diumenge, 2 d’octubre de 2011

Vida i miracles del llicsó

L’hivern, a la salvatge garriga, comporta una sèrie d’incomoditats quasi totes relacionades amb el fred: la roba estesa al terrat acaba tota encartronada; els cotxes aparcats al carrer es lleven amb un dit de gel als vidres; sempre hi ha una canonada que rebenta, perquè s’hi ha congelat l’aigua, i deixa mig poble sense subministrament; el consum d’electricitat i de gas-oil per a la calefacció surt disparat com el coet Arianne… A primera vista, hom podria pensar que l’hivern garriguenc només comporta això, maldecaps.
Però aniria ben errat, perquè l’hivern és l’estació del llicsó. Sí, el llicsó, no n’havíeu sentit a parlar mai? Es tracta d’un enciamet silvestre, de fulles semblants a les de l’escarola en la mesura que adopten la forma de les dents d’una serra. El seu color, no obstant, és el verd fosc, res a veure amb el verd pàl·lid i descolorit d’aquella. Ara, si el fred s’hi abat a sobre amb prou força, les fulles del llicsó es poden tornar una mica roges.
Tot i això, és el fred qui el torna un aliment apreciat per la gent de les nostres terres. Precisament perquè li talla la saba, perquè li impedeix la creixença més amunt del terròs -les branques només poden créixer a ran de terra, adoptant la forma d’una estrella-, el llicsó perd l’amargor que li és pròpia. I més si la rosada s’hi ajeu a sobre.
És justament llavors quan el llicsó és més bo. I quan ve més de gust menjar-lo amanit.
N’hi ha que el serveixen a taula sense a penes polir-lo; d’altres li deixen el cor i quatre branquetes retallades; i els més puristes amb prou feines si deixen el tronxo guarnit amb unes poques fulles. Però allò en què coincideixen tots és en cobrir-lo d’oli, vinagre i sal un temps prudencial abans de menjar-lo -poseu-hi deu minuts o un quart d’hora. Durant aquest temps, el llicsó absorbeix el condiment de tal manera que, quan s’hi clava queixalada, un mar de vinagre i oli es desferma al paladar. Les sensacions que produeixen semblants corrents líquides són indescriptibles, més encara si s’ha tingut la precaució, el detall de fer servir oli del nou. L’oli acabat de sortir del molí, aquell oli aromàtic, espès, verd, que deixa rastre a la gola, sabeu?
I, si a això últim s’afegeix la finor i la sublim tendresa del cor de l’enciamet (aquell tronxo que ha quedat blanc de tanta gelera, conservat en una espècie d’hivernal joventut), que fa que es trenqui sense a penes esforç, el sabor de tot plegat és certament superior.

Ara bé, de la mateixa manera que el fred atorga al lliscó -així el coneixen a les Terres de l’Ebre- el seu atractiu culinari, el fred l’hi pren. Perquè quan la gelor decideix retirar-se i donar pas a les caloretes primaverals es fa aspre, amargant, immenjable. I tot el record que en queda a les feixes, als bancals, a la terra campa, als erms i als turons és aquella floreta, groga com un sol, que el llicsó treu per allà al mes de maig.

3 comentaris:

  1. No n'he menjat mai de llicsons, però segur que m'agradarien. M'encanten tota mena d'herbes barrejades amb l'enciam de sempre. Ho provaré, sens dubte. Una cosa sí que et puc dir, a les tortugues de terra que tinc, els hi encanten, no només les fulles i els tronxos, també les flors.
    Gràcies per la informació!

    ResponElimina
  2. Els pardalets també són uns grans amants dels llicsons. Gent que els té engabiats, n'arrepleguen per alimentar-los.

    ResponElimina