dimarts, 25 de desembre del 2012

Una de braves i una Coca-cola (de llauna) natural


No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.
Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.
No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.
A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Pedra, oli i all


Era un diumenge de gener. Al cel semblava que li haguessin passat la goma d’esborrar. El paisatge estava espès, rendit, ara caic ara m’aixeco. A les portes de migdia encara gelava. I sort que feia sol.
Tot i el fred, la penúltima jornada dels Camins d’or líquid va amarar Torrebesses de gent. El públic assistent, del poble i de fora el poble, va fer una ruta que va sortir de l’església que va pelar el fred –però que va ressuscitar gràcies a la festa major-, va pujar fins al Castell –sitges, piques, portes, petxines i escales divines-, va continuar cap a l’església romànica de Sant Salvador –polifònic, corprenedor, el gòtic retaule de pedra de Sant Joan Baptista!- i va baixar entre cases i casalots –algun a les tres pedretes– fins a la Cooperativa.
A la Cooperativa, on a primera hora havien esmorzat llonganissa amb fesols, ara estava a punt de començar el concurs d’allioli. Expectació i nervis. El Gregori, membre del jurat, feia d’speaker: demanava que la gent s’enretirés de la taula d’operacions, reclamava silenci –perquè poguéssim sentir el cloc-cloc de les mans de morter picant els alls-, presentava els concursants –nom i procedència- i aconseguia una individualitzada i sentida ovació mentre els aixecava el braç.
Va ser un diumenge de gener. Ho vam passar molt bé. Jo l’any que ve hi tornaré. I vosaltres, què?

dijous, 20 de desembre del 2012

Un viatge literari i gastronòmic


Esmorzars de l’Ebre és un viatge literari i gastronòmic. En primer lloc, com el seu nom indica, és un llibre de menjars. S’hi explica què endrapa, de bon matí, de forquilla i ganivet, la gent de les Terres de l’Ebre: anguila amb suc, truites, porc senglar, cua de bou, peix fregit, callos, sípia, peus de porc, calamarsets, samfaina… I es descriuen els establiments -i la gent que els porta- on se serveixen aquests esmorzars: la Tasca Bohemia i el Bar Esther de Tortosa, el Bar la Creu de Móra d’Ebre, el Bar Restaurant Sergio de Sant Carles de la Ràpita, el Bar Ismael de Gandesa, El Racó de Flix, Los Bessons de Deltebre, l’Hotel Restaurant Diego de Santa Bàrbara…
En segon lloc, és un llibre de viatges. Perquè els esmorzars hi són sempre punts de partença o punts d’arribada d’una experiència molt més àmplia: un viatge en barca entre Móra d’Ebre i Miravet, una visita a la línia de búnquers de la Guerra Civil a la Serra de la Fatarella, un passeig pel centre històric de Tortosa, una excursió en bicicleta pel delta de l’Ebre o un recorregut per la Festa de la cirera i les plantes aromàtiques de Paüls. D’aquesta manera, es pretén mostrar al lector que les Terres de l’Ebre no són, només, un lloc on omplir el pap, sinó un territori que val la pena visitar.
En tercer lloc, és un llibre de llibres. Esmorzars de l’Ebre és un reconeixement als escriptors ebrencs d’abans i d’ara. Dels d’abans, s’hi esmenten Cristòfol Despuig, Artur Bladé i Desumvila, Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó, Roc Llop i Convalia i Desideri Lombarte. Dels d’ara, Andreu Carranza –que signa un divertit pròleg per a aquest llibre-, Jesús Tibau, Gerard Vergés, Albert Roig, Emigdi Subirats, Núria Menasanch, Sílvia Favà, Josep Gironès Descarrega, Ester Suñé, Jaume Llambrich, Josep Maria Sáez, Pep Carcellé, Antonio Valmaña, Paca Bonet…
Esmorzars de l’Ebre és, a més, un llibre d’aigua. Conscient de l’estima que la gent de les Terres de l’Ebre sent pel seu riu, que els ha portat a defensar-lo en el passat, en el present i suposo que també en el futur, he volgut retre-li el meu particular homenatge. Per això, la presència del riu al llibre és constant: a Deltebre, a Amposta, a Tortosa, a Miravet, Ginestar, Benissanet i Móra d’Ebre, a Garcia, a Flix. També hi apareixen els rius que li donen aigua: l’Algars al seu pas entre Horta de Sant Joan i Lledó, el Matarranya a Vall-de-roures –en un capítol especial, el qual no hauria estat possible sense el polifacètic llibreter Octavi Serret- el Canaletes al balneari de la Fontcalda… A més, anècdota curiosa, quan vaig esmorzar a Horta va ploure i, quan vaig anar a Santa Bàrbara, hi havia la boira –una altra modalitat d’aigua. 
Ara que, pensant-ho bé, potser el motiu real perquè aquest és un llibre d’aigua és que en els meus esmorzars ebrencs no n’hi ha hagut ni gota, d’aigua. Els esmorzars de forquilla i ganivet els he regat sempre amb vi. Això sí, sempre que pogut, que ha estat en la immensa majoria de casos, vi de la Terra Alta.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Detalls de vi


Tres mesos després d’estrenar-me, vaig tornar-hi. Va ser al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, a Reus, l’últim dimarts de maig. La Fira Reus Viu el Vi havia programat un tast de vins de la Denominació d’Origen (DO) Terra Alta i jo era allí, impacient per repetir.
El Jaume Martí, secretari del Consell Regulador de la DO Terra Alta, explicava el vins que ens anaven servint. Del primer, un Mas d’en Pol de Vilalba dels Arcs, va afirmar que era un blanc modern, atractiu, que seduïa pel nas. Que tenia molta fruita i algun matís floral. Que s’escampava cap als costats de la boca i que provocava molta salivera. Que era un vi franc i sincer, perquè no amagava res.
Del següent, un Clot d’Encís de Bot, va exposar que atresorava un rosat expressiu. Que tenia un pas de boca intens. Que era, alhora, refrescant i llaminer.
Del tercer, un Somdinou de Gandesa, va detallar que era especialment brillant. I que tenia un to pàl·lid, però no tant com el Mas d’en Pol. El Jaume va dir que el Somdinou era subtil, amb sensacions torradetes, com de pastisseria. Que guardava notes de codonyat, de poma confitada no excessivament cuita. Que retirava a un escumós. Que tenia volum i amplitud. I que deixava un punt saladet als llavis.
Del quart, un Aube de Batea, va destacar que tenia un color molt cobert i vermellós. Que era tot exuberància i estructura. Un vi amb tocs de fruita negra i roja, notes balsàmiques –menta i eucaliptus- i potent al nas i a la boca.
De l’últim, un vi dolç del Celler Piñol de Batea, va assenyalar que conservava l’essència del raïm acabat de collir. Que era molt llépol, però gens enganxós. Que tenia una pujada de nas molt agradable. I va recomanar que, si ens en queia una gota a la mà, no cometéssim l’error de torcar-la. Que la xarrupéssim.
La Gemma Rabascall, que seia al meu costat, va dir que amb el vi dolç havia tingut desig de músic. Vaig mirar a la taula de davant, on hi havia el Josep Escaño i el Jordi Salvat, i vaig pensar que aquella era l’excusa ideal per ofegar les penes periodístiques. L’alegria típica d’un tast de vins s’havia transformat en xivarri i crits, i al pobre Jaume no se l’escoltava pràcticament ningú.
Vaig fer voltar la vista per la sala. Els bancs treballats, els motius florals de les parets, les columnes senyorívoles, els vitralls que absorbien les últimes llums del capvespre, la barana transparent del primer pis, els arcs de maons que connectaven amb el sostre, el sostre policromat, animal i vegetal, solcat per entrecreuats camins de flors… Tot hi eren detalls.
El Jaume Martí havia dit, abans de començar, que per fer un bon tast de vins calen copes bones, una nevera per mantenir el vi fred, bona predisposició i un llevataps. Jo hi afegiria que també cal un lloc adequat, un marc lluït, un embolcall que faci patxoca. Una ubicació que lligui amb l’acte en qüestió és un detall, cert, però en cap cas menor. Perquè, al cap del carrer, són aquesta mena de detalls els que acaben marcant la diferència.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Esmorzar a la vora de la mar


La mar, a aquella hora del matí, tenia un color blau fort, definit. Se la veia mandrosa i enlluernada. El sol pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.
Jo m’ho mirava des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a esmorzar. Vaig fer un glop d’un vi negre del Montsant, La Presa, un vi de fina aroma i gust tirant a dolcet. Confesso que, abans d’emprendre la truita de patata, no les tenia totes. Semblava poc feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les trobo llefiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al punt, molt equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompanyava la truita va entrar millor per la vista. I no em va decebre quan la vaig tenir a la boca, perquè combinava una crosta cruixent i bocins de tomata grossos i carnosos.
Vaig repetir sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonganissa, mitja tomateta a la planxa i fesols. I a mi no m’agraden els fesols, perquè –en efecte- els trobo llefiscosos. Altra vegada vaig quedar-me parat, perquè aquells fesols eren compactes, tenien un punt d’all torrat i eren inesperadament bons.
Sovint diem que hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que, per cert, fa anys que no tastem. Alguna vegada hauríem de fer un esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica aquella frase que ens deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com saps que no t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.
S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res escrit. Jo, a Cambrils, esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els gustos sempre es poden reescriure.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Treballar el temps


“No tinc temps”, proclames. Ets estudiant, mestressa de casa, professora o pagès de les Garrigues al collir olives. Et queixes que no pots estudiar-ho tot i fer deures; ni tenir-ho tot planxat, agranat, escurat, guisat, sargit, estès i enllustrat; ni ensenyar els nens, corregir exàmens, vigilar el pati, reunir-te amb les col·legues de cicle i Claustre, i atendre telèfon i famílies en un sol matí, ni collir les olives abans que el fred les arrupeixi, la pedra les malmeti o el vent les llenci a terra.
Però el temps, si el saps treballar, l’estires com un xiclet. On només hi havia espai per una tasca, ara n’hi ha per dues o tres més. I no cal ser més ràpid, sinó més constant. Disciplinat. Temperat. I discriminador. Perquè no ho pots fer tot, i has d’aprendre a distingir entre les coses importants i les prescindibles. Saber que hi ha coses sense les quals no pots rutllar, i que n’hi ha d’altres que són purament decoratives.
Per tant, si quelcom val la pena, ho fas. I si aquell oliver té poques olives i la majoria són a terra, no l’estens. I cap a l’altre oliver, que aviat serà de nit.


Nota: Aquest article apareix al número 334 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de desembre de 2012).