dijous, 29 de desembre del 2011

El complicat i alhora senzill món de la subvenció

No hi ha res que provoqui tanta controvèrsia a la salvatge garriga com les subvencions. Ni les inclemències meteorològiques, ni els projectes d’abocadors, parcs eòlics o polígons industrials, ni les mocions de censura, ni el Segarra-Garrigues, ni l’endeutament d’algunes cooperatives i ajuntaments, ni la conservació de la xarxa viària, ni la Denominació d’Origen… Ni tan sols les reivindicacions del Komando Garrigues, materialitzades en pintades que reclamen l’abolició de la boira, uns forats més grossos per als contenidors de vidre o nous xapos fabricats amb poliuretà i fibra de carboni, poden fer-los ombra. No hi ha res que pugui amb les subvencions.
I això perquè? En primer lloc, perquè es defineixen –perdoneu la complicació sintàctica- com tot ajut que comporta una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les seves entitats autònomes a càrrec dels seus pressupostos (1). O sigui, que són aprovades per l’administració i només per l’administració, i per tant són un objecte fàcilment controlable. La qual cosa, no cal dir-ho, resulta excepcional en el camp de l’agricultura, on el benefici que pugui treure el pagès d’una collita ve marcat pels capricis del clima, per la cotització dels fruits al mercat i per una sèrie de costos intermedis -i incontrolables- com el preu del petroli.
Per aquest motiu, quan un govern decideix establir una subvenció per als fruits secs, el cereal o els olivers, només ha d’aprovar un decret on s’estableixin els criteris que regiran els ajuts i les quantitats econòmiques assignades a semblants finalitats. I com que els pagesos són conscients d’aquesta realitat, quan hi ha un contratemps, la reacció majoritària és demanar subvencions. Altra cosa és que els governants vulguin fer-los cas, com passa tantes i tantes vegades. I que les protestes, els talls de carreteres i les acusacions creuades estiguin a l’ordre del dia.
A partir d’aquí, sorgeixen d’altres motius de controvèrsia com el que s’apuntava tímidament línies enrera: les subvencions han d’estar afectades a una finalitat, un propòsit, una activitat o un projecte específics, i hi ha l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits que s’hagin fixat. A més, la finalitat en qüestió ha de respondre al foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o per a la promoció d’una finalitat pública (2) -les lleis no són un gènere literari, precisament. O el que és el mateix, l’administració dóna la subvenció al pagès a canvi que aquest últim dediqui els dinerets a un objectiu concret, el qual, a la vegada, resulta d’interès no només per al propi agricultor, sinó per a la conservació del medi ambient o per al manteniment de la població als pobles petits. No li dóna perquè es dediqui a viure sense fotre cop, ni per canviar-se el cotxe, ni perquè la faci servir per tapar forats que poc tenen a veure amb els solcs que queden al tros després de llaurar, com tantes -massa- vegades passa.
Llavors, no és gens estrany que la gent de la capital es queixi. Veuen com n’hi ha uns quants que cobren una morterada perquè el fred els ha socarrimat quatre olivers bords, sense esporgar i a punt de morir i es pregunten què han fet ells per no rebre les atencions dels poders públics. Pateixen les retencions de trànsit els diumenges d’estiu per la tarda, justet quan fa més calor, i només falta que els diguin que qui ha travessat els tractors a la via reclama més diners encara. Converteixen un comportament concret, propi de ganduls, galifardeus i entabanadors, en quelcom genèric, en un tòpic. I tots sabem que els tòpics, tot i que reflecteixen un bocí de la realitat, no són ni justos ni fidedignes amb aquesta.
I ja que hi estem posats, en això de tocar de peus a terra, convé assenyalar el tercer -i més important- motiu de discussió pel que fa a les subvencions: el futur dels ajuts al pagès. Un tema bastant espinós, i jo encara diria més, espinós a bastament. Perquè quan s’esmenta la paraula “futur” hom hi veu reflectits, en el mirall del llenguatge, els mots “disminució”, “retallada” o simplement “final”.
El final de les subvencions? Per als pagesos significaria una veritable desgràcia, una innegable tragèdia, una autèntica hecatombe! Significaria la fi, per a molts, d’un estil de vida, perquè haurien d’abandonar l’agricultura. No els sortiria a compte confiar només del terròs per anar passant, per anar tirant, per anar trampejant la situació… per anar vivint. Ara que, pensant-ho bé, potser no seria tan calamitós, això. Qui sap si llavors es veuria qui és pagès i qui no; qui s’espavila pel seu compte i qui no és res sense una subvenció a darrera; qui vol viure de la terra i qui vol viure de la terra i per a la terra.
De moment, però, el final de les subvencions agrícoles sembla quelcom impensable, com a mínim a curt i a mig termini. Però hi ha motius que condueixen a pensar que a llarg termini alguna cosa hi pot haver. Com per exemple, el fet que, en el pressupost de la Unió Europea, l’agricultura cada any hi tingui un pes menys rellevant. Ja sigui per les pressions dels Estats Units, dels països en vies de desenvolupament o simplement perquè ha de fer front als costos de l’ampliació -cal recordar que fa poc han entrat deu països de patac-, el fet és que la part del pastís d’on s’alimenten les subvencions cada vegada és més petit. I això, si tenim en compte que és la institució comunitària qui decideix, en última instància, quants diners es destinen a l’agricultura europea i com es distribueixen, resulta de gran importància. El que dèiem abans del paper de la Generalitat a l’hora de concedir les subvencions és del tot cert, però no ho és menys que el lloc d’on venen els doblers són les arques comunitàries -la Generalitat proposa i la Unió disposa.
O que el percentatge de la població que es dedica a l’agricultura cada cop sigui més escarransit. Fruit d’una reconversió que ha comportat, en vint anys, l’encongiment del sector agrari en benefici de l’engreix del sector serveis, ara la legitimitat dels pagesos a l’hora de negociar és igualment més reduïda. I la seva força, no gaire més gran que altres professionals com els transportistes, els escombriaires, els miners o els pescadors.
Per tant, com que sembla que pinten bastos, serà millor que ens anem preparant. Ja s’han acabat els temps de les subvencions a l’engròs, sense filar prim. Ja s’ha acabat donar diners per plantar olivers, o per sembrar certa varietat de cereal, o per mantenir el poder adquisitiu dels pagesos de l’ametlla. A partir d’ara ben poca cosa hi haurà de tot això. Les Garrigues s’hauran d’espavilar pel seu compte, ja sigui invertint en nous conreus, en una millor comercialització dels fruits, en donar-los més valor afegit o complementant els ingressos de la pagesia amb segones ocupacions -compaginar la feina al defora amb d’altres no necessàriament afins. I qui no ho vulgui entendre tindrà un problema per partida doble: primer, perquè estarà tancant els ulls a la realitat, al complex i a la vegada simple món de la subvenció. I segon, perquè quan decideixi adaptar-se a les noves circumstàncies -que ho haurà de fer, per trons-, els altres ja estaran de tornada. I no precisament d’Arbeca.


(1) Segons l’article 87 del Decret 3/2002, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Finances Públiques de Catalunya.
(2) Ídem. (1)


Nota: Aquest article va aparèixer al número 138 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2005).

diumenge, 25 de desembre del 2011

Bon Xerrampim!

 

Us deixo aquest vídeo tan guapet per desitjar-vos un bon Nadal, un bon Sant Esteve, un bon final i entrada d'any, uns bons Reis i, sobretot, unes bones fartaneres!

dijous, 22 de desembre del 2011

Nosaltres, classe mitjana

A la facultat em van ensenyar que, les crisis econòmiques, les paguen les classes mitjanes. Jo, jovenot i mantingut pels pares, li vaig donar la importància que llavors li havia de donar: poca. Però ara, com a vagó de cua d’una altra família, comprovo que aquell ensenyament era –és- una veritat com un temple.
Impostos amunt, preus amunt, hipoteques amunt. Salaris avall. La classe mitjana d’aquest país, formada per funcionaris, assalariats, professionals liberals i fins i tot per pagesos de les Garrigues, cada cop tenim menys poder adquisitiu i som més pobres. De moment, acceptem les dures i doloroses polítiques del nostre govern, perquè les creiem necessàries per reparar l’empastre econòmic.
Però si passa el temps i la cosa no millora, potser a la classe mitjana ens pujarà la mosca al nas. Si veiem que els de baix no paguen perquè no poden, que els de dalt no paguen perquè no volen, i que nosaltres, que som al mig, hem de pagar sí o sí, al final n’haurem de fer una de grossa. Per la part que em toca, no m’agrada fer soroll, però encara menys que em prenguin el poc cabell que tinc.

Nota: Aquest article apareix al número 309 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de desembre de 2011 al 5 de gener de 2012).

diumenge, 18 de desembre del 2011

Origen i destí de la contractació

La contractació en origen de mà d’obra estrangera és una mesura per posar fre a la immigració, il·legal o no. Els treballadors arriben a un país per una feina i per un temps determinats, i quan aquests últims han finit se’n tornen cap a casa. En teoria, en aquest intercanvi, totes les parts hi surten guanyant: els empresaris, perquè poden disposar de més braços quan la demanda és molt gran; els treballadors, perquè cobren un salari superior al que podrien percebre als països de procedència, i els poders públics, perquè així afavoreixen indirectament el progrés en els llocs d’origen i també perquè, d’aquesta manera, constitueix un exemple a imitar pels immigrants que arriben sense papers o sense feina -o totes dues coses a la vegada.
A partir d’aquesta premissa, el Govern català promou, des de fa uns quants anys, que es llogui gent a països com el Marroc o Colòmbia perquè treballin a la campanya de la fruita, majoritàriament a l’horta de Lleida. La contractació i l’allotjament van a càrrec del sindicat agrari Unió de Pagesos, el qual rep uns diners per part de l’Administració pels serveis prestats. D’aquesta manera, es pretén endreçar la problemàtica que suposa l’excés de mà d’obra, durant els mesos d’estiu, en un sector com l’agricultura de regadiu a les Terres de Ponent.
Però no hi ha manera. Any rere any, a les portes de la campanya, s’amunteguen a Alcarràs centenars d’immigrants que volen treballar a la fruita. Els envien des d’altres llocs de l’Estat amb la promesa que aquí sí, aquí sí que tindreu feina segura. I el problema que en resulta és tan trist com esfereïdor: un munt de gent sense recursos, amb els nervis a flor de pell que poden esclatar a la més mínima espurna.
Tenint en compte els precedents, arriba l’hora de qüestionar-nos si la contractació en origen al camp català és un instrument vàlid per regular la immigració. Els seus defensors poden dir que funciona bé, que és la immigració en general la que està desbocada. Però el cert és que resulta poc efectiu aplicar solucions tan parcials a problemes globals. També poden dir que donar feina a immigrants amb papers o sense esperonaria encara més els trajectes en pastera per l’Estret de Gibraltar. Per favor, quina incidència real creuen que té la campanya de la fruita de Lleida en els fluxos migratoris procedents del nord d’Àfrica? Fins i tot poden dir que la seva és l’opció correcta, perquè aquesta gent ve aquí amb totes les de la llei.  Però també tenen els papers en regla molts dels que es concentren a Alcarràs. De fet, cada cop són més els que hi fan cap amb totes les de la llei. Per tant, reitero, la contractació en origen al camp continua sent un instrument vàlid per regular la immigració?
A més, hi ha un altre tema sobre la taula. Es tracta de la gestió econòmica de la contractació en origen. Darrerament han sorgit veus que denuncien, d’entrada, poca claredat i transparència en els comptes presentats per Unió de Pagesos. Poden ser crítiques amb o sense fonament, però el ben cert és que els diners que hi ha aporta la Generalitat no són cap menudesa. Per tant, fóra d’esperar un control més insistent i gens condicionat a afinitats polítiques per part de l’Administració. Així, es veuria si els recursos s’inverteixen realment allà on fan falta, i si hi ha alguna desviació entre els objectius previstos i els resultats aconseguits.
En aquest últim cas, si es detectessin irregularitats en la gestió, fossin del tipus que fossin, apostaria perquè la Generalitat es replantegés la forma de fer les coses. Un replantejament que la podria dur a disminuir l’aportació econòmica, a assumir-ne el control directe, sense intermediaris, o a substituir-la per formes més eficients de regulació dels fluxos migratoris. No és qüestió de continuar gastant-se tants quartos quan els resultats són tan poc perceptibles. I més en un tema com la immigració, del qual depèn no només la pervivència de la llengua o el funcionament dels teixits productius, sinó també la cohesió social del nostre país.
 
Nota: Aquest article va aparèixer al número 135 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2004).

dimecres, 14 de desembre del 2011

8es Jornades de la Fira Avícola de la raça Prat

Dilluns 12 de desembre vaig assistir a les Vuitenes Jornades Tècniques de la Fira Avícola de la Raça Prat, al Prat de Llobregat. Durant tot el matí, es van anar succeint xerrades que gravitaven entorn de la gastronomia i l’alimentació. En primer lloc, va intervenir Amadeu Francesch, responsable del programa de conservació de races autòctones de l’IRTA –Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària-, que ens va explicar les diferències entre sacrificar els pollastres a 14 o a 18 setmanes de vida. A continuació, va ser el torn de Ramon Cedó, veterinari assessor tècnic de la Federació Avícola de Catalunya, que va parlar de l’ou de la raça Prat. Ens va donar consells molt valuosos per identificar un ou de qualitat: que tingui una clova sense fissures, dura, neta, lluenta; que la clara sigui espessa, que no s’escampi, que sigui transparent, que el rovell sigui brillant, dur i alt… Particularment, em va xocar la seva afirmació “L’ou és una obra mestra.” Ràpidament em va convèncer: a la força ho havia de ser, una obra mestra, si un talòs com jo era capaç de cuinar una truita a la francesa. Seguidament, va intervenir Sònia Callau, tècnica del Parc Agrari del Baix Llobregat. Ens va parlar de la carxofa Prat, però el concepte que més em va cridar l’atenció va ser el d’holeriturisme, el turisme relacionat amb el conreu de les verdures. Amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona a tocar, i un públic potencial immens, vaig veure que aquest tipus de turisme podia ser el futur. Finalment, ens va tocar el torn als participants de la taula rodona “L’esmorzar tradicional de pagès. Un àpat energètic fonamental per a les feines del camp”: Marta Mayordomo, regidora de Comerç i Turisme de l’Ajuntament del Prat de Llobregat; Joan Ribas, president de la Cooperativa Agrícola del Prat; Valentina Guisado, de l’Associació de Criadors de Pollastre i Capó del Prat; Manuel Torres, president del Consell Regulador IGP Pollastre i Capó del Prat; Cristina Roig, cuinera, gastrónoma i xef del Restaurant Can Rafel; un servidor i el periodista i gastrònom Pere Tapias. Va ser una taula rodona molt interessant i dinàmica, ben dinamitzada pel Pere Tapias, que va repartir joc amb mestria. Vam parlar de pollastres i carxofes; de reaprofitar el menjar; de l’esmorzar de pagès com a reunió, comunió i companyonia; de l’esmorzar com a àpat que s’havia de cuinar –i consumir- amb tranquil·litat; d’esmorzars forts i lleugers, de l’esmorzar de pagès com a hipotètic atractiu turístic… Puc dir, sense cap mena de dubte, que vam arribar a l’hora de dinar amb gana, molta gana.
No voldria acabar sense felicitar els organitzadors de les jornades, en especial el Vicenç Tirado, que em va venir a rescatar quan em trobava més perdut que un nàufrag en alta mar. Desenvolupament mil·límètric del programa, magnifiques instal·lacions i una atenció exquisida per part de l’organització. Desitjo que la Fira Avícola del Prat, que se celebra aquest cap de setmana, tingui el mateix èxit que aquestes jornades. Salut, força i endavant les atxes!

Nota: Podeu veure les fotos de les jornades al meu perfil de Facebook.

dijous, 8 de desembre del 2011

Pa i nous

Vinc d’un temps no gaire llunyà, però tinc la impressió que en fa molt que s’ha jubilat. Potser només m’ho sembla, però queden molt enrere els carrers sense asfaltar de la meva estimada Sarroca, les estufes de llenya, els talls de llum que s’allargaven dies i dies, els televisors en blanc i negre, la fortor del lleixiu que la mare abocava a la tassa del vàter, els gargots que feia a la pàgina de darrera de qualsevol full de calendari obsolet...
Avui en dia, a casa nostra, es fa molt difícil trobar les restriccions o limitacions descrites línies enrere. Es pot dir, amb tots els matisos que vulgueu, que la justesa econòmica de fa trenta anys ha quedat arraconada a la cambra dels mals endreços. Ara tenim moltes més comoditats, anem més ben servits i ja no hem de fer molts esforços que ens havien resultat ineludibles fins no fa massa. Qui ho havia de dir: fins i tot a les Garrigues ha parat el tren del progrés!
Perquè és un progrés irrefutable la millora de les comunicacions i els mitjans de transport. Les distàncies físiques cada dia són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans. La generalització de l’ús de la telefonia mòbil, la progressiva connexió a internet de molts dels nostres pobles, unes carreteres més bones –sempre hi ha excepcions, sobretot a les Garrigues- i uns automòbils més ràpids i cada cop més amos dels nostres garatges sens dubte que hi ajuden.
Uns altres automòbils, els tractors, també han sofert un canvi considerable d’un temps ençà. Avui són més potents, tenen més accessoris, poden fer maniobres que demostren que ja no són els vehicles rígids, monolítics, poc flexibles i rústics d’abans. A més, s’han modernitzat i multiplicat els estris que es poden enganxar a la part posterior: grades, discos, segadores, arreplegadors de llenya, ensulfatadores, vibradors i vanos per collir ametlles i olives... La qüestió és aplanar al pagès la feina del defora.
Un cop a casa, el pagès ha vist com també millorava la forma de manufacturar els productes que neixen de la terra. Les peladores d’ametlles familiars han donat pas a les esquelladores comunitàries; les esteses d’ametlles als corrals, a les entrades de les cases i fins i tot als carrers han evolucionat cap als munts de fruits secs –i pelats- a la cooperativa del camp, la remor que emetien una munió de cafeteres mecàniques s’ha esvaït i ara només se sent en moments puntuals del dia... I en un sol lloc del poble.
També la manera de triar les olives ha experimentat un canvi notable. Qui no recorda els triadors de fusta, dels quals se n’havia de treure manualment les fulles, els brots, el fang i les pedretes? Aquesta feina ara està mecanitzada: els pagesos només han d’abocar, l’un darrera l’altre, les olives a la tolba del molí. I a sobre, poden fer petar la xerradeta mentre fan cua al carrer.
Posats a triar, avui en dia podem escollir entre més varietat d’aliments a l’hora de confegir la nostra dieta. No ens nodrim, només, d’arròs d’alls, de pa amb tomàquet i de truita a la francesa, de pollastre a la planxa amb patates fregides, de bacallà amb tomata, de conill de garriga i de macarrons els dies de festa. Els temps que corren han adobat, i amb escreix, els nostres plats amb tota mena d’aportacions: salmó escandinau, palets de cranc, vinagre de Mòdena, pasta de tota mena, kiwis, alvocats, infusions orientals de tots els sabors... Si us hi fixeu, en bona mesura l’ampliació de les perspectives culinàries ha coincidit amb el fenomen de la globalització. La qual cosa no vol dir, d’altra banda, que els aliments del país hagin quedat desplaçats del menú diari. Ans al contrari, avui mengem més carn i més peix que abans. I ho fem a nivell qualitatiu –en la varietat està el gust- i a nivell quantitatiu –afarta’m i mata’m.
Com no podia ser d’altra manera, ens aixequem de taula més farts que a les beceroles de la democràcia. I gaudim amb més intensitat, és innegable, dels plaers de la vida casolana. Gràcies a les calefaccions, de llenya o de gas-oil, podem dormir en mànigues de calçotets al fort de l’hivern. O jeure sense suar gota en plena canícula, gràcies als aparells d’aire condicionat. Els llits són més còmodes, com els sofàs, les butaques o les cadires. Les cuines s’han tornat més funcionals, han incorporat a les seves plantilles fitxatges que escalfen els aliments, freguen els plats o escampen la boira en un temps rècord. Algunes portes de garatge s’obren i es tanquen només prement un botó, i moltes bombones de butà ja fan el fet sense moure’s de l’entrada. I sense haver-les de carregar escales amunt, evidentment.
És cert que hem après a gaudir de la vida de portes endins, però no ho és menys que hem descobert com es pot viure de portes enfora. Perquè hem assistit, d’un temps cap aquí, a la socialització de les vacances. O el que és el mateix, al fet que gairebé tothom es pot permetre –i de fet es permet- passar uns dies a la platja, a la muntanya o fent cua a la carretera. Abans, si s’optava per anar de viatge, s’aprofitaven els diumenges per anar a la Costa Daurada, al Delta de l’Ebre o a Barcelona a veure els parents. Ara, en un cap de setmana triat a l’atzar, es pot volar i tornar de qualsevol ciutat europea. I el més important, es pot fer per quatre duros –o euros, per als iniciats en la moneda comuna i comunitària- en un obrir i tancar d’ulls.
Sens dubte, aquest últim extrem s’ha vist afavorit per la millora de les comunicacions. És evident. No només tenim carreteres més bones, sinó més i millors pistes d’aterratge per als avions. Les distàncies, cada viatge són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans... De què em sona tot això?
Però no tot són flors i violes. El progrés i el benestar guanyats durant els últims trenta anys tenen també la seva cara més amarga, la seva faceta menys agradable. Perquè podem estar més ben comunicats i podem tenir més cotxes, però també hem de patir moltes més tragèdies a la carretera. Podem tenir tractors més sofisticats, però això no treu que de tant en tant s’encadenin uns quants accidents laborals amb final dramàtic. Podem gaudir de les comoditats que implica fer cada vegada menys esforços, però això mateix va en detriment de la nostra forma física.  Podem anar més tips, però les noves preferències culinàries fan que la canalla pugi amb més problemes de sobrepès i fins i tot d’obesitat. Podem disposar de totes les comoditats imaginables, però és esfereïdor comprovar com de desemparats estem cada vegada que marxa la llum. Podem anar més de vacances, però a voltes aquest fet respon més a un vici que a una necessitat.
Més un vici que una necessitat. Fins aquí volia arribar. I ho volia fer per reflexionar si fa falta consumir tant, si és necessari aspirar a tenir més que el veí, si cal fer tanta ostentació del que es té, si hem de viure com qui condueix un cotxe de carreres –a tot drap i amb el frenesí que implica vigilar a cada corba per no fotre’ns una pinya.
Si volem fer com la senyora de Tous, aquella rica vídua que un bon dia descobrí les exquisideses del moll de l’os i a partir de llavors no féu sinó menjar-ne a tothora. La senyora de Tous, que malmeté tota l’argenda a causa d’una golafreria sense límit geogràfic –les males llengües diuen que cada vegada feia anar a buscar l’aliment més lluny, perquè la mestressa esgotava les existències locals, comarcals i nacionals, i conseqüentment el preu era més car. La mateixa senyora de Tous, que es va quedar sense un maravedís i va haver d’anar a pidolar per les cases. La senyora de Tous que fou alimentada per un matrimoni vellet amb pa i nou. La ja esmentada, repetida i reiterada senyora de Tous, que va sentir com li reviscolava el paladar quan va tastar aquella composició, i que va exclamar acte seguit unes paraules que farien història: “Si hagués sabut com era de bon el pa amb nous, encara seria la senyora de Tous”.
No dic amb això que haguem de renunciar a les comoditats que hem aconseguit i tornar enrera. Sóc partidari de mirar sempre endavant, de rebutjar sempre la nostàlgia quan és un exercici buit de contingut o l’evocació d’un temps en què uns pocs dominaven i la resta no tenia més remei que acotxar el cap –casualment, els que l’acostumen a evocar són els primers, els qui tenien els millors papers de l’auca. Però no estaria gens malament que fóssim conscients del que realment necessitem per viure. De saber separar el gra de la palla, d’aprendre a deixar anar pes quan volem que el globus s’enfili. De ser capaços de conformar-nos, de tant en tant, amb quatre llesques de pa i un bon grapat de nous. 

 Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2004).

diumenge, 4 de desembre del 2011

L'herència de la pedra resseca

Les Garrigues no és només, tal com diu el tòpic, la terra de l’oli d’oliva verge extra. És la terra dels coscolls recremats pel sol, dels tords que fan mans i mànigues –o potes i anelles- per escapar dels caçadors, dels rius que no porten ni gota d’aigua, de carreteres a punt de ser reconvertides en pistes forestals o en circuits de cotxes amb tracció a les quatre rodes... I és el terreny dels masos de volta, els forns de calç, les espones i els pous de gel: construccions de pedra seca que han anat vestint, amb el pas del temps, un paisatge que encara sembla que vagi en calça curta.
Tot i això, cal reconèixer la feina dels sastres i les modistes que van ajudar a fer vestimentes que encaixen tan bé en l’entorn natural. Es pot dir que van prendre les mides al paisatge amb molt d’ofici, i que li van fer les peces que li esqueien més, els complements que menys desentonaven amb l’aridesa i l’accidentada geografia garriguenca.
També es pot dir que encertaren a l’hora de triar la pedra com a material per als seus –i en definitiva nostres- teixits arquitectònics. El fet d’anar posant una lloseta damunt de l’altra, un roc damunt de l’altre, de manera que quedessin perfectament ensamblats, relligats, sargits, constitueix un autèntic goig visual. És una veritable delícia per als ulls contemplar una espona de la qual no en sobresurt cap pedra, en la qual gairebé no hi queden espais buits, on tots els elements que la formen semblen haver nascut només per ser veïns.
Com també ho és observar un paisatge humanitzat, un territori que encara conserva, i que duri, l’empremta que hi ha operat la mà de l’home.  Els camins, els pous, els masos de volta i els de planta rectangular –tots ells de pedra seca- , donen a demostrar que algú ha modulat el context físic. Algú que ha endreçat el medi per fer-lo més habitable i productiu, menys feréstec. No en va hi ha moltes superfícies que van quedar aptes per al conreu després que se’n traguessin les pedres per fer, per exemple, una era, un forn de calç o un marge de considerables dimensions.
A la vegada, aquesta forma de fer ha donat lloc a una arquitectura sostenible, concepte tant de moda en els temps que corren. En efecte, els materials que s’han utilitzat durant molt de temps han estat els que proporcionava l’entorn més proper: la pedra, la terra i la fusta. Materials, a més, duradors i econòmics, que no requerien gaire energia en la seva obtenció, transport, transformació o aplicació. Tampoc ocasionaven –ni ocasionen- greus perjudicis al medi ambient, ni durant la seva vida útil ni posteriorment. Només cal veure amb quina dificultat es reintegra al medi natural i quins residus produeix un mas de pedra derrocat.
Paradoxalment, el progrés ha dut els nostres pobles a obrar de forma oposada a la que es descriu en l’anterior paràgraf. Ni els materials per a la construcció han estat els més propers, ni els que requereixen menys energia per néixer i reproduir-se, ni els que menys costen d’assimilar pel medi un cop ha finat la seva utilitat. Simplement ha estat la forma de fer més còmoda, vestida de ganga a curt termini però a la llarga més cara.
Faríem bé, en aquest sentit, de tenir en compte la tasca de la Fundació el Solà, de la Fatarella. Aquesta entitat sense ànim de lucre té com a finalitat contribuir a l’estudi la conservació, el desenvolupament i la divulgació de tot allò que fa referència a la pedra en sec –així li diuen a la Terra Alta. I per fer-ho efectiu duen a terme xerrades i excursions, munten exposicions i fins i tot organitzen cursos de formació amb l’eix vertebrador de la pedra seca. A més a més, compten amb una biblioteca i un centre de documentació amb multitud de mitjans escrits, fotogràfics i audiovisuals sobre el tema que ens ocupa.
Sens dubte que hauria de ser una iniciativa a imitar, la de la Fatarella. No només perquè així es recupera el patrimoni que s’havia anat deteriorant, ni perquè es tenen més en compte criteris de desenvolupament sostenible, sinó perquè és una manera d’atreure un turisme de caire més cultural, una forma de compensar la disminució dels ingressos agrícoles. En aquesta línia, cal afegir que abans del naixement de la Fundació, l’Ajuntament ja havia posat els fonaments del que s’acabaria convertint en la Casa Ecològica: un edifici que converteix la pedra en sec en la seva columna vertebral i en un innegable motiu d’interès turístic.
Per tant, tenint en compte els precedents, no costaria gaire importar aquesta experiència a les Garrigues. S’hauria de donar més rellevància, que s’ho mereix, a la tasca del juncosí Josep Preixens, el qual va elaborar un inventari de les cabanes de volta de la comarca. Es podria complementar amb la comercialització de l’oli d’oliva, de forma que els compradors que fessin cap a les cooperatives se’ls oferís la possibilitat d’anar a fer una ruta dedicada a la pedra seca, i viceversa. Es podrien coordinar els esforços de divulgació amb una promoció més gran dels establiments hotelers i de restauració de la comarca... I tantes d’altres iniciatives que, entre tots, segur que se’ns acudirien.
Aquesta és l’herència que ens ha deixat la pedra seca, en molts casos resseca, recoberta de molsa i renegrida pel pas del temps. A les nostres mans tenim la possibilitat d’enllustrar-la, d’aprofitar-ne totes les potencialitats, d’esprémer fins a l’última gota tot el suc que en puguem treure. Si ho aconseguim resultarà que, una vegada més, els catalans, de les pedres n’haurem tret pans.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 133 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2004).