest. O el mateix mossèn Muntanyola, que el van enviar d’un cul de món, Guimerà, a un món de culs, Salou, sobretot a l’estiu.

La geografia marina que abraça el llibre, tal com indica el seu títol, són els pobles de la Costa Daurada i del delta de l’Ebre, ordenats per capítols: Cambrils, la Cala, l’Ampolla, el Serrallo (Tarragona), Calafell, Vilanova i la Geltrú, Les Cases d’Alcanar, la Ràpita, Salou, Torredembarra, Altafulla, Deltebre. Justament tots aquests pobles, amb el parlar dels seus personatges, caracteritzen a la perfecció cada lloc amb la història que conten.
Pel que fa a la llengua, tal com esmentava abans, d’aquests pescadors, val a dir que l’aportació de lèxic propi fa que s’identifiquin perfectament amb el seu territori. Vegeu: al tanto, anar a pico, arriar, arriero, arroplegar, betzina, cabildo, camarada, cànim, domenge, entropessem, escarbar, espenta, fato, fenya, flare, graciosa (gasosa),  gavilà, ginoll, grúmol, manoseta, menejar, marc, nansa, llangostí, orsa, polp, probe (pobre), prova (proa), remendar, sàrsia, sardina de casco, sàssola, sépia, tassergal (peix), unflar, tomacons, xeic, xiqüelos, xiribec (pèsol), xompo, xubasquero...
Encara apareixen més paraules que naveguen amb els pescadors per les nostres terres i mar: adiós muy buenas, al dedillo, abuelo, algo, antes, arrastre, a la bretxa, barco, barbaridat, bombilles, a bordo, caladero, camilla, camillero, claro, casi, caramelo, casilla dels carrabiners, companyero, cego, cuidadu, crio, currican, carburo, detràs, disfruta, emplear, embustero, enrotllar, gastos, jefa, juerga, loco, llimpia’l, metros, ola, passar per l’aro, pataca, pato, planos, porvenir, pos, puesto, puro i duro, i pico, termo, tio, tocino, tubos, umple...
Sense abandonar encara el tema lingüístic, continuo amb la morfologia, destacant l’ús de l’article tan nostre, lo.  Podem observar els demostratius: est, este, esta, aquet, aqueta; els pronoms: natros, naltros, naltrus; els possessius mon i ton; els adverbis allavons, allavontes, llavons i llavors. La pronominalització: mo’s (ens ho), mo’l (ens el), mo’ls (ens els)...
I, quant als fenòmens més curiosos en la morfologia verbal apreciem la inflexió o tancament de “e” en “i” (menjar-minjar), la forma “tens” en “tins” o “tinen” (Deltebre). La reducció del diftong “ei” en “i” (deixarem-dixarem, dixar, divertix...). El canvi dialectal de “i” en “e“ occidental nostre (valgue, pugue). Les velaritzacions, post diftong dialectal, haigue, vaigue, veigues. Els reforçaments dels imperfets de subjuntiu aguts en –essa ( portés-portessa, costessa, fossa...). Infixos verbals, com “adeprenent”. Monoftongació del diftong “eu” en “o” (veure-vore). La reducció de l’element pretònic inicial (anat-nat). I, diverses deformacions dialectals naturals: nascut-naixut, fotre-fumbre, saber-sapiguer, agafar-pillar... La reducció del diftong creixent (veient-nos-veent-mos). Reduccions en la pronominalització verbal: nem-se’n (anem-nos-en), dueu-von (dueu-vos-en), busca’m (buscar-me), deixa’l (deixar-lo), s’esperarem (ens esperarem), amagueu-se (amagueu-vos). La reducció del so bilabial en els imperfets d’indicatiu (anàeu i posaen)...
He apreciat tantes coses importants en aquestes 118 pàgines!
Aquestes històries les considero totes tan atractives de llegir com curioses i riques a l’hora d’imaginar. Ara mateix penso en un pare i el seu fill que van en una barqueta, i el més jove pregunta: -Pare, quin és este peix?, i el pare, sense aixecar el cap, mentre triava el peix, contesta: -Boga, fill meu; boga! Aquest es referia a una espècie de peix anomenat boga. I, així, aquesta situació es repetí diverses vegades: -Pare, quin és este peix?, preguntava el fill; -Boga, fill meu; boga!, contestava cada vegada el pare. Es passà tot el dia vogant el pobre noi.
No menys importants són, també, les històries, que jo no sabia, dels ports d’alguns pobles, com el “port fantasma” de Torredembarra; o la curiosa manera que es construí el port de les Cases d’Alcanar, que es pensaven que l’havien dissenyat a l’inrevés.
Però, sobretot, per anar acabant, incideixo en les persones una altra vegada, ara que està de moda el complex tema de la immigració, com ja fa anys. En aquest llibre també apareix la gent que se’n va anar d’un lloc a un altre per millorar en la vida, qui no ho faria? Gent de Vinaròs, de Les Cases, de la Ràpita, de l’Ampolla i de la Cala, que han pujat amunt, a Cambrils, a Salou, a Tarragona, a la Barceloneta, a Arenys de Mar... que un dia van decidir atracar  en algun port d’aquests i s’hi van quedar. Malament, o, pobret d’aquell que per les circumstàncies no s’ha pogut moure en tota la vida de casa!
Els noms i els malnoms d’aquestes persones que apareixen immortalitzats i que donen vida al llibre són els següents: l’Andalús, lo Barquer, Batistet, Boca de Bou, Canalero, els Catalins, Calau, Cansalada, Cap de Sucre, Catxap, lo Carboner, de Carn Crua, Colomo, Coto, la Chacho, d’Espina, Favota, de Garcés, Garreto, Garrofero, Garrutxero, Gel, Joaquinet, la de Lluc, Macianet, Manchón, Marchena, Marianet, Matxitxa, Mayan, del Mico, Moquet, lo Moro, Naseres, Netet, Noro, lo Palmero, de la Parrota, Patxitxa, los Pedaços, lo Pequeño, Peret, Perico, los Pistoles, la de Ponsa, los Poricos, Ramoncín, de la Rata, del Roig, Rom, Ros de la Guita, de Titella, Tonet, de Tono, de la Tortosina, de les Treballes, el Vermell, Vueltas, Xirrita, de la Xolina.

En fi... l’Ignasi Revés, a més d’homenatjar Ximo el Carboner i més gent, com acabem d’observar, dedica el capítol “La gran família” a la Ràpita, a la nostra gent, a la importància del nostre port natural i pesquer, la llotja... que encarna en tres persones que van estar amb l’autor: Eusebio Rosales, Paco Mayan (lo Garrofero) i Rafel lo Palmero. Tal com diuen aquestes pàgines “Els rapitencs són passionals, extravertits i xerraires. Són uns privilegiats i ho saben”. Potser sí! I, concretament, caracteritza la figura del pescador:
El pescador rapitenc és directe. Parla clar. És de bar i de xalera”.
El pescador rapitenc és treballador, modern, innovador i cosmopolita
El pescador rapitenc viu el dia i viu al dia. És pinxo, lluït i desinteressat. El pescador rapitenc forma una gran família. I, si li caieu en gràcia, també vosaltres sereu família seva
Certament, la gent de mar, la gent d’aquí, a mi em passa, com diu Cisco Baraiguet a Baix-a-Mar: “El fet d’estar alguns dies lluny del mar, desorienta; si no veus l’aigua, és com si et perdessis”.
Finalment, imaginar per imaginar, perdut o no, m’agradaria, encara que fos en somnis, que el president de la Confraria Verge del Carme, a la cistella de Nadal, o més tard, o per Sant Jordi, tant se val, regalés aquest llibre a cada pescador, seria tot un detall, de mar i de cultura, o, de cultura de mar.



Pep Carcellé Freixas

dissabte, 14 de novembre del 2015

Presentació a Reus d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

Aquest llibre no l’havia de fer jo. L’havia de fer un altre, però no tenia temps. I em va recomanar a mi, la qual cosa li agrairé tota la vida. Aquest home es diu Baltasar Casanova -qui firma el pròleg d’aquest llibre-, i havia llegit el meu últim llibre fins al moment, Esmorzars de l’Ebre. Ell va tenir clar que havia de ser jo, qui havia d’escriure aquest llibre. I em va facilitar el contacte  amb la Judit i el Xavier, els meus editors de Sidillà. Un dia d’hivern, gris, ventós, ens vam trobar al Déu n’hi do, a la plaça del Mercadal, aquí a Reus, i vaig acceptar l’encàrrec.
Aquest, en un principi, havia de ser un llibre de llegendes. La continuació de Llegendes de mar de la Costa Brava, escrit per Miquel Martín i també editat per Sidillà. Però, des de la primera entrevista, em vaig trobar que els pescadors d’aquesta mar, la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar, no en gastaven, de llegendes. Curiosament, eren especialistes en tocar de peus a terra. Perquè, per treballar enmig de la mar, s’ha de ser molt pràctic, molt pragmàtic, i per molt que s’encomanin a la Mare de Déu, o que facin conjurs al Déu dels Vents, els pescadors no se’n sortiran si no és amb les pròpies forces i coneixements.
Les llegendes, però, van resultar ser els mateixos pescadors i la gent de primera línia de mar. Perquè he descobert persones molt especials, molt diferents. Diferents de nosaltres, gent de terra endins, però també diferents entre ells mateixos. Cada entrevista, cada capítol, aporta una mirada –o diverses mirades- sobre la mar per part de la gent de la mar. I un podria pensar que sempre és la mateixa mirada, però no és així. En tot cas, són complementàries. Cadascú aporta el seu matís. Cadascú pinta la mar a la seva manera.
Mirat així, sí que ha sortit un llibre de llegendes. I m’atreviria a dir més: aquest és un llibre de Caràcters, en majúscula, perquè els perfils de cada personatge estan molt ben definits. Quin caràcter el de Vicent Margalef, de l’Ametlla de Mar, i de Carlos Rom, de Cambrils, i de Ximo Carboner, de la Ràpita, i del Ros de la Guita, del Serrallo, i de tots els que naveguen en aquest llibre!
I ajuda a definir-los, als personatges, la llengua que parlen, les paraules que fan servir. He volgut respectar, i els meus editors també, la particular llengua que parlen a cada poble de la nostra mar. Perquè no parlen igual a Calafell que a Deltebre, ni a Altafulla que a l’Ampolla. Paraules referides al vents, als estris de pesca, al nom dels peixos, frases fetes que beuen de la cultura de la mar... El llibre n’és ple.
Però aquest, deixem-ho clar, no és un llibre de llegendes. És un llibre de les històries que m’han contat la gent de la mar. Un llibre d’històries. Una història d’històries. Perquè en aquest món, tothom té una història per contar. Tothom, sense excepció. Qui no podria explicar, doncs, la seva particular història amb la mar, aquest element que tant fascina, que enganxa tant, tan canviant de forma i color, amb aquell aroma tan particular?
El resultat, el trobareu a les pàgines d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. No us voldria avançar gran cosa: voldria que us hi endinséssiu com m’hi vaig endinsar jo el primer dia que vaig entrevistar el primer pescador. Jo només sabia que no sabia res, i això era el més bonic de tot. Que no sabia res.
Per cert, no us penséssiu que ara sé gaire cosa més. Però no es tracta d’això. Sabeu de què es tracta? Que sigueu vosaltres, tots i cada un de vosaltres, els que vulgueu saber-ne més. De la nostra mar, i més enllà de la nostra mar.

Moltes gràcies. 

dijous, 29 d’octubre del 2015

Fato i lletres

A la segona taula rodona gastronòmica, el Baltasar Casanova va dir prou. Ja n’hi havia prou, de xerrar tant de menjar sense fato a taula. Ens va proposar, al Vicent Sanz, al Raimond Aguiló i a mi, que anéssim a esmorzar al seu poble, a Deltebre. I vam entaular-nos a Casa Paca, a Riumar, davant d’unes ortigues i una anguila amb suc.
Hem fet més esmorzars: a l’Hostal Sport de Falset, a la Font de la Salut de Traiguera i al Racó de Sarroca. Se’ns han afegit més escriptors: Fede Cortés, Armando Vericat i Ramon Camats. Hi hem manifestat la nostra estima per les lletres, la teca i el vi. De resultes del vi, en un d’aquests esmorzars, ens vam batejar com a “Fato i lletres”. I sembla que el nom ha fet fortuna.
Poques coses hi ha més boniques, per a un escriptor, que parlar de llibres mentre s’afarta. Filosofar quan desfulla una carxofa, explicar un argument mentre treu el cul d’un caragol, recitar poesia just abans de punxar una mandonguilla, bastir nous projectes literaris després de rostar una volada de tords… El menjar adquireix una nova dimensió, i la literatura és una ona que s’expandeix.
Fa mesos de l’últim “Fato i lletres”. Algú em va maldar per fer-lo pujar al Castell de Sarroca després d’esmorzar. I es lamentava com és que no havien previst un ascensor per a escriptors.
Jo li vaig contestar que en podíem parlar… Al proper esmorzar.

Nota: Aquest article apareix al número 410 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de novembre de 2015)

diumenge, 6 de setembre del 2015

Corre

Vaig començar a córrer, mig en broma mig seriosament, a la Volta al Pantà d’Utxesa d’enguany. El David Tomillero m’hi va animar i jo, que no sé dir que no, vaig prendre la sortida. I la cursa encara dura.
Sovint penso que córrer és com escriure. En primer lloc, totes dues són professions solitàries. L’escriptor s’ha de tancar en si mateix, ha de suprimir tota interferència externa per centrar-se en el seu treball. El corredor, de la seva banda, també ha de crear un món interior que l’ajudi a tirar milles. Les cames són les que es mouen, sí, però el cap és qui mana.
En segon lloc, ambdues són activitats incertes. L’escriptor no està mai segur si acabarà el llibre, perquè a vegades s’encalla, no avança i és a punt de llençar la tovallola. Fins i tot, n’hi ha uns quants –entre els quals m’hi compto- que s’esgarrifen: “I si la palmo abans d’acabar?”. El corredor potser no té tanta por de dinyar-la, però també és un oceà de dubtes. Si arribarà a la meta, si farà un bon crono, si les cames li respondran, si tindrà calor o fred, si es fotrà de lloros…
I en últim lloc, les dues són activitats profundament addictives. Si al corredor, o l’escriptor, li agrada de veres allò que fa, no en podrà prescindir mai més. Ho portarà a la sang, al moll de l’os, a l’ànima. I, quan enllesteixi l’obra, o completi la cursa, ja estarà pensant en la següent.

Nota: Aquest article apareix al número 406 del quinzenal SomGarrigues ( de l'11 al 24 de setembre de 2015)

divendres, 21 d’agost del 2015

El germà difícil, d'Andrea Rodés

La família Juliana ha de pujar al tuc de Mulleres, a la Vall d'Aran. El que havia de ser una simple excursió, es converteix en un viatge molt més dur, el que mena als paisatges més desagradables de l'interior dels protagonistes. Andrea Rodés basteix una trama àgil, intrigant, irònica i en la qual no plany -en absolut- les classes benestants barcelonines. Una novel·la molt recomanable.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Sóc terrista

El Ros de la Guita m’explica que, quan els mariners del Serrallo es volen faltar, exclamen: “Calla, terrista. Que ets un terrista!” Terrista, admirable definició: significa tot hom que no és pescador. Un mot clar, senzill, precís.
Durant dos anys, he après paraules com aquesta recorrent el litoral sud de Catalunya, de Calafell a les Cases d’Alcanar, passant per Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Vila-seca, Salou, Cambrils, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita. Hi he entrevistat pescadors i gent vinculada a la mar per a un nou llibre, Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Ha estat una experiència rica, sorprenent, emotiva i sobretot molt entretinguda.
Allò que he tingut clar, escrivint aquest llibre, és que, segons la nomenclatura del Ros, sóc un terrista de cap a peus. Això no ho canviarem pas. I que havia de fer un llibre de la gent de la mar per a la gent de la mar, sí, però també per als terristes. Perquè vegin que, més enllà de les barques recreatives, l’escuma de la platja, el rom cremat i les havaneres, hi ha una professió dura, perillosa, desagraïda i en perill d’extinció. 
Jo, ara, la mar me la miro d'una altra manera. Només us diré que, quan arribo a un poble coster, sempre he d'acabar a frec de les barques dels pescadors. I si puc tocar les sàrsies esteses a terra, millor.

Nota: Aquest article apareix al número 404 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 d'agost de 2015)

dimarts, 7 de juliol del 2015

Passa per l'ombra!

A Sarroca ho diem, encara que al cel brillin les estrelles. Després d’un dia de calor assassina, sol maixant, vent desenfornat i pedres que s’evaporen, qualsevol precaució és poca.
A la salvatge garriga, la tradició ens ensenya que la calor no es combat. S’evita. Les hores de calor, a ple sol, només hi ha la gent que es remulla a les piscines. La resta, o són a l’ombra o passen per l’ombra. Aprofiten l’ombra d’arbres, parets i tàpies, cases i magatzems, per anar a la fleca, a la carnisseria, a la farmàcia, a la perruqueria, al metge, a missa o al bar. Canvien de vorera. No discorren pel trajecte més curt, sinó pel més aubac. Travessen la carretera pel lloc menys indicat, pel més exposat. Circulen d’incògnit, camuflats, de puntetes, de perfil, arrapats a les cantonades, per sota de balcons, terrats i galeries. I, quan entre dues ombres hi ha un rogle de sol, agafen embranzida, quatre passetes i ja són a l’altra penombra.
Aquesta actitud de temporada ha acabat influint en el nostre caràcter etern? Podria ser. Perquè, moltes vegades, enlloc d’afrontar els problemes a ple sol, passem per l’ombra. Com si no hi fossin i com si no hi fóssim. Passem de llarg, no els mirem, els ignorem. Així, potser encongeixen o fins i tot desapareixen. Però no se’n van mai. Perquè sempre arriba el moment en què l’ombra s’acaba i el sol ho il·lumina tot.

Nota: Aquest article apareix al número 401 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de juliol de 2015)

diumenge, 3 de maig del 2015

Ànima d'oli

Fa trenta anys, si algú hagués aventurat que vindrien turistes a collir olives, l’hauríem qualificat de somiatruites, poca-solta o, directament, grillat. Una feina que no la volíem ni els mateixos quarteraires, perquè havia d’interessar la gent de fora? Com es podia vendre el patiment? Qui volia comprar la misèria?
Abans era abans, i ara és ara. Trenta anys després, hem canviat molt. A la salvatge garriga, continuem essent materialistes, però hem après a mirar el sol que es pon. Som partidaris de les coses que es poden veure i tocar, de la pluja que espiga l’ordi i el fred que esguerra les ametlles, però ara atorguem confiança –en el pitjor dels casos, el benefici del dubte- a aquelles iniciatives que presenten les Garrigues com a destí turístic.
La Cooperativa dela Granadella i l’Ari Boixader, d’Olea Soul, han trobat la manera de portar turistes a les Garrigues a collir olives. Ho van assajar el desembre passat, i la propera campanya començaran des del primer dia. L’oferta? Esmorzar de pagès; collita al tros; dinar a l’ermita de Sant Antoni; descàrrega de la producció, visita i tast d’olis a la Cooperativa; visita al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya -també a la Granadella-, lloguer de burricletes… 
Som al principi d'una cosa nova, diferent. Tenim tot el camp per córrer. I el més bonic de tot: encara no ho ha vist ningú.

Nota: Aquest article apareix al número 397 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de maig de 2015)

dilluns, 30 de març del 2015

La ruta de la Roca

“No sabem què tenim”, vaig pensar quan visitava la bassa de Sarroca, rehabilitada feia poc. On jugava de xiquet, on creixien les herbotes i cantaven les granotes, es mostrava en tota la seva esplendor. De sota terra, havien aparegut més esglaons, més paret circular i, sobretot, una impressionant llosa de pedra al fons de la bassa. Al costat del camp de futbol, amb una vista privilegiada sobre el castell, teníem un amfiteatre de roca i aigua. I no ho sabíem.
Ara que ho sabem, en podem treure partit. Imaginem: el dia comença al Racó, amb un esmorzar. Quan estiguem farts, no escalfem el cul a la cadira. Cremem l’esmorzar. Arrabal endins, trenquem a l’esquerra i visitem els safarejos. Arquitectura bàsica, pràctica, austera. De roca.
La ruta continua pel camí que travessa la Vall Major. A dalt del camí, hi ha la bassa del poble, documentada el 1800 al llibre La Baronia de Sarroca de Lleida. Dels Santcliment als Matas, de Núria Barrachina.
De la bassa, al castell. Atalaiarem la Guardieta, els Vedats, Utxesa, les Serres Pilans, Sunyer i la Torre del Pau. I homenatjarem la torre del castell, que encara conserva una mala salut de roca. 
I del castell a l'església. La més bonica del meu món. Només la façana plateresca mereix una missa. Querubins, calaveres, savis barbuts, cuirasses, motius vegetals... Esculpits en la roca, en la ruta de la Roca.

Nota: aquest article apareix al número 395 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 d'abril de 2015)

dimecres, 4 de març del 2015

Som garriga

Del SomGarrigues, en puc escriure molt. Al costat de l’Amèlia Martí, la Lupe Ribot, el Ramon Queralt, l’Albert Valero, el Miquel Àngel Sarrà, la Gemma i l’Anna Farré i l’Elies Bosch, hi vaig ser periodista, fotògraf, comercial, administratiu i repartidor de periòdics. Quan vaig plegar, vaig mantenir el contacte amb els articles d’opinió.
En quinze anys, el Som ha estat molt. Ens ha aportat molt. Per sobre de tot, ens ha regalat un adjectiu: garriguenca. El vaig entreveure a les samarretes de l’Ateneu Popular Garriguenc, però m’hi vaig familiaritzar a les pàgines del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Fa quinze anys, pronunciar garriguenca, per a mi, era quelcom estrany, insòlit. El meu poble, Sarroca, pertanyia al Segrià, i les Garrigues significava allò que un dia havíem estat. Ara, quinze anys després d’haver-la llegit, rellegit, interpretat, reinterpretat, viscut i reviscut –la meva dona és arbequina- tantes vegades, ja forma part de mi. I de tots nosaltres, visquem a la dreta o l’esquerra del riu Set. Per molts anys.

Nota: Aquest article apareix al número 392 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de febrer al 12 de març de 2015)

dimarts, 20 de gener del 2015

Oli en un llum, 7 anys

El 20 de gener de 2008, avui fa  set anys, presentàvem a Sarroca el meu primer llibre, Oli en un llum. Érem l'editor de Fonoll Jordi Quer, i els amics David Tomillero i Ramon Camats. Era el diumenge de festa major d'hivern. I va ser l'únic dia, de totes les presentacions que he fet per aquests móns de Déu, en què he estat realment nerviós. Tremolava com una fulla de l'arbre! Per sort, les paraules dels que m'acompanyaven, a la taula i al públic, em van calmar. Una miqueteta...
Per celebrar l'efemèride, us ofereixo la fantàstica presentació que va fer el Ramon Camats aquell dia.

 Em plau molt estar aquí entre vostès per tal de presentar aquesta novel·la d’Ignasi  Revés, i és així per diversos motius, que ara els explicaré. El primer és que l’Ignasi és un amic, un amic a qui vaig conèixer en unes circumstàncies que ara els semblaran a tots vostès una mica curioses. Jo vaig oficiar el matrimoni de l’Ignasi amb la que ara és la seva dona. No dedueixin d’aquest fet, però, que jo sigui un capellà. L’Ignasi em va venir a trobar a l’Ajuntament de Lleida, on feia de Regidor d’Educació, i em va dir que em coneixia pels articles que publico setmanalment a la contraportada del diari Segre, i em va dir que ell mateix també escrivia articles a Som Garrigues. A l’Ignasi li plaïen els meus escrits, de manera que havia pensat que un home com jo seria l’adequat per a casar-lo. Així, aquesta afinitat literària constituí el nostre primer vincle d’unió, d’una amistat que s’ha anat cimentant amb el temps, gràcies a l’intercanvi epistolar a través de l’e-mail (el que són les noves tecnologies, que han permès recuperar el vell costum de la carta, ara ja sense segell ni sobre) i l’intercanvi sovintejat d’articles.
Bé, el cas és que ara l’Ignasi m’honora novament en encarregar-me la presentació d’aquesta seva primera novel·la: Oli en un llum. Hom diria que l’Ignasi, d’aquesta feta, s’ha convertit en un escriptor. En realitat, això no és pas així: l’Ignasi ja era escriptor abans. És escriptor perquè escriu, però aquesta tampoc no és raó suficient. Tots seríem escriptors aleshores: la mera redacció setmanal de la llista del que cal comprar ens hi convertiria. En realitat un escriptor és una persona que té la voluntat expressa d’escriure per a comunicar alguna cosa que ha pensat, que ha viscut o que ha inventat. Per això, l’Ignasi, que ja fa més de quatre anys que escriu articles a la premsa de comarques de manera ininterrompuda, és un escriptor, i dels que exerceix regularment, amb constància. Ha escrit sobre els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli, el conreu del vent, la rivalitat entre els pobles de les Garrigues i d’arreu, l’apressament de la societat moderna, i tants altres temes de contingut filosòfic, sociològic, polític i rural.
En conclusió, el que vull dir amb tot plegat no és altre que aquesta novel·la només confirma, des de la narrativa, una realitat que era palesa en forma de múltiples assaigs breus dels diaris, que és com a mi m’agrada anomenar les columnes d’opinió.
Però anem al cas, sóc aquí per a presentar-vos la novel·la: Oli en un llum. Per cert, que fa temps que no se’n veu, de llums d’oli. Encara en trobareu algun, però, arraconat damunt d’una empostada o penjat d’un clau de ganxo en algun rebost d’una casa de pagès. Els llums d’oli, no fa pas molts anys, constituïen l’enllumenat portàtil de les cases dels pobles on encara no havia arribat l’electricitat. Eren estris molt comuns i d’ús diari. No estranya, doncs, que el veïnatge continu amb ells generés no poques dites, que encara conservem, dites com ara: «Estar com un llum de ganxo», que significa estar sonat, o «ésser un llum», que vol dir ésser inepte o negat. Encara n’hi ha una altra, potser més coneguda: «Ser oli en un llum», expressió usada per a indicar l’eficàcia, la rapidesa, l’oportunitat, d’un remei o d’una solució. D’exemples n’hi ha a cabassos: «Li vaig portar la bicicleta a arreglar i, noi, oli en un llum».
No dubto a empenyorar la meva paraula si els dic que la qualitat de l’obra, la seva oportunitat i el plaer que proporciona la seva lectura responen perfectament als valors del títol que tan dignament porta. Oli en un llum, és una novel·la ambientada a les Garrigues, per bé que algunes escenes tenen lloc a la ciutat de Lleida. Narra la història d’un pagès de secà, en Joan. Ametllers i oliveres són el seu afany diari, i té projectes de futur pel que fa a les terres, i il·lusions que la dura realitat de la pagesia no marceixen. Joan és un representant de la joventut pagesa actual, entre la tradició i la modernitat, a mig camí, també, entre el camp i la ciutat; una joventut que malda per viure d’una terra que cada cop dóna menys per a viure i que, com més va més, té un futur incert.

La novel·la té dotze capítols, que corresponen als 12 mesos de l’any:

1-Març, Marçot (març, de la dita: «març, marçot, mata a la vella a la vora del foc i  a la jove si pot)
2.-Cada gota val per mil (abril: del mateix refrany, de tots conegut)
3.-No te quites el sayo (maig: de la dita castellana: «hasta el cuarenta de mayo...)
4.-N’hi ha a totes les cases (juny: «Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases»)
5.-Ni dona ni caragol (juliol: el refrany fa així: «al juliol, ni dona ni caragol»)
6.-A les set ja és fosc (agost: «a l’agost a les set ja és fosc» refrany que es refereix al fet que a l’agost comença a decaure el dia).
7.-Les figues són mel (setembre: «per Sant Miquel -29/9- les figues són mel»)
8.-Fuig de l’ombra i busca el foc (octubre: «octubre, octubrot, fuig de l’ombra i busca el foc»)
9.-De tots Sants a Sant Jordi (novembre: hi ha Sant Andreu, el 30 de novembre)
10.-Confós es retira (desembre: «el desembre congelat confós es retira)
11.-Poca feina es pot fer (gener: «al gener poca feina es pot fer»)
12.-Lo sol de febrer (febrer: «lo sol de febrer emmascara com un carboner»)

Es tracta d’una única història, però cada capítol s’ambienta amb les circumstàncies de l’any en el món rural: temps de collita d’olives, temps d’esporgar els arbres, fred i calor, l’aspecte canviant del camp, el floriment dels ametllers, les gebrades d’hivern, les xafogors de l’estiu, les olors que a cada moment es poden sentir al tros... a banda de la història, que s’aguanta per ella mateixa, l’ambientació del llibre, l’espai que li fa de context i el temps que s’esdevé dins d’aquest espai es poden sentir. Vull dir amb això que, de forma explícita, l’Ignasi ha volgut que el lector, pagès o de ciutat, pogués flairar tant les olors com notar sobre la pell –tot llegint– les diferents sensacions que hom viu al camp. Hi ha novel·les musicals, en què l’autor ens fa sentir contínuament els sons ambientals. En aquest cas, les sensacions que ens fa arribar la lectura són olfactives, visuals i tàctils, i en les darreres hi compto les que proporcionen les diferents temperatures al ras.

LLOC: Els esdeveniments passen a Vilanova de les Garrigues, poble que no existeix pas, però que, segons la descripció: «Té uns carrers estrets, costeruts, zigzaguejants, herència d’un temps en què la prioritat era defensar-se de l’enemic, i no pas construir amples avingudes a peu pla». Vilanova és com qualsevol altre poble de la comarca de les Garrigues, petit, amb un bar,el de la Cooperativa, regentat per un antic pagès, un poble on totes les cases tenen nom i on tothom es coneix personalment, raó per la qual no és possible mai fer res en la intimitat. Quan una xicota té nòvio tots els veïns se n’assabenten al cap d’una setmana, i fins i tot saben del cert si és bon noi o no, on treballa, quants diners guanya i quin és el nom dels seus pares. I quan un xicot torna més alegre del compte de la discoteca un dissabte, l’endemà mateix, encara no s’ha refet de la ressaca, que ja sap tothom si es tracta d’una borratxera de cubata només o si s’hi barreja el consum de porros.

El TEMPS: la novel·la transcorre en l’actualitat, avui mateix.

ARGUMENT: la novel·la té un protagonista clar, en Joan, solter, trenta-un anys, que viu amb els seus pares. Casa seva és cal Carrau. Són pagesos, posseeixen poca terra i, per tant, es veuen obligats a fer de mossos o jornalers (que és el terme actual) d’altres pagesos més benestants. Joan té el projecte –que son pare jutja completament desassenyat– de reconvertir la millor finca d’ametlles que tenen en una d’oliveres, posar-hi reg i tot el que convingui, amb la finalitat d’incrementar els ingressos familiars. Son pare s’hi oposa: una desconfiança ancestral a la novetat acompanyada d’una premonició en són els motius. Enfrontament, doncs, entre pare i fill –suavitzat per una mare intel·ligent– enfrontament entre la tradició i la modernitat. Tot plegat en un context de limitats ingressos i poques expectatives per al camp.
En Joan té amics. La colla, amb qui surt els caps de setmana i amb qui es troba al bar per a beure i fer-la petar. Entre els amics hi ha de tot: el granger, el mosso d’esquadra, el manobre, l’amo del bar de la cooperativa, el pagès emprenedor, l’amic d’Almatret que també és pagès i, és clar, les nòvies i amigues que, llevat de la del protagonista –que té molt relleu com a personatge– apareixen gairebé sempre en segon pla.
Les converses que entre ells tenen ja les podem imaginar, i moltes d’elles, a banda de les que els corresponen, apunten als temes centrals de fons de la novel·la : les dones, els ingressos de la pagesia que viu entre la tradició i la renovació, entre la subvenció i el risc, la política agrària en general, la feina dels pagesos, la collita, les inclemències del temps, l’exili dels pagesos des del camp a la ciutat, l’amor a la terra...
En Joan no té nòvia, i això que ja té trenta-un anys, i els seus pares prou que voldrien que s’aposentés... un dia coneixerà una noia. I ja no explico més perquè és millor que ho facin vostès. Només dir-los que, entre moltes altres coses, aquesta novel·la també conté una història d’amor.

RECURSOS LITERARIS: La novel·la té un narrador omniscient, cosa que significa que hi ha una persona que narra els fets tal i com es van esdevenint, des de fora, sabent tot el que passa i tot el que pensen els personatges; un narrador que, a més, opina i jutja el que passa i dóna la seva opinió.
«Clec, clec, clec, clec. Les borrasses van enformar una petita pluja  de fruit sec. El Joan s’ho mirava pensant si no hauria valgut més la pena esperar fins al setembre, que els arbres es llevessin la roba, que les ametlles es fessin visibles a l’ull humà i estiguessin més obertes i fluixes. El Josep (aquest és el pare) se’l mirava pensant que segur que pensava que hi havia anat massa aviat, a collir. Aquell badoc volia exposar-se que les pluges fortes i traïdores del setembre llancessin a terra la collita que encara quedava a dalt dels arbres. I llavors què, de cap per avall? Ja hi anaven prou, de cap per avall. I només hauria faltat que, com aquell any, després de l’aigua creixés un herbassar de mig metre d’alt, que amagava l’ametllam al seu interior. La Teresa (aquesta és la mare) va pensar que fins i tot en silenci aquell parell trobaven la manera de barallar-se». Pàgina 97.

«En Joan va pensar que no hi havia res a fer amb aquells vells. Eren fills d’una altra època, l’època dels rucs i de les someres, el segar i el batre, les borrasses de roba, els llums d’oli, les quarteres, els vencills i les llunes. El temps de les ereres, els carrers sense asfaltar, els forns de calç i els masos de volta. Tenien el cos al segle de les telecomunicacions i la realitat virtual, però l’esperit se l’havien deixat al segle de la postguerra, la foscor i la ignorància». Pàgina 99.

Un altre recurs literari, és el monòleg interior. A cada capítol n’hi ha un, i ben reeixit. A través d’ells sentim directament, sense l’intermediari del narrador omniscient, la veu del personatge. Vet ací un exemple del rumiar del Josep, pare del protagonista, que amb el pensament es dirigeix al seu fill i alhora reflexiona sobre una gebrada terrible que ha acabat amb els olivers de la comarca sencera:

«L’oliver, que ho aguanta tot, fins i tot la sequera, no és prou bo per aguantar el fred. I l’ametller, que no aguanta la sequera, que el fred li mata les floretes cada dos per tres, que és un arbre que no dóna ni dos rals (te sona això?), ves per on, ha sortit airós de tan fred. I l’any que ve potser mos ajudarà a sobreviure i tot! Qui mos ho havia de dir, no noi? I tu que hi volies fer un muntatge, als Plans, de colló de mico. Olivers per aquí, olivers per allà, una bassa a la partició del tros, reg gota a gota... En quatre dies, rics. Tu amb un Ferrari, i jo i ta mare tot l’hivern a Benidorm. Oli en un llum, tu, oli en un llum! I pensar que hi va haver un moment, un momentet només, en què vaig pensar que podies anar ben encaminat. Sort que després m’ho vaig rumiar bé i ho vaig veure clar. S’ha de tenir de tot, noi, s’ha de tenir una mica de tot. Sembla com si el cel t’hagués enviat un senyal per dixar-ho ben clar, això». Pàgina 175.

I finalment, els diàlegs. Els diàlegs de la novel·la són genials. Naturals, vius, enginyosos, plens d’acudits, de proverbis i de frases com ara: «fotre’s per les bromes», encarir-se. «dormir fins a talúries», dormir fins tard. «tenir aspecte de pobre Peret», aspecte d’infeliç. Quant als diàlegs, no en reproduiré cap bocí per no fer-me prolix, però els recomano una lectura atenta.

PERSONAL
Ignasi Revés ha volgut fer la primera presentació del seu llibre a Sarroca, que és el seu poble i on hi té les arrels profundament clavades: aquí, amb perdó de la seva dona, hi té forts lligams emocionals. No solament amb les persones sinó amb el lloc mateix, tant pels records que li du com per alguna cosa intangible, l’estimació de l’espai, que neix en cadascú de nosaltres quan hem après a respectar un lloc i a conèixer-ne els topants.
Dic tot això perquè estic convençut que les circumstàncies de la vida d’una persona i, especialment les dels seus primers anys, determinen de manera molt important la seva manera de ser, les seves inclinacions, la seva actitud davant la vida, també les seves il·lusions i les seves esperances..., coses totes elles que expliquen les peculiaritats del seu pensament, i, és clar, de les seves produccions artístiques i literàries.
Montaigne és qui ho va expressar amb més claredat, fa quatre-cents anys. Ell va inventar un gènere literari: l’assaig, on conreà el que ell anomenava la pintura del jo. Montaigne, en efecte, digué que la matèria principal dels seus assaigs, que eren força semblants al que avui anomenem articles de fons dels diaris i que tractaven tota mena de temes, era ell mateix, allò que pensava, allò que havia viscut i allò que havia llegit.
Tenia raó Montaigne, quan escrivim, tant si es tracta d’assaigs, d’articles d’opinió, de novel·les o de poesies, en realitat ens escrivim. Una novel·la, per imaginativa que resulti, sempre té el punt d’arrancada en la vida de l’autor, si més no en les seus pensaments més íntims, en els seus interessos, confessats o no. En l’assaig és encara més evident, car hom escriu sobre els temes, socials, polítics, religiosos, que el preocupen, posant de manifest, tant per aquests com per les opinions que sobre ells manifesta, qui és, com pensa, quina és la seva manera de ser. Si això passa en els gèneres literaris en què, aparentment, hom pot treballar, això és, escriure, des d’una certa distància, com serà en la poesia, on hom no pot fer altra cosa que treure la matèria, el tema, l’impuls i l’energia per a escriure del seu propi fons personal, del seu propi cor.
Deia Tolstoi, autor d’obres immortals com Guerra i Pau i Anna Karenina, que l’escriptor només mereix aquest nom de veritat si quan escriu deixa un tros de la seva pròpia carn al tinter, cada cop que mulla la ploma.
Valguin doncs aquestes metàfores per a il·lustrar la idea que l’escriptura només és autèntica quan aquell que escriu hi posa tota la seva ànima, el seu esperit i, com deia Montaigne, en l’acte d’escriure, s’escriu a si mateix. L’escriptura és una cosa que permet a l’ànima d’un individu transparentar-se a través de la seva creació, perquè, en efecte, no hi ha nuesa més gran que l’escriptura.

Amb això, més clar ja no ho puc dir. Aquest llibre que estem presentant, ja des del títol: Oli en un llum, escrit en una terra d’oliveres i d’ametllers, expressa, en bona part, les arrels emocionals d’aquell que els ha escrit.
Ignasi Revés, doncs, escriu per a escriure’s: aquests llibre, encara que no contingui la seva història, conté la de la seva gent, les seves preocupacions, les seves cabòries.
En segon lloc, Ignasi Revés escriu per a descriure, construeix un espill perquè tots els pagesos, i els fills que pagesos que ja no ens dediquem a la terra, ens hi vegem reflectits.
Ignasi Revés, finalment, escriu també per a conservar, en aquest cas les paraules, expressions i accents ponentins que la uniformitat dels mitjans de comunicació i la colonització lingüística barcelonina han condemnat a mort.
Em permetreu ara que us llegeixi un bocinet d’un article que l’Ignasi va publicar fa anys, a Som Garrigues:

« A vegades som els últims en adonar-nos de la sort que tenim. No pas per tenir un oli que val un imperi, ni per viure en uns paratges allunyats de la vida frenètica de la capital, sinó per la nostra peculiaritat lingüística. Per la nostra concreta forma de parlar i d'anomenar les petites coses de cada dia.
El parlar garriguenc es distingeix per estar molt lligat al territori. Hi ha un bon munt de paraules que designen les valls, les muntanyes, els rius -?- o les planes. També n'hi ha moltes que fan referència al clima: del sol més roent a la gelada més seca hi ha un ampli ventall de denominacions. I la palma se l'enduen les que guarden relació amb l'agricultura: aquí hi surten reflectides les feines del camp, els estris de pagès o les classes dels fruits. No cal que en doni exemples, segur que en sabeu més que jo.»

I al final de l’article, en to ferreny, sosté el següent:

«Però la finalitat d'aquest article no és només descriptiva, sinó també reivindicativa. Perquè molt sovint n'hi ha que s'esforcen a suavitzar l'accent, a orientalitzar-lo, de manera que es converteixen en imitadors del noble parlar de la Gran Via. Els deu fer cosa xerrar com els parents, els amics, els veïns del poble o els dels pobles veïns. Deuen pensar que no queda bé...
Ja s'arreglaran, no sóc ningú per obligar-los a parlar de tal o tal manera. Però que sàpiguen que perden l'oportunitat de fer servir un llenguatge ric en expressions i matisos, en frases fetes i refranys, en diminutius i augmentatius. I que no es guanyaran pas el cel per buscar la pronunciació més ensucrada de la frase. Com a màxim, el que aconseguiran serà que es faci tan embafadora que no es pugui ni pair.»

Aquesta llengua a la qual es refereix l’Ignasi, és la nostra, és la parla que alguns s’atreveixen a ridiculitzar impunement en determinats programes televisius però que, amb orgull i sense vergonya, nosaltres volem continuar usant. Tal vegada aquesta resistència, com la tossuderia de romandre al tros, sigui per als pagesos com oli en un llum.


MONCADA

«Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei».

Aquesta llarga frase, que obre la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada, està cridada a passar a la història, no solament perquè és comparable, per l’estil, la capacitat d’evocació, pel que sap suggerir o anticipar i per la gràcia que desprèn a altres començaments igualment genials i de molta gent coneguts, sinó també perquè, més enllà de la qüestió literària, enceta un relat extraordinari que reconstrueix la memòria d’un poble. Pel que fa al primer punt, qui no recorda el començament del Quijote cervantí? Tornant a Moncada: la descripció de l’enderrocament de la casa, que pot servir en altres contextos per a suggerir qualsevol procés destructiu irreversible, a la novel·la simbolitza la desaparició del poble de Mequinensa, primer ensorrat amb màquines i després inundat per les aigües del pantà.
Ignasi Revés, que en molts aspectes fa una cosa molt semblant a Moncada, en certa manera, també ha representat un procés de destrucció en aquest fresc que és la seva novel·la, i sinó de destrucció, sí de desaparició irreversible: el de la pagesia tal i com la coneixem ara. El problema, però, no és que es tracti d’allò tan conegut de «cal renovar-se o morir» sinó que, qui sap, ni amb renovació ni res, no hi hagi res a fer.

PER ACABAR LA PRESENTACIÓ:
Els romans donaven gran importància a l’agricultura. Fos quina fos l’ocupació ciutadana que tinguessin, als ciutadans de la república els enorgullia poder dir que tenien cura directament de les seves terres. Cincinatus, que fou dictador de Roma en dues ocasions (en temps de la República el dictador només era una magistratura excepcional, creada expressament per a prendre decisions ràpides i molt necessàries, com defensar l’estat d’una invasió dels bàrbars), cada cop que va deixar el càrrec tornà a les seves finques.
«Agricultura», segons l’etimologia llatina, significa llaurar la terra, en el sentit de treballar-la, de preparar-la per a ser sembrada i obtenir-ne fruit. De l’agricultura a la cultura, doncs, només hi ha un pas, que la metàfora dóna fàcilment. «Cultura» no és altra cosa que cultiu, ara no de la terra, sinó de l’esperit. La idea és la mateixa: sense treballar l’esperit no hi ha productes de la cultura; no hi ha art, no hi ha ciència, no hi ha literatura, no hi ha teatre.
Ciceró fou el primer a aplicar el verb i el concepte als homes, en el sentit de «cultivar l’esperit» excolere animum, que significa això mateix, cultivar l’esperit, donar-li allò que cal, el que li convé, treballar-lo adequadament, amb propietat, tenir-ne cura, simpatia, una mica de consideració i respecte.
Cultivar l’esperit, però, no és altra cosa que preparar-lo, educar-lo. De la mateixa manera que hom ha de preparar la terra per a poder sembrar-hi alguna cosa que després floreixi i doni fruit, si volem produir cultura, cal educar els esperits. D’aquesta manera, l’educació resulta ser la vertadera base de la cultura entesa com a producció cultural.
L’obra d’Ignasi Revés és un producte cultural, un producte del conreu de l’esperit, del seu esperit. Un esperit, però, que acompanyat del seu cos i dirigint-lo, abans ha conreat la terra. És bo recordar-ho perquè això ens fa entendre la connexió entre el treball de la terra –que ens procura els aliments– amb el treball de l’esperit.  Tant de bo nosaltres tinguéssim, com els antics romans, el mateix respecte i la mateixa consideració pels que hi treballen. Tindríem, de ben segur, una millor agricultura i seríem més cultes; també, probablement, molt més feliços.
Moltes gràcies.