diumenge, 30 d’octubre de 2016

A peu (i en tren) per Castella-Lleó


El 1998 vam acabar Ciències Polítiques. Per celebrar-ho, el Jordi i jo vam fer un viatge. Ja feia temps que el Jordi m’insistia que havíem d’anar a Castella-Lleó. Que hi havia molt a veure i que els preus eren molt més barats que a Catalunya. Jo, com que no sabia dir que no i me’n refiava, de l’instint econòmic del Jordi, vaig aceptar. “Que sí, home, que anirem a Castella-Lleó!”
Era de matinada. Jo esperava el Talgo a l’estació de tren de Lleida. El Jordi venia de Barcelona. Quan vaig pujar al vagó, amb una motxilla que em sobrepassava el cap, vaig anar a trobar el Jordi. Quan em va veure, es va posar a riure. Quasi fins a plorar. No m’ha costat mai fer riure el Jordi, sóc una mica pallasso, per tant, vaig pensar que la meva sola presència i la perspectiva d’un viatge estrambòtic ja l’animaven. Però no, resulta que, a dins de la motxilla, jo hi portava un llum, una lot de càmping. I no sé per quins set sous, s’havia engegat. I ja em teniu passejant-me per aquests trens de Déu amb una rodoneta de llum que emergia de dins de la motxilla.
Viatjant, viatjant, se’ns va fer de dia. I vam arribar a Àvila, primera parada del nostre periple. Vam anar al càmping, a deixar les motxilles i la tenda de campanya. Recordo una frase de la mestressa del càmping, que se m’ha quedat gravada a la memòria: “En Ávila hay dos estaciones: Invierno y la RENFE”. I això que érem a principis d’agost! Vam anar a visitar el centre d’Àvila. Ens van sobtar el nom d’alguns carrers: General Mola, José Antonio, Dieciocho de Julio, Generalísimo Franco… Jo, com que sóc una mica advocat del diable, intentava trobar-li una mica el sentit a tot plegat. Si els noms eren els que eren, potser és que no els molestava tant, a la gent d’Àvila. El Jordi no pensava igual. El Jordi se’m volia menjar! Per a qui coneix el Jordi quan s’enfada, imagineu-vos l’escena, amb el seu típic “Ostres!” al començament de cada frase. Com una mona, tu…
Dormíem en una tenda de campanya. Compràvem pa i embotit i ens fèiem entrepans. Érem joves –una mica més joves que ara- i no anàvem gaire llargs de diners. No ens feia por caminar, ni agafar els trens que fes falta per arribar al nostre destí. Així va ser com vam pujar al tren que ens va portar a Salamanca. Sí, amigues i amics, anàvem a recuperar els papers! -i, si podía ser, a nor perdre’ls. Vam visitar la Plaza Mayor, vam admirar la façana de la Universitat i ens vam plantar a l’Archivo Histórico Nacional. Jo tenia vergonya, però el Jordi es va adreçar al vigilant de seguretat, molt amablement, i li va demanar si podíem veure els famosos papers de Salamanca. El vigilant de seguretat, encara més amablement, li va contestar que no podia ser perquè no tenien prou personal, o perquè feien obres, o vés a saber què.
De tornada a Àvila, li deia al Jordi que no trobava pas que els preus fossin més barats a Castella que a Catalunya. Que eren si fa no fa igual. Un motiu més de germanor entre els pobles ibèrics?
D’Àvila vam agafar un altre tren. Fins a Segòvia. Així que, ja ens veieu altre cop carregats amb les motxilles. I la tenda de campanya. Baixem del tren i au, a buscar un altre cop el càmping. Camina que caminaràs, vam travessar Segòvia i vam sortir als afores. Una calor… A ple sol… Sense arbres que ens donessin ombra… Quan ja no podíem més, vam veure un restaurant a peu de carretera. Vaig entrar a preguntar si el càmping quedava molt lluny, i em van contestar que el tenia al costat. A deu metres. El Jordi es pixava de riure.
Al bar del càmping vaig observar quelcom que em va sorprendre. Un vespre, el Jordi em va proposar d’anar-hi a veure el partit de bàsquet que enfrontava, als quarts de final del Mundial de bàsquet, les seleccions d’Espanya i Grècia. Per als que conegueu el Jordi, sabreu que la seva afició pel bàsquet ve de lluny. Doncs bé, vaig percebre que el Jordi sentia certa simpatia per aquells Herreros, Angulo, Orenga, Azofra, Rodilla, De la Fuente, Dueñas, Nacho Rodríguez o Alfonso Reyes. I que s’alegrava cada vegada que feien cistella. Espanya va perdre el partit, però… Què hauria passat si hagués guanyat? El Jordi hauria acabat cridat “España, España”?!
De Segòvia, en vam visitar l’aqüeducte. Però no en teníem prou. Havíem d’anar a la Granja de San Ildefonso, un palau estil Versalles que es trobava uns quants quilòmetres més enllà del càmping. I com que anàvem més llargs de cames que de diners, hi vam anar a peu. A peu! Amb aquella calor… Sort que, quan portàvem cinc quilòmetres, vam trobar un embassament –el Pontón Alto- i ens hi vam banyar. Vam arribar a la Granja una mica atrotinats. I, com que no vaig poder-lo fer riure, vaig fer enfadar el Jordi.
Resulta que jo tenia una càmera de fotos Reflex, guapa, i que pesava un mort. La càmera anava dins una bossa que portàvem el Jordi i jo, per torns. A aquelles alçades del viatge, jo ja portava més de trenta-sis fotos fetes, i el carret no s’acabava –sí, amigues i amigues, hi havia vida abans de la fotografia digital. Vaig tenir una pensada. I si… Vaig obrir la tapa i, sí, la càmera no portava rodet. El Jordi em volia matar! Per sort, el Jordi portava la seva càmera, més justeta que la meva, però molt més efectiva que la meva.
De Segòvia vam anar a Madrid, a un càmping amb vistes als avions que s’enlairaven de l’aeroport. De Madrid, recordo la visita al Museu Thyssen, i els quadres dels pintors venecians. No recordo gaire cosa més, perquè estava cansat, acalorat i bastant pelat. Això sí, recordo que, mentre jo me’n vaig tornar cap a Lleida, el Jordi s’hi va quedar perquè havia d’anar a visitar un amic que vivia per allí.
Ens ho vam passar bé, Jordi. De fet, no ens calia gaire, per passar-ho bé. Caminar, obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… Desitjo que, de cara al viatge que estàs a punt de començar, també t’ho passis bé. Només et caldrà obrir els ulls, parar les orelles, conversar, fer conya… I caminar. Sobretot caminar.
Per molts anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada