dijous, 29 de setembre de 2011

No hi ha preguntes

Curiós. Últimament s’està generalitzant una pràctica que consisteix en fer conferències de premsa on el protagonista principal es dedica a llegir un comunicat i no admet preguntes als periodistes. La persona en qüestió arriba, s’asseu davant els micròfons i les càmeres, fa com qui llegeix un sermó i, quan acaba, s’aixeca i surt per la mateixa porta que l’ha vist entrar.
A vegades pot resultar molt pesat haver de suportar una roda de premsa d’aquesta índole. Encara que sigui curta ho pot ser molt, de monòtona. D’avorrida. Sobretot quan qui té els ulls clavats al paper no fa ni el més mínim esforç per destacar unes frases sobre unes altres, per variar una mica el to, per acabar les oracions amb una mica d’alegria. Encara que no duri gaire no garanteix que els destinataris puguin entendre’n el contingut. Això passa quan, qui s’amorra al comunicat sense aixecar el cap, no vocalitza les paraules i és capaç de menjar-se, d’una revolada, mitja dotzena de consonants i un quilo de vocals.
I això, perquè passa? Per contestar aquesta qüestió s’han d’analitzar les causes que porten a convocar la conferència de premsa. En quasi tots els casos a darrera hi ha una situació tempestuosa, ja sigui en forma d’escàndol polític o financer, d’afer de faldilles o d’acomiadament d’un entrenador de futbol. No em direu que, en aquestes circumstàncies, resulta agradable fer front als voltors dels mitjans de comunicació… Per tant, es dissenya un acte a mig camí entre el comunicat de premsa via agències i la roda de premsa pura i dura. D’aquesta manera, no es dóna la imatge que un s’amaga i es garanteix un contacte amb els media mínimament plàcid.
Precisament, allò que per a uns és un descans, per a uns altres és un motiu de profunda irritació. Els nois i les noies de la premsa es queixen que només hi fan el paperina, assistint a aquesta mena d’espectacles. Diuen que se’ls utilitza vilment, perquè se’ls fa acudir on és la notícia però no en poden treure més suc que el que destil·len les paraules del comunicat. A més, si algun o alguna no es pot resistir a la temptació i formula una pregunta es queda amb les ganes que li responguin, amb la qual cosa la sensació d'impotència és encara més gran.
Personalment, no crec que el gremi periodístic faci el paperina en aquestes mitges rodes de premsa. Però en el supòsit que els informadors tinguin raó i aquest sigui un dels innúmers exemples que evidencien la degradació de la professió poden estar tranquils: més malament queda –mil milions de vegades més- qui només exigeix i a canvi no dóna res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada