dilluns, 16 de juny de 2014

Pressa


La pressa m’avorreix, em revolta, em cansa i m’esgota. És absurda, perquè, de la mateixa manera que arriba, se’n va. És efervescència, escuma, bombolles de sabó.
Si tinc pressa, em pregunto si podia haver posat quelcom de la meva part per no tenir-ne. Perquè llavors, la pressa és pura invenció meva, un artifici derivat de les meves mancances. Però si no podia fer-hi res, perquè la pressa forma part del meu clima, procuro combatre-la. Vaig més lent, però no paro. Faig menys, però intento fer-ho bé. Renuncio per aconseguir; nego per afirmar; allunyo per apropar, sóc dolent per ser bo. Trenco i tallo per fer créixer.
La pressa és el gran monstre del nostre temps, però és quelcom molt petit. És quelcom massa petit perquè ens hi haguem de sotmetre. Mereixem coses millors, totes les coses millors. I no mereixem viure amb pressa, perquè nosaltres no som nosaltres. Perquè nosaltres no podem ser nosaltres.
La pressa m’entristeix, m’atordeix, em desanima i em fa pena. Molta pena. Serà possible, algun dia, veure i viure un món sense pressa?

Nota: Aquest article apareix al número 373 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de juny al 3 de juliol de 2014)

2 comentaris:

  1. Hola Ignasi!
    M'ha agradat molt; totalment d'acord!
    El compartiré, d'acord?
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. Doncs a mi em posen nerviosos els que va lents i que ho fan tot a poc a poc, i estan al mig i fan nosa i els que els hi costa arrencar a fer coses

    ResponElimina