dimecres, 4 de març de 2015

Som garriga

Del SomGarrigues, en puc escriure molt. Al costat de l’Amèlia Martí, la Lupe Ribot, el Ramon Queralt, l’Albert Valero, el Miquel Àngel Sarrà, la Gemma i l’Anna Farré i l’Elies Bosch, hi vaig ser periodista, fotògraf, comercial, administratiu i repartidor de periòdics. Quan vaig plegar, vaig mantenir el contacte amb els articles d’opinió.
En quinze anys, el Som ha estat molt. Ens ha aportat molt. Per sobre de tot, ens ha regalat un adjectiu: garriguenca. El vaig entreveure a les samarretes de l’Ateneu Popular Garriguenc, però m’hi vaig familiaritzar a les pàgines del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Fa quinze anys, pronunciar garriguenca, per a mi, era quelcom estrany, insòlit. El meu poble, Sarroca, pertanyia al Segrià, i les Garrigues significava allò que un dia havíem estat. Ara, quinze anys després d’haver-la llegit, rellegit, interpretat, reinterpretat, viscut i reviscut –la meva dona és arbequina- tantes vegades, ja forma part de mi. I de tots nosaltres, visquem a la dreta o l’esquerra del riu Set. Per molts anys.

Nota: Aquest article apareix al número 392 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de febrer al 12 de març de 2015)

1 comentari: