Per Ventura

Vaig conèixer el Ventura Viladegut el 2019, quan vaig començar a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. Abans, ja n’havia sentit tronar el nom, per les xarxes socials, o en alguna conversa agafada al vol. Sabia que n’era professor, que n’havia estat el director i que baixava de Maials.

Per als meus llibres, entrevisto gent. Gràcies a això, quan ensopego algú, de seguida intueixo si em dirà coses. Si la informació tindrà substància, importància, suc. Doncs bé, quan vaig conèixer el Ventura, vaig tenir aquesta impressió. I no em vaig equivocar.

El Ventura em va ajudar a fer Una terra d’oli. No és el mateix dir a l’entrevistat que fas un llibre sobre l’oli que dir-li que fas un llibre sobre l’oli i véns de part del Ventura. Perquè el Ventura, al sector de l’oli, a les Garrigues i més enllà, és un home respectat i estimat. Ha estat professor de molts pagesos, ha ajudat molts pagesos a establir-se, els ha aconsellat, n’ha escoltat les inquietuds, hi ha fet broma i fins i tot els ha confessat.

L’any passat, el Ventura va ser finalista al premi Olivera d’or al garriguenc de l’any. Ho tenia tot de cara: és de Maials, viu a les Borges Blanques i està casat amb la Maite, una arbequina com no n’hi ha. Coneix la salvatge garriga de dreta a esquerra i de dalt a baix –se la sap de memòria! A cada poble garriguenc, en coneix uns quants. A cada poble garriguenc, un bon munt el coneixen. Té amics a tota la comarca. S’estima la comarca, treballa per la comarca de dilluns a diumenge –i tant li fa, que estigui jubilat.

Per aquest motiu, em va sorprendre i em va contrariar que el Ventura no guanyés l’Olivera d’or. Quants mèrits havia de reunir, per guanyar? Què més havia de fer? Quan van inaugurar l’Escola Agrària de les Borges, el Ventura ja hi era! Més de 40 anys al peu del tractor!

Aviat s’obrirà el termini per presentar candidatures per a l’Olivera d’or d’enguany. Crec que les Garrigues no s’ho poden permetre, això de no premiar qui tant ho mereix. Per Ventura, encara hi som a temps.

Nota: aquest article apareix al número 659 del periòdic quinzenal Som Garrigues (del 23 de maig al 5 de juny de 2025)

Llegir arreu

Diada de Sant Jordi. Esmorzar literari a la seu de Pagès editors. Hi acudeixen gent de lletres, autoritats i premsa. Els periodistes desenfunden els micros i Fèlix Larrosa, alcalde de Lleida, anuncia que: A) la Paeria està treballant en un nou Pla Lector Municipal B) construïran una biblioteca al barri del Joc de la Bola i C) convertiran el xalet dels Camps Elisis i el seu entorn en un espai cultural, amb llibres i hamaques per gaudir de la lectura.

De seguida m’imagino el River Cafè –el bar musical, pub, discoteca de principis del segle XXI que hi havia al xalet dels Camps Elisis- ple de persones postmodernes, cosmopolites, à la page, escarxofades en hamaques, en sofàs, assegudes en cadires de disseny, plantades i en postures hieràtiques, de cap per avall i en forma d’i grega, amb un llibre obert a davant del nas. De fons, música chill-out. I, a fora, entre la bassa de les granotes i el jardí dels roserets, més persones culturitzades, empoderades i resilients, les quals llegeixen mentre deambulen. I que no s’entrebanquen ni cauen, perquè, com sap tothom, la lectura ens fa més intel·ligents, panoràmics i clarividents.

Entenc que els polítics fabriquin titulars. I que els periodistes els comprin. Forma part del joc. Però això no treu que aquest anunci sigui un pèl grotesc. Perquè llegir, allò que es diu llegir, es llegeix a quasi tot arreu.

Es llegeix en un banc de la Mitjana o en el racó més arraconat de la salvatge garriga. Es llegeix a la consulta del metge o al transport públic -en ambdós casos, els retards faciliten la lectura de milers de pàgines. Es llegeix en un bar. O al lavabo –quantes obres mestres s’han llegit al vàter? Es llegeix, guaiteu... A les biblioteques! I, a l’estiu, es llegeix molt a la platja o a les piscines del poble.

Quan una cosa no cal, no cal. Ja sé que a Lleida agraden molt les coses que muden molt. Però llegir és un acte senzillíssim, molt íntim. I, allò més important: llegir no costa gaire. Llegir és tan barat que gairebé surt de franc.