Oli en un llum a Tarragona Ràdio

Era el 2008. La periodista Sílvia García em va entrevistar al programa de Tarragona Ràdio “Ja tardes”, a propòsit del meu primer llibre, la novel·la “Oli en un llum”. M’hi escolto, m’hi sento més jove i inexpert, més dubitatiu, però recordo l’emoció amb què vivia cada entrevista i cada presentació. Tenia davant meu un camí literari per encetar! I mitjans propers, com Tarragona Ràdio, em van ajudar des del primer moment.

Moltes gràcies!

Amb rodes no

Escola agrària de les Borges Blanques. Juny de 2025. Se’n van els alumnes de 2n. A uns quants, ja els hem vist prou! Però el Biel ens diu que tornarà a Lleida. El Biel és casteller, fa pinya amb els Nens del Vendrell, i acudirà a la jornada castellera de les Festes de la Tardor. Prometo que l’aniré a veure. I m’obligo a complir la paraula. Com diu la Modesta: “Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons”.

28 de setembre de 2025. No puc entrar a la plaça de la Paeria: està plena de gom a gom. Truco el Biel, i apareix al cap de poc. L’acompanya la Gemma, també exalumna nostra. L’Anna, professora de l’Escola agrària, s’afegeix a la reunió. Xerrem. I desitgem que el castell del Biel pugi ben alt.

Estiro el coll. Miro com fan un castell. I algú em toca l’espatlla. Em giro: és una dona. “Te pots apartar, sisplau, que ma mare no pot veure los castellers?”. Resulta que sa mare va en cadira de rodes. I no hi ajuda, que tingui un paio doble, alt i amb barret barrant-li la mirada.

“Que no hi ha cap puesto, per a gent amb cadira de rodes?” Les dues, resignades, responen que no. I penso que hi he de fer alguna cosa.

Escric a la Jordina, portaveu d’Esquerra a la Paeria. I li explico la meva inquietud. Em diu que ho preguntarà.

Abril de 2026. La Mañana publica el titular: “Esquerra vol espais per persones amb mobilitat reduïda en actes culturals”. Al cos de la notícia, s’esmenten les diades castelleres. Sembla que això comença a rodar!

10 de maig de 2026. A la plaça de la Paeria, actuen els Castellers de Lleida, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Moixiganguers d’Igualada i els Xiquets de Reus. Han reservat lloc a peu pla, o una tarima, a persones amb mobilitat reduïda o autistes? “No ens han fotut ni cas”, confessa la Jordina.

Fa unes setmanes, el paer en cap, en un acte a la Seu Vella, va afirmar que Lleida “ostenta el títol de la segona capital cultural de Catalunya”. Quina desimboltura. Quin atreviment. Quina valentia. Posats a fer, perquè no pujava a dalt del podi?

Ressenya de "Sol ponent", per Ximo Dolz Mestre

El Ximo, morellà de Suïssa, suís de Morella, amic que és família, m'envia aquesta bonica ressenya del meu dietari Sol ponent.

Sol ponent és un llibre que m'estimo molt. Moltíssim. Perquè? Perquè significa el meu retorn, després de 12 anys, a Sarroca. Perquè és un llibre que surt de mi, i no pas d'un encàrrec -la gran part dels llibres que escric, són per encàrrec. Perquè homenatja les nostres postes de sol, sí, però també els nostres paisatges -físics i mentals. I perquè és un llibre que ha passat una mica de puntetes, al qual no li hem tret prou suc, ja sigui perquè va entrepussar amb la pandèmia -el vam publicar a finals de 2019-, ja sigui perquè el gènere dietarístic és minoritari.

Va, no m'embolico més i us deixo les amables paraules del Ximo. Com veureu, la frontera del riu Sénia no és frontera: tenim tantes coses en comú, el Ximo i jo, que semblem del mateix carrer.

L’ESCRIPTURA DE PROP D’IGNASI REVÉS

Joaquim Dolz 

REVÉS, Ignasi (2019); Sol  ponent; Lleida: Pagès Editors 

El dietari és un gènere literari basat en l’escriptura diària o fragmentària de vivències, pensaments, observacions o reflexions personals. L’autor registra el pas del temps a través d’entrades breus o continuades, datades, que combinen experiència íntima i mirada sobre el món. Una veu que pensa la vida mentre la va escrivint.

El dietari d’Ignasi Revés, minimalista i poètic, amb un subtil aire oriental que aquest lector associa als haikus, és el relat d’un retorn a la casa pairal de Sarroca de Lleida. De sol a sol, del solstici d’hivern al solstici d’estiu, es desplega un text circular on cada dia apareix una imatge i un pensament discret, mig ocult, com un penjoll de llum.

La vida, en aquest dietari, és un lloc lleuger. Una perspectiva explícitament local, de baix a dalt. No hi ha voluntàriament intriga ni confidències íntimes o confessionals. Sense bromes, sense ironia, com la gent de Sarroca de Lleida, que fuig del sarcasme. I tanmateix, la paraula broma, carregada aquí de sentit poètic, es repeteix com una boira mental i emocional sobre el riu Segre. El món es mostra sense perdre nitidesa i, alhora, envoltat d’un vel lleu: un joc constant entre allò visible i allò invisible.

La realitat del paisatge sec de les Garrigues es transforma així en territori interior, en espai de contemplació, en un lloc on la vida, gairebé en silenci, pensa. El món de la Sarroca solitària apareix com una escena transitòria en el pas del temps, del fred extrem de l’hivern a la calor extrema d’aquells camps erms i de les pletes d’oliveres.

«Si no hi veus, apluca’t» diu la cita inicial de la padrina de l’autor. I en la seva mirada de miop no li calen ulleres, perquè Ignasi Revés mira de prop, mira interrogant el pas del temps i l’oratge, i ho mira tan de prop que la mirada es converteix en contemplació interior.

Tombs pels pobles veïns: Torrebesses, la Granadella, Sunyer, Alfés, Llardecans, Maials, Aitona, Alcarràs, Alcanó. El trajecte del cotxe de línia cap a Lleida. I la Seu Vella de Lleida com un inici i un final d’un cercle de transició, com els ocells migrants que travessen el dietari.

Ignasi Revés diu que acabar el dietari va significar un alliberament. Però aquest lector no ho veu així. Ha tret la llengua fora. I com li diu Joana: «Los gossos que sempre treuen la llengua són feliços.» Jo diria que qui descobreix el joc subtil de la llengua, la veu que pensa de dins cap enfora, d’Ignasi Revés, acaba el dietari lapidari i poètic amb una sensació dolça de felicitat.