diumenge, 2 d’abril de 2017

Ni quarts ni hores

Divendres. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol salta de teulada en teulada, banya les façanes encarades a llevant. Aviat ballarà a la plaça del Casal.
Dilluns. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol és davall de l’horitzó. Hi ha llum, però els relleus del poble es presenten adormits. El fanal de la plaça del Casal està encès.
És la mateixa hora, però és una hora més aviat. Absurd. Incomprensible. És molt nostre, això de remar contra el temps. Ens pensem que, rebatejant-lo, reinventant-lo, donarà més fruit. I el primer fruit que dóna, just l’endemà de canviar l’hora, és un desconcert com una casa de pagès. Si has quedat amb algú, te n’has d’assegurar: “Hora nova o hora vella?” Si dines a la mateixa hora –solar-, resulta que és massa aviat. Si dines a la mateixa hora –nominal-, resulta que fa una hora que et ganyolen els budells.
La son és el segon fruit. Perquè el cos humà s’ha d’engegar una hora abans, i l’adaptació no és automàtica. Costa. La setmana següent al canvi, exèrcits de somnolents deambulen pels carrers a no se sap quina hora, entren i surten de la feina amb ulls que sospiren per un coixí, hi ha racions suplementàries de cafè.
Perquè hem de canviar l’hora? No podríem seguir el ritme del sol, com la fauna i la flora de la salvatge garriga? La natura sí que va a l’hora! No com nosaltres, que no repiquem ni quarts ni hores.

Nota: Aquest article apareix al número 446 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2017).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada