Xandri

Vaig conèixer el Lluís Xandri a primer de Polítiques a la UAB. Devíem fer un parell de cursos junts. Ell tenia cinc anys més que jo. Era de Sant Hipòlit de Voltregà. Llavors, ja era polític.

Ens contava, al Víctor Reixach, el Jordi Solé, el Pep Rovira i a mi, la política a Sant Hipòlit i a Catalunya –era de l’ERC d’Àngel Colom. Era desimbolt, decidit, xerraire, reivindicatiu. Mentre que els estudiants més progres portaven el diari El País, ell duia El 9 Nou. Gràcies als titulars que llambregava, vaig saber de l’afició a l’hoquei patins a Osona –el Lluís havia estat porter d’hoquei- i que a Espinelves celebraven una fira de l’avet. Gràcies a ell, vaig aprendre que, en lloc del sarroquí “No fotos”, a la seva terra deien “No cardis”.

N’havia recuperat el contacte a través de Twitter. A través de les seves paraules, sentia el Xandri de 30 anys enrere, adaptat als nous temps reivindicatius. Ha quedat pendent que ens retrobéssim en persona, i no sabeu com em dol. Ja ho tenen, això, les xarxes: tens algú al costat però no hi és, parles amb algú i de seguida ja no hi és.

Descansa en pau, Lluís.