D'Aspa a Alfés

El Bibliobús, a Sarroca, para un dimarts al mes. I no hi puc anar, perquè, a aquella hora, em toca piscina. I em sap greu, no retrobar el Jordi i la Carme, i remenar les novetats cinematogràfiques, i demanar poesia o assaig, i pidolar que no em sancionin perquè no torno els préstecs a l’hora.

Per tant, he de valorar on em va bé, pujar al Bibliobús. He anat a Maials, a Llardecans, a Alcanó, a Sunyer i fins i tot a Bovera.

Poc abans d’acabar l’any, vaig anar a Aspa. Com que les carreteres garriguenques fan pena, vaig considerar quina ruta faria. De les Borges a Aspa, podía passar per Castelldans i Mas de Melons. Però no m’hi vaig atrevir, perquè si tenia algun encontre, enmig del quasi no-res, a veure qui em rescatava.

Podia anar fins al Cogul. I fins a Aspa, un cop de pedra. Però no ho vaig ni considerar. La primera i última vegada que hi vaig passar, repartia el SomGarrigues! I no em van quedar ganes de tornar-hi, a aquelles corbes tan embolicades.

Per tant, de les Borges a Aspa, vaig passar per l’únic tram potable: Castelldans, Puigverd, Artesa i finalment Aspa.

Vaig xerrar amb la Carme i el Jordi, ens vam desitjar un bon any i me’n vaig tornar al cotxe, carregat d’històries de paper i fotogrames. Era el moment de la veritat: per on tornava? Vaig tirar pel camí que coneixia més: cap a Alfés.

L’última vegada que vaig anar d’Aspa a Alfés, venia d’un sopar, m’acompanyava el Sisco Ribes i vaig conduir una estona darrere un senglar. O sigui, que no les tenia totes.

Però no em va sortir cap animal. Va ser pitjor. Perquè, en la poca distància que hi ha entre Aspa i Alfés, vaig trobar tants clots, tants cràters, que més m’hauria valgut conduir pel mig dels bancals.

Em vaig sentir insultat. La via era un drama. Què passava, allí? Com que no hi havia prou vots en joc, s’havia de deixar tot erm?

En l’últim ple de l’any passat, la Diputació de Lleida va acordar que arreglaria 200 quilòmetres de pistes municipals, entre elles, la que va d’Aspa a Alfés. Serà  veritat, aquesta vegada?

PD: Moltes gràcies al Marc Ros, d'Alfés, per la foto!

Aquest diari

AQUEST DIARI

Diuen que aquest diari porta molta mentida

Que la realitat lo depassa de seguida

I que només serveix

Per embolicar ous, patates o peix.

Però fa poc li he trobat un altre ús

A aquest diari que no llegeix ningú:

Empapera lo terra de l’habitació del gos.

L’ensenyo a anar de ventre sobre la política

A remullar la tinta dels successos

A acostumar-se al tacte de les relacions internacionals

A rebregar la societat que xerra i xerra i només diu pocasubstanciades.

Aquest diari aguanta tot això i més

I no ho aguanta perquè sigo doble i resistent

No

Ho aguanta perquè porta més merda aquest diari

Que la que pugo produir lo meu gos en sa vida

Ho aguanta perquè, aquest diari, l’han fet amb mala hòstia

Amb dolenteria

I voluntat de destrucció.

Fins i tot les males obres poden fer bé

I ser motiu de deslliurança.

evOLIció

Quan escrivia “Una terra d’oli”, vaig entrevistar Venanci Guiu, del Molí dels Torms. El Venanci explicava que, 25 anys enrere, a la fira de Verona, s’hi programaven tastos d’olis de petits productors. Productors que feien entre 50 i 100 mil quilos d’olives, que elaboraven olis de finca. “Unes cuades per entrar! Mos vam quedar flipats, era bestial!” Hi havia dues sales de tast, i totes dues s’omplien.

Vaig recordar això quan vaig visitar, fa poc, el Club de tast d’olis de la Granadella. La sala del Centre de la Cultura de l’Oli feia goig de veure: una trentena de persones olorant, tastant i debatent sobre diversos olis d’oliva, una mitjana d’edat sorprenentment jove, moltes dones, de les Garrigues i (molt) més lluny.

No tenim el nivell dels italians. Ni dels andalusos. S’ha de reconèixer: aquesta gent sap més d’oli que nosaltres –més de 20 segles d’història els avalen! Però, a la Granadella, vaig entreveure una tecnificació, una especialització, una culturització creixent, pel que fa a l’oli d’oliva verge extra. I se’m va acudir que compartíem una evolució del nostre oli. Una evOLIció.

Toni Prim. Instants d'un temps. 1974-2024

Vaig conèixer el Toni Prim a finals de 2022. Va ser a la plaça del Casal, a Sarroca. Començàvem a recórrer molins i cooperatives, jo per entrevistar-ne els responsables, ell per fotografiar olives, oli, tractors i maquinària diversa per a #Unaterradoli, el llibre promogut per la Diputació de Lleida i Pagès editors, el qual es va publicar el 2023, coincidint amb #SantJordi.

Aquell primer dia vam anar al molí del Veà. Just el dia en què mon pare hi anava a descarregar. I el Toni en va treure grans fotografies! Més endavant, el Toni em va acompanyar al molí Aresté Teixidó, a Seròs; a Camins de Verdor, a Belianes; al molí de Sant Martí de Barcedana, al Pallars Jussà; i a OliCastelló, a Castelló de Farfanya.

Del Toni, n’he de dir que no es dedica a fotografiar i prou. També pregunta a la gent que fotografia. S’interessa per la seva vida i el seu treball. Sovint, li deia que m’ajudés. Que preguntés allò que creia que s’havia de preguntar i que a mi em podia passar per alt. Com a contrapartida, jo li feia fotos de quan ell feia fotos. No eren gran cosa, però, com a mínim, il·lustraven la seva forma de fer.

Parlar del Toni és parlar, també, de la seva dona. La Pilar. Ella ens va acompanyar a Belianes, a Sant Martí de Barcedana i Castelló de Farfanya. La Pilar, a més, ajuda el Toni a editar-ne les fotos. Feina que no es veu gaire, però que hi és. Vaja si hi és!

Estic molt content que el Toni m’hagi inclòs en la rècula de retrats que apareixen en el seu llibre “Toni Prim. Instants d’un temps. 1974-2024”. La foto on aparec és d’aquest 2024. Per tant, es pot dir que hi he entrat en els minuts de descompte!

PD1: Per cert, a #Unaterradoli també hi ha fotos de Santi Iglesias, que va voltar per Maials, la Granadella, Juncosa, els Torms, Cervià, l’Albi i les Borges Blanques. Lo Santi, un altre crac de la fotografia a Ponent!

PD2: El dia de la foto anava pentinat per a l'ocasió. O sigui, que m'havia afaitat el cap. Però el Toni em va dir que no calia que em tragués el barret. Seria una versió nostrada del You can leave your hat on!

Arrelats - Entrevista a Ràdio Sió Agramunt

Aquesta setmana, s'ha emès una entrevista que la Txell Bernaus va fer-me a Ràdio Sió Agramunt, a propòsit de la presentació, a Cervera, del nou volum d'Arrelats.

La veritat, si no fos pels mitjans de comunicació petits, perifèrics, de comarques, escriptors com jo i editorials com Sidillà (o Fonoll, Pagès o Salòria) no hi tindríem gran cosa a pelar, en la difusió mediàtica de les nostres obres. Per tant, una altra vegada (i no serà l'última), GRÀCIES.

Podeu escoltar l'entrevista aquí.

L'oli del president

Ets el president de la Generalitat de Catalunya. Un diumenge de novembre, al bell mig de la campanya de l’oliva, el mateix dia que a Maials celebren la Fira de l’Oli Verd, te’n vas a Sabadell, a la Fiesta del Primer Aceite de Jaén.

Em costa creure, que hagi estat un error. El president té un batalló d’assessors que l’informen de tot, que l’aconsellen sobre tot. I estic segur que algun li va fer notar que, fer la gara-gara al major competidor –i enemic comercial!- del nostre oli, podia interpretar-se com una bufetada al productor d’oli català, com publicitat institucional gratuïta d’un oli de fora. No em cap al cap que no li hagués dit ningú, que allò no ho havia de fer. Que el conseller d’Agricultura no l’hagués advertit, que allò no tocava.

Però Salvador Illa hi va anar igual. Perquè, com diria un amic meu, la vida és una qüestió de prioritats. I la collita de vots a l’Àrea Metropolitana de Barcelona passa davant de la collita de les olives. Per tant, ja poden fer soroll, els pagesos de l’oli, que les prioritats, no les canviaran pas.

Moda d'oli

Escolto el pòdcast “La febre de l’oli” a la web del SomGarrigues. L’Albert Gonzàlez hi entrevista el Ramon Barrull, de la Cooperativa de la Granadella, l’Albert Guiu, de la Cooperativa de Juncosa; l’Enric Dalmau, pagès jove de Cervià, i l’Antonio, veterà pagès d’Arbeca.

L’oli està de moda. O per l’augment de preu, o perquè molts l’han (re)descobert o perquè ha adquirit un significat diferent, més modern, el cas és que es compra i s’inverteix més en oli.

És bonic, i gratificant, veure com s’ha reinventat el nostre oli. Quan feia el llibre “Una terra d’oli”, em va sobtar un comentari, justament, de l’Albert Guiu de Juncosa. Deia que, molta gent, quan anava a un sopar, portava com a obsequi no pas una ampolla de vi, sinó una ampolla d’oli!

Aquesta febre d’oli passarà. No ens n’adonarem, i el preu de l’oli baixarà. Però, la qualitat guanyada, s’ha de preservar. S’ha de continuar fent oli premium, redissenyant envasos, exportant, aconseguint nous clients catalans i actualitzant maquinària.

La moda fuig, però la cultura de l’oli ha de romandre.