divendres, 17 de novembre de 2017

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.
No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.
Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.
Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada