diumenge, 16 d’octubre del 2011

Elogi de les tomates de penjar

En diuen de penjar perquè, després de collir-les, hom les penja d’un filferro, el qual discorre paral·lel i molt a prop del sostre, preferentment als garatges i als baixos de les cases dels pobles. A la tardor són roges, grogues i verdes; l’estiu següent tenen un vermell arrugat, decandit, evaporat. Els mesos de fred, la carn d’una tomata pot untar una llesca per les dues cares; a aquestes alçades, les tomates són més seques i, com aquell que diu, només deixen anar llavors. Amb un pessic de sal i el primer oli de la temporada, aquell oli verd i picant, el pa amb tomata és una menja densa, magmàtica. Ara també és bo, però indiscutiblement inferior: la tomata ha perdut gust i l’oli també.
M’acabo les últimes tomates de l’any passat. Les tallo per la meitat, les esclafo en qualsevol llesca o crostó, i les aplano fins que no les puc munyir més. Ho salo, ho olio i ho acompanyo amb un tall de pernil, o amb una rodanxa de xoriço, o amb una truita de patata, o amb tonyina i anxoves, o amb res. I somio que, la propera vegada que vagi a Sarroca, podré collir les primeres tomates de penjar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 297 del SomGarrigues (del 8 al 21 de juliol de 2011).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada