diumenge, 2 d’octubre de 2016

Presentació a Falset d'Històries de mar (Fede Cortés)

He vingut a presentar-vos un amic. Es diu Ignasi Revés, és de Sarroca de Lleida, tot i que ara mateix viu a Reus, i treballa de funcionari (actualment a la secretaria d'una escola,) tot i que és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB.

L'Ignasi és conegut sobretot com l'home dels esmorzars de forquilla, a causa de dos dels seus llibres: Esmorzars a Lleida i Esmorzars de l'Ebre. Diguem que va rescatar (son llibres del 2009 i 2010) la idea d'aquests tipus d'esmorzars i els va tornar a posar de moda.
Us puc confessar que en aquella època l'Ignasi estava més gras.
Com diuen els detectius J&J en algun dels seus relats l'Ignasi "és aquell home de Sarroca que primer esmorza i després ho explica".
Jesus M. Tibau (escriptor cornudellenc afincat a Tortosa), per la seva banda, parlant de Esmorzars a Lleida, diu de l'Ignasi que "ens fa gairebé olorar les diverses delícies culinàries de què gaudeix. Però (...) ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensals de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al seu plat.".
I aquesta és potser la virtut de l'Ignasi en aquests dos llibres: amb l'excusa de fer un esmorzar de forquilla ens explica que hi ha al voltant d'aquest fet; tot un món que potser naltros no havíem sabut veure i que ell ens descriu perfectament.

Però un any abans, l'Ignasi havia publicat una novel·la: Oli en un llum. Un llibre ambientat en un poble qualsevol de les Garrigues on el protagonista i el seus amics intenten viure de la terra. "Una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització", com diu el Vicent Sanz(autor de Traiguera afincat a l'àrea metropolitana de Barcelona) en una ressenya que fa del llibre.
Continuant amb aquesta ressenya, ens diu d'Oli en un llum que "És el retrat de la societat rural dels Països Catalans, perquè no ens enganyem: no varia gaire del pla de Lleida al Maestrat o al Llevant de Mallorca (o aquí) La condició perifèrica, la resistència contra les adversitats, la lluita per definir la trajectòria vital dels joves són els mateixos. Els ulls de la societat urbana miren cap a un altre cantó. Per això aquesta novel·la resulta peculiar i original: perquè explora un terreny pràcticament verge de la novel·la catalana actual"
"Finalment, hi ha un element que contribueix sobremanera a configurar tot això que hem dit: el llenguatge narratiu que empra Ignasi Revés. L’opció de la modalitat lingüística de la novel·la pot resultar un actiu o un passiu segons la ideologia de qui analitze o simplement la lligga. I és que sobretot en moltes solucions lèxiques, Oli en un llum s’allunya de l’estàndard i fa servir solucions dialectals pròpies de la societat comarcal representada. Per als qui fan ois de les novel·les que no casen prou amb el català central, la novel·la pot semblar excessiva en aquest sentit. Ara bé, al capdavall Ignasi Revés aplica exactament els mateixos criteris lingüístics a la regió lleidatana que Joan Daniel Bezsonoff escrivint des del Rosselló. I així fa emergir una varietat de català que l’homogeneïtzació ignora. Una varietat que en mostra la vigoria i la genuïnitat fora dels circuïts més convencionals."

Apart, l'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, entre elles  a "SomGarrigues", de les Borges Blanques.
També ha participat en les obres col·lectives "El riu que parla" (2008), "Octavi Serret. De Vall-de-roures al món" (2009), "Lleida, blanc i negre" (2009) i "L'arbreda ebrenca" (2010)

I aquí, al 2010, amb "L'arbreda ebrenca", és quan ens coneixem l'Ignasi i jo.
Ens coneixem, vull dir, amb coneixença —valgui la redundància. O sigui que és quan descobreixo que ell és l'Ignasi Revés (lo dels esmorzars de forquilla) i ell sap que jo sóc el Fede Cortés (lo dels Johnson&Johnson).
Abans d'això només ens coneixíem de vista i no sabíem res l'un de l'altre.
En aquell temps, l'Ignasi estava de funcionari a la Delegació de Governació de Tortosa. Jo hi anava regularment a tramitar documentació de màquines recreatives. No m'atenia sempre ell però quan ho feia recordo que sempre preguntava si portava "maquinetes" per tramitar. "Maquinetes"; ell en deia així, Jo era doncs, per ell, "lo senyor de les maquinetes".
Governació estava en aquell temps al palau Oliver de Boteller, al carrer Jaume Ferran, prop de la Catedral (ara en aquell lloc hi ha la delegació de Cultura). Llavors també treballava allí, de conserge, l'Andreu Carranza, l'escriptor de Flix. Abans d'entrar a l'edifici, mirant a la dreta, podies veure un primer pla del moixonot aquell que hi ha al mig del riu i que no hi ha manera de treure.
Si ho penses, era una situació ben curiosa que tot just davant per davant de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya hi hagués aquell vergonyós monument franquista gens discret. De fet, encara hi és. En canvi la Delegació del Govern s'ha traslladat a un altre palau (el palau Abària), al carrer Montcada. L'Ignasi ha canviat de ciutat.
Però anem a L'Arbreda Ebrenca. Aquest era un llibre col·lectiu d'aquells que s'organitzaven des de la llibreria Serret de Vall-de-roures. En aquest cas era un recull de textos que parlaven d'arbres en un sentit ampli.
Per qui no hagi estat mai a la llibreria Serret explicaré que és realment petita i que, en aquestes trobades, hi ha tants escriptors que, pràcticament, no hi caben lectors.
Aquell dia, l'Ignasi i jo, els dos plantats dins la llibreria entre una munió de gent, vam creuar les nostres mirades. A mi em sonava el seu rostre, però no l'ubicava. Ell en canvi va dir de seguida: "Jo a aquest senyor el conec".
Bé, des de llavors, ens hem anat trobant en fires, jornades, presentacions i ara, com he dit al principi, som amics.
Tenim una colla (amb altres amics que escriuen) que ens dediquem a trobar-nos periòdicament per parlar de literatura i... esmorzar, com no podia ser d'altra manera. Ens vam batejar com a "fato i lletres". Les lletres podeu suposar perquè. Lo fato... també. Crec que el nom el va pensar justament l'Ignasi.
Doncs aquest és l'Ignasi. Aquesta era la meva tasca: presentar-lo.

Abans de passar-li la paraula i que ens parli del seu llibre però, m'agradaria dir quatre coses sobre aquest que a mi m'han semblat dignes de fer notar i que ell potser no dirà.
Primer voldria citar una ressenya que en fa Òscar Montferrer al diari El Punt-Avui. Entre altres coses diu que "És fàcil pensar que, en parlar de les coses del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors. És fàcil pensar-ho, però fer-ho és un error. Les converses provenen de la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi d'universalitat que fa que el llibre pugui temptar i seduir tothom".(...)
"I, encara, un valor afegit: víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries de mar fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer en el món del negre sobre blanc tot i que són la mostra més genuïna de la llengua viva"

Per tant, tal i com en els seus llibres anteriors, ens trobem, primer, amb una realitat molt ben retratada. Com diu al pròleg el Baltasar Casanova, l'Ignasi "és un bon observador i sap recrear la realitat". En segon lloc, potser a conseqüència de la primera, la llengua (la parla, la manera d'enraonar) és un aspecte principal.
I no és només perquè hi hagi un bon recull de termes mariners o rescati paraules perdudes del món del mar. Ans al contrari, el seu valor és fer visibles paraules i expressions(tal com diu la ressenya que he llegit abans) que són el pa de cada dia però que costa molt trobar-les reflectides a la literatura.
Aquesta és una de les coses que podreu veure fàcilment, ja que en un llibre que recorre la costa daurada des de Calafell fins a Les Cases d'Alcanar podreu reconèixer, en el parlar, d'on és cada personatge.
Així, el Rafel de l'Ampolla diu coses com (i intento exagerar l'accent): "Minjàvem pataca en arròs. De peix, no n'anàvem a agarrar perquè feia mal temps" o "Veigues, que l'abuelo mo'n contarà una!"
El Batista de Cambrils, en canvi, diu "Qui havia d'anar a roba't si la fenya era nostra per menjar? Jo, molts camins, sortir d'estudi i anar a berenar, zero". Fa servir la forma "al tanto", la paraula "radere" i l'adverbi "allavons".
El Rafel de l'Ampolla també utilitza l'adverbi "allavons", però el Rafel de la Ràpita diu "allavontes"(la Ràpita és Sant Carles. És una altra cosa que adeprendreu —com diu algun altre personatge i com fem nosaltres col·loquialment— en aquest llibre).
També apareixen mots del vocabulari mariner però sense que sigui una cosa que embafi. És més, trobarem curiositats com la que explica la Carme del Serrallo de Tarragona, que diu de la gent d'aquell barri: "Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l'aparquem: l'atraquem. I les persianes no les pugem ni les baixem: les hissem o les arriem. Els pescadors no diem 'lliga-ho bé', com els terristes. Diem 'amarra-ho bé'".
Fixeu-vos com ens diuen a nosaltres: Terristes. O sigui, tots aquells que no són mariners.
Però el que més m'ha sorprès en això del llenguatge i que no em puc estar d'explicar és el següent. Escolteu el que diu el Joan d'Altafulla: "Quan ets terra endins sempre hi ha una muntanya que et tapa la vista. En canvi, en marc, és tot pla fins a l'horitzó".
En marc. O sigui, al mar. "Marc", acabat en C. Ma mare també diu "marc" i fins ara ens pensàvem que era una distorsió d'aquelles que fa ella habitualment amb algunes paraules. Primer a posta, per fer gràcia, i després perquè ja agafa la mania de dir-les malament i ja no sap rectificar. Doncs bé, ara resulta que no, que "marc" en comptes de "mar" potser és una expressió no pas del tot inusual al Camp de Tarragona

Bé, no voldria acabar deixant-vos la impressió que aquest llibre s'ha de prendre molt seriosament. En realitat es llegeix molt fàcilment. Us confesso que jo me l'he llegit aquest estiu.... a la platja. No hi ha millor lloc per llegir unes històries de mar.
Però si ho feu terra endins, valtros que sou tots terristes com jo, tampoc passa res. La mar no és una cosa tan llunyana per a un país com el nostre, tan petit i tan lligat a la mediterrània, i menys pels baix-prioratins, que gairebé podem olorar la mar rere la serra litoral.
Descobrireu algunes coses interessants que segur que no sabíeu, hi ha un munt d'anècdotes que us faran somriure i llegireu petites històries originals i divertides.
Com la d'aquell pescador que va alimentar un tocino amb peixos de riu i, després de la matança, quan va arribar l'hora de tastar el pernil, aquest tenia gust de peix.
També sabreu perquè al port de Torredembarra li diuen el port fantasma o perquè el port de les Cases d'Alcanar és diferent dels altres.
Coneixereu personatges com el Carlos Rom, de Cambrils, que posa música a contalles i històries; el Ximo, el Carboner, de la Ràpita, que ha voltat el mars del món i ha tornat  al poble; el Miquel del Roig, de la Cala, músic de versions i lletres reivindicatives; l'Antoni Mas, el ferrer de Vilaseca, contador d'històries; el Pere Balfegó, de l'Ametlla, que forma part del Grup Balfegó, conegut productor de tonyina roja.
En fi, tampoc no us vull desvetllar pas tot allò que hi ha el llibre, que sinó l'Ignasi no us podrà explicar res.
Per acabar ho faré amb les paraules d'un capellà. Explica el llibre que Mossèn Muntanyola va ser destinat a Salou en el temps en què el turisme de masses començava a enlairar-se. Ell venia d'un poble petit, Guimerà, i per tant el canvi d'ambient devia molt acusat(en aquell temps de sueques, biquinis i música ye-ye). Això no obstant, ell devia ser bastant trempat: deia que d'un cul de món l'havien enviat a un mon de culs.
Doncs això, arribem al cul d'aquesta presentació, o sigui, al final.
I, ara si, dono la paraula a l'Ignasi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada